Una dona meravellosa - Joan Jordi Miralles

Joan Jordi Miralles
Una dona meravellosa
LaBreu, 2014 

Em diuen que he d’anar a la presentació perquè és una novel·la boníssima i l’autor està cridat a ser un dels millors d’aquest segle, clar que la persona que m’ho diu és una d’aquestes que tendeixen a l’entusiasme i a més presenta el llibre, per tant decideixo deixar la valoració per després de llegir-lo. La novel·la a més a més la publica LaBreu,  tot el què m’he llegit de LaBreu m’ha encantat.

Vaig a la presentació amb unes quantes dones meravelloses, de les de veritat, presenten el llibre a més del poeta/traductor/recomanador, l’editor, una actriu que en llegeix fragments molt ben escollits i l’autor.

Fem prometre a l’autor/encantador i insatisfet (ens ho va dir ell mateix, quan fa cinema vol escriure i quan escriu vol fer cinema) que tornarà una vegada haguem llegit l’obra, jo m’havia empassat l’especial que va sortir a Núvol, i ja em temia que més aviat patiria.

I efectivament, donant la raó al recomanador, és un llibre que t’atrapa, des de la primera lletra, t’abdueix, t’obliga a fer el sopar amb el llibre a la mà, a explicar un conte mentre llegeixes aquest, a preparar motxilles mentre tens un ull a un altre lloc...

Sort que les tres-centes i escaig pàgines són de format petitot i així en fas via aviat, que sinó...no sé qui hagués petat abans, la família o el cor. A l’acabar-lo vaig fer una cosa que mai abans havia fet, vaig llençar-lo a terra mentre llençava un improperi a l’aire.

No desvetllaré gaire cosa, és allò de què les desgràcies no venen mai soles.

És un llibre magnífic des del punt de vista del ritme, de la capacitat que té de fer-te “voyeur” de tot plegat, narrat amb una tercera persona distant que hi és però no empatitza amb la protagonista, un narrador  cinematogràfic, una capacitat descriptiva/fotografia  magnífica  (es nota que satisfà la insatisfacció fent pelis).I no, no m'ha fet patir massa, malgrat algunes "escenes" que objectivament farien patir a qualsevol i al túnel que construeix l'autor del que no es veu el final, el narrador fa de membrana entre la història i l'empatia del lector.

Però....hi ha un parell de coses que m'han grinyolat,  de fet una em sorprèn, l’altre menys. La primera, la que em sorprèn és que l’he trobat una novel·la d’un realisme absolut, descripcions d’espais i llocs, així com de  comportaments humans propis d’algú amb una alta capacitat d’observació, i més considerant que l’autor és un home i els personatges són majoritàriament femenins,  i en canvi té petits detalls (i no em refereixo al què explicaré després, o sigui al sexe) que el fan inversemblant, és cert que la literatura com qualsevol art,  admet tot tipus de fantasies i exageracions, però en aquesta novel·la m’ha sobtat, suposo que pel contrast, però també és possible i provable que es tracti d'un efecte volgut.

L’altra, és l’alt component sexual de la novel·la, no és que no ho entengui, crec que darrerament moltes de les novetats inclouen altes dosis, és que malgrat ser la protagonista una dona, tot el què s’hi explica m’ha semblat pura fantasia masculina, fins i tot ho he arribat a contrastar amb altres dones i algun home, no fos cas que tot sigui el meu filtre (tots hem estat d’acord), en aquest cas, al meu parer, tampoc acaba d'encaixar bé amb la resta del dibuix fet de les protagonista, hi ha intencionalitat en que sigui així? 

Una vegada paït, el què en queda és la capacitat de saber explicar la vida d’una dona en un moment vital horrorós on la mala sort hi juga un paper fonamental,  despertant i mantenint la voracitat del lector fins al final, repeteixo, fins al final.

Hi ha llibres que quan els acabes necessitaries parlar amb l’autor perquè t’expliqués perquè això i perquè allò, o què volia dir amb la idea que ha transmès o simplement saber si ho has interpretat bé, aquest és un d’aquests, per tant espero que en Joan Jordi Miralles, realment torni i resolgui misteris.

(Toni F., no va de la GC, ni és naïf, ni de parelles que s'enamoren...)