dimecres, 10 de desembre del 2014

Amagatall (de poesia) - I (COMPLET)

COMPLET

Comprovem, amigues i amics, que en sou molts els addictes a la poesia, i que a sovint esteu interessats a transcriure al nostre blog poemes o fragments.

És per això que hem creat aquest amagatall (de poesia), per si en voleu fer ús amb poemes o textos poètics (propis o aliens, inèdits o clàssics...).

Ànim! Esperem les vostres col·laboracions...

202 comentaris:

  1. Molt bona inciativa amics!!!!

    au doncs! estreno la secció:

    A la deriva

    Cargol de mar curull de dubtes,
    vella corda nuada de temors ignots,
    el desconcert de l'alga morta.
    L'abraçada cansada d'anar enlloc.

    ResponElimina
  2. SILENCI ANTIC

    Quan de vegades
    escric per fer del desig una concreció
    tímida, una enyorança tangible
    o un silenci cada cop més complex,
    m´adono prou
    de quin desordre hi ha, quina remor,
    contradiccions que tenen prevista
    tota la nuesa
    i, en ella, m´hi amago,
    cap ombra no és més real
    per haver dibuixat l´infinit.
    I mentre sec a la taula, d´esquena al dia,
    penso que és hora, tal vegada,
    de deixar d´anotar frases disperses
    i que he de parlar de la lògica obscena
    que ens governa la vida.
    No sé quines, però,
    són aquestes paraules. Insisteixo
    en explorar els territoris
    que retornen la meua mirada
    i noto que l´oxígen se´m fa més dens
    quan reconec que les meues
    són paraules
    confuses que dupliquen
    altres veus. Un lleuger vernís
    que cobreix el meu silenci
    de silencis antics.


    Un mateix cel, 2000.JOAN ELIES ADELL (Vinaròs, 1968- )

    Imma C.

    ResponElimina
  3. You left me

    You left me, sweet, two legacies,
    A legacy of love
    A Heavenly Father would content,
    Had He the offer of;

    You left me boundaries of pain
    Capacious as the sea,
    Between eternity and time,
    Your consciousness and me.

    Emily Dickinson

    ResponElimina
  4. PROGRÉS

    Tant de segles
    polint, afinant
    la corda, la fusta
    llimant, vernís, oli
    l´orella el clavicèmbal
    clavecí el piano el
    mono teològic tu
    i al final re perquè ningú
    ningú
    sap cap cançó
    doncs ei
    au
    bup bup

    ENRIC CASASSES. T´HI SÉ, 2013. 1984Poesia

    Imma C.

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Sóc el cap esbullat d´una corda ben trenada que m´arriba del passat", Enric Casasses

      (Tal tal, a De la nota del preu del sopar del mosso)

      Imma C.

      Elimina
  5. PRIMAVERA DE SAL
    A Rafael Vallbona

    Ara aprendràs que la primavera no és res més
    que un jardí fictici edificat per poetes pedants.
    La part melancòlica d’uns pares de família davant
    d’un calendari per ordenar.
    Els dies tristos d’una rosa malaltissa disfressada de festa.
    ¿No te’n adones? ¿On és el paisatge d’aquella cançó?
    L’abril dels teus ulls s’ha perdut al fons de les maletes
    que vam fer, de pressa i a desgana, en el nostre llarg viatge.
    La roba per planxar,
    les sabates brutes,
    els calcetins perduts,
    el dentrífic escampat dins la bossa del bany...
    Ja saps, totes aquestes coses tan prosaiques que passen
    a l’hora de plegar sense tenir ganes de marxar.
    No t’acontentes amb la lletra lleugera d’una cançoneta d’amor
    escrita per un pobre noi desolat,
    ni amb els quatre versos que escriu la noia pija enamorada que
    amb poca destresa va omplint l’agenda d’estudiant.
    La primavera, avui, als teus ulls, no és res més que
    unes cerveses mal comptades sobre la taula,
    paquets de cigarrets rossos per obrir,
    música del Sabina més escanyat de fons,
    un billar,
    una cambrera amb cara de cony,
    diaris caducats escampats per les taules,
    una màquina de sexe per als més calents i
    una barra apegalosa plena de tasses de café brutes.
    És aquesta, mon seigneur, la primavera de flors que tant ens han poetitzat?

    Àngels Gregori i Parra (Oliva, 1985)

    ResponElimina
  6. L'equip de l'assassí.

    Entre els desastres apilats com sacs,
    la vida m'ha deixat el teu amor.
    Tant se val el silenci de la nit,
    el cotxe negre que ha apagat els fars
    i el saxo que se sent, fluix, en la ràdio.
    El que ha de ser impecable és el dispar:
    perillós y certer. Com tu en la meva vida.

    Joan Margarit
    G

    ResponElimina
  7. Un poema per encorajar-nos en aquests temps tan tristos que ens envolten:

    ARA MATEIX

    Ara mateix enfilo aquesta agulla
    amb el fil d'un propòsit que no dic
    i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
    que anunciaven taumaturgs insignes
    no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
    De res a poc, i sempre amb vent de cara,
    quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
    I som on som; més val saber-ho i dir-ho
    i assentar els peus en terra i proclamar-nos
    hereus d'un temps de dubtes i renúncies
    en què els sorolls ofeguen les paraules
    i amb molts miralls mig estrafem la vida.
    De res no ens val l'enyor o la complanta,
    ni el toc de displicent malenconia
    que ens posem per jersei o per corbata
    quan sortim al carrer. Tenim a penes
    el que tenim i prou: l'espai d'història
    concreta que ens pertoca, i un minúscul
    territori per viure-la. Posem-nos
    dempeus altra vegada i que se senti
    la veu de tots solemnement i clara.
    Cridem qui som i que tothom ho escolti.
    I en acabat, que cadascú es vesteixi
    com bonament li plagui, i via fora!,
    que tot està per fer i tot és possible.

    Miquel Martí i Pol

    ResponElimina
  8. CANÇÓ

    Tots els arguments duen a roma
    i tots els argumentadors hi viuen:
    t'ho demostraré

    No.
    L'argument humà i racional
    té privada l'entrada a la ciutat,
    dorm a la lluna de valència i
    només té la pell i l'os,
    la gana.
    És massa gros per a les seves portes.

    No.
    A cada oficina i despatx
    del pentàgon del vaticà i del kremlin
    sempre darrere d'algun altre paper hi ha el paper
    certificat i segellat de la filosofia de fer feines
    amb l'argument que destrueix irrevocablement
    els pentàgons els vaticans i els krèmlins.

    ENRIC CASASSES. T'HI SÉ

    Imma C.

    ResponElimina
  9. Porque amores que matan nunca mueren.

    ResponElimina
  10. Sonrío y te clavo en la tumba
    de los pudo haber sido y no fue

    ResponElimina
  11. BON NADAL ORFES del sr.BOIX!!!

    MOZART

    Enduts d'un ritme fàcil i profund
    també els nostres compassos voldrien, un a un,
    volar i somriure.
    També la nostra llei és una gràcia ardent,
    a la d'un ordre, en moviment,
    ràpida, lliure...
    Potser la nostra vida sigui un mal instrument,
    però és música, viure!

    MÀRIUS TORRES (Lleida 1910 - Puig d'Olena 1942) 1941

    Imma C.

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Que sigui la meva ànima la corda d´un llaüt
      per sempre igual i tensa
      i que el destí no em pugui arrencar, decebut,
      sinó una sola nota, invariable, immensa."

      Taldiacomavui M. Torres

      Imma C.

      Elimina
    2. "Qui pogués oblidar la ciutat que s´enfonsa.
      Més llunyana, més lliure, una altra n´hi ha potser, que ens envia, per sobre
      d´aquest temps presoner, batecs d´aire i de fe."

      Et recordem 76 anys després

      Elimina
  12. NO QUIERO

    No quiero
    que los besos se paguen
    ni la sangre se venda
    ni se compre la brisa
    ni se alquile el aliento.
    No quiero
    que el trigo se queme y el pan se escatime.

    No quiero
    que haya frío en las casas,
    que haya miedo en las calles,
    que haya rabia en los ojos.

    No quiero
    que en los labios se encierren mentiras,
    que en las arcas se encierren millones,
    que en la cárcel se encierre a los buenos.

    ..........

    No quiero
    que me manden Fulano y Mengano,
    que me fisgue el vecino de enfrente,
    que me pongan carteles y sellos
    que decreten lo que es poesía.

    No quiero amar en secreto,
    llorar en secreto
    cantar en secreto.

    No quiero
    que me tapen la boca
    cuando digo NO QUIERO...

    ÁNGELA FIGUERA AYMERICH (Bilbao, 1902 - 1984). NO QUIERO dins el poemari MUJER DE BARRO, 1948.

    Oposició clara a la pobresa, la injustícia, vol una vida digna i amb drets com la llibertat d´expressió

    Imma C.

    ResponElimina
  13. PUNK IS NOT DEAD

    Fosca hereva del foc
    que no es consum. Amor
    violent del desert:
    coratge de palmera.
    No àngel, sinó àngela
    rebel, sense cap cel
    per perdre ni guanyar.
    Només, d’atzur tibant,
    l’interrogant, en cingle.
    Tens el caire tallant
    dels estels que una allau
    d’ombres de presa, a sang,
    desarmava, i, d’escreix,
    amb la cresta sagnant,
    bàrbarament, els galls
    de l’alba han rearmat.
    Xisclen els esperons
    arrabassats, la por,
    la venjança del dia
    orbat pel ganivet.
    La pena es calça orgull
    de bota militar
    i l’estrall cerca torres
    més altes d’on penjar
    l’alegria-esquinçall
    e bandera robada
    a l’enemic. Amor
    violent d’un desert
    sense miratges. Fosc
    desvetllar d’una mar
    temerària: Saps?
    Perquè t’he vist els ulls
    endinsar-se amb el pas
    més descalç dels teus verds
    pel bosc expoliat
    sense ferir la son
    minúscula de l’herba.
    Perquè t’he vist els ulls,
    l’esglai em ve a les mans
    com un ocell agònic
    que reclama un tribut
    impagat, amb l’impúdic,
    brut, xantatge del cor.
    I no sé, fosca hereva
    de la mar i del foc,
    quina arma o quin reclam
    pot fer fora aquest vell
    traïdor del futur.
    Ni per sobre quin pont
    de barques estellades
    l’incendi d’una onada
    ens trenarà en l’embat.

    MARIA MERCÈ MARÇAL

    ResponElimina
  14. CANT VI

    Contar un fet sovint té mals acostaments.
    Les festes s'afuen.
    Passa que hom conta les coses d'aturat:
    les paraules arriben molt després de les fetes.
    Els mots són el paisatge després de la batalla.

    Quan hom conta una cosa, sap prou que, com a mínim,
    és mentider o venut: les fetes no són coses;
    un fet són moltes persones que es desitgen,
    es cerquen, es creen les unes a les altres.
    Jo puc contar el que els altres han fet de mi. Si dic
    "jo mirava", tant el pronom com el verb
    són una malifeta de la veritat...

    Contar, no! Recordar!
    Recordar, re-cor-dar,
    significa acostar les coses al cor.

    Blai Bonet (Teatre del gran verd)

    ResponElimina
  15. PERE QUART. VACANCES PAGADES. CHRISTMAS.

    Planten un arbre sense arrels
    al líving,
    i fan que llevi, de sobtada
    torrons de can Fatjó
    i un tren elèctric.
    El favorit,
    el dolç monopolista
    despengen un estel
    -tal com ho dic-, si volen,
    per al fill embrutit
    que marraneja.

    Doncs, està vist:
    fer miracles no és pas cosa de sants
    ara com ara.

    I tampoc ningú ja no s'estranya
    -ni la rància donzella,
    cul refinat de sagristia-
    que l'infant vagi nu
    a l'hivern i de nit.

    Pels christmas de tres tintes
    s'endeuten els pobres.

    I amb el pretext dels Reis
    degollarem tants innocents com calgui.

    No, no exagero.

    Imma C.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exercici de comprensió: algú em pot dir que entèn dels versos El favorit/.... fins /que marraneja.

      Imma C.

      Elimina
  16. IV

    If you were coming in the fall,
    I ’d brush the summer by
    With half a smile and half a spurn,
    As housewives do a fly.

    If I could see you in a year,
    I ’d wind the months in balls,
    And put them each in separate drawers,
    Until their time befalls.

    If only centuries delayed,
    I ’d count them on my hand,
    Subtracting till my fingers dropped
    Into Van Diemen’s land.

    If certain, when this life was out,
    That yours and mine should be,
    I ’d toss it yonder like a rind,
    And taste eternity.

    But now, all ignorant of the length
    Of time’s uncertain wing,
    It goads me, like the goblin bee,
    That will not state its sting.

    Emily DICKINSON (Love Poems)

    ResponElimina
  17. UN DÍA CUALQUIERA

    El viento
    es el lector de periódicos
    más rápido del mundo.

    Karmelo C. Iribarren

    Imma C.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Preció. És com una grequería de Gómez de la Serna...

      Elimina
    2. Bolsa de plástico

      Mírala
      ahí
      en mitad de la calle
      sola
      quieta

      temerosa
      de que aparezca el barrendero

      soñando
      con un poco de viento
      para sentirse
      nube.

      Iribarren, Versos que el viento arrastra

      Imma C.

      Elimina
  18. AGAIN AND AGAIN AND AGAIN

    You said the anger would come back

    just as the love did.

    I have a black look I do not

    like. It is a mask I try on.

    I migrate toward it and its frog

    sits on my lips and defecates.

    It is old. It is also a pauper.

    I have tried to keep it on a diet.

    I give it no unction.

    There is a good look that I wear

    like a blood clot. I have

    sewn it over my left breast.

    I have made a vocation of it.

    Lust has taken plant in it

    and I have placed you and your

    child at its milk tip.

    Oh the blackness is murderous

    and the milk tip is brimming

    and each machine is working

    and I will kiss you when

    I cut up one dozen new men

    and you will die somewhat,

    again and again.

    ANNE SEXTON

    ResponElimina
  19. SESSIÓ CONTÍNUA

    E l cartell il.luminat d´un cinema
    al capdavall d´un carrer fosc de petita ciutat.
    La taquillera deixa la mitja
    i mira per sobre de les ulleres de muntura metàl.lica
    si algú ve a veure la pel.lícua.

    On és la nena que sempre plorava?
    I el professor de matemàtiques amb la mare vella i cega?
    I els eixams de canalla que seien a primera fila?
    I la cambrera corpulenta en la seva nit lliure?
    I l´enterramorts que s´adormia i roncava?

    Una nit d´agost d´un altre segle.
    La banda sonora ara i adés prou forta
    per sentir els trets des del carrer,
    però no els sospirs dels amants de la pantalla,
    que es donen la mà, a punt de dir-se adéu.

    CHARLES SIMIC (Belgrad, 1938 - ) MASTER OF DISGUISES (Mestre de disfresses) 2010, traduït per Marta Pera Cucurell.

    Aquest poema és pels que ens agrada que ens expliquin històries a la pantalla, com a Cinema Paradiso.

    Imma C.

    ResponElimina
  20. El coratge de callar

    El coratge de la boca closa, malgrat l'artilleria!
    La ratlla rosa i quieta, un cuc, assolellant-se.
    Hi ha discs negres al darrere, els discs de l'ultratge,
    i l'ultratge d'un cel, el del seu cervell folrat.
    Els discs giren, demanen que se'ls escolti

    carregats, com ho estan, amb històries de bastardies.
    Bastardies, costums, desercions i falsedats,
    l'agulla fa camí en el seu fondal,
    bèstia de plata entre dues fosques gorges,
    un gran cirurgià, que ara tatua,

    tatua un i un altre cop els mateixos blaus greuges,
    les serps, els infants, els pits
    a sirenes i a noies de somni amb dues cames.
    El cirurgià està callat, no parla pas.
    Ha vist massa mort, en té les mans plenes.

    Així els discs del cervell giren, com boques de canó.
    Després hi ha aquells antiga podadora, la llengua,
    infatigable, purpúria. Caldrà tallar-la?
    Té nou cues, és perillosa.
    I el brunzit que arrenca de l'aire, un cop s'engega!

    No, la llengua, també, ha estat desada,
    l'han penjada a la biblioteca amb els gravats de Rangoon
    i els caps de guineu, els de llúdria, i els caps de conills morts.
    És un objecte meravellós:
    les coses que ha foradat en el seu temps!

    I què me'n dieu dels ulls, els ulls, els ulls?
    Els miralls poden matar i parlar, són cambres terribles
    on hi ha una tortura contínua que tan sols es pot mirar.
    El rostre que vivia en aquest mirall és el rostre d'un mort.
    No us preocupeu dels ulls:

    poden ser blancs i tímids, no són pas delators.
    Els seus raigs letals plegats com banderes
    d'un país del qual ja no se'n sap res,
    una obstinada independència,
    insolvent entre les muntanyes.

    Sylvia Plath, Arbres d'hivern (Traducció per Montserrat Abelló)

    ResponElimina
  21. JORDI LARIOS. RENDEZVOUS

    EAST END

    Londres. La vida.
    Aquest matí de juny.
    La llum mesquina d´un vagó de metro
    que em porta lluny de tu.

    Rosec
    dels anys passats de pressa, que se´m torna
    trànsit, sirenes de l´East End,
    horitzó retallat per les façanes
    d´insípids gratacels,
    la bruta soledat de les voreres
    atapeïdes de vianants,
    la pressa i el desfici i la basarda
    sempre latent.
    No res de nou:
    Londres, la vida (una ferida oberta)
    i aquest matí de juny.

    RENDEZVOUS (2013), Jardins de Samarcanda

    Imma C.

    ResponElimina
    Respostes
    1. 21 de març. DIA MUNDIAL de la POESIA

      JORDI LARIOS. EL COP DE LA DESTRAL

      POSTAL DE MARÇ

      L´hivern, mesell, encara s´estarrufa
      sobre les tanques i els jardins glaçats.
      Callen els arbres estrafets de Roath
      i els verds fredíssims de la gespa absorta.
      El cor, però, amb prou feines enregistra
      aquest silenci vegetal.

      Només
      la llum, la pura llum, impuls que dubta
      i creix, o s´arrauleix entre els matolls
      i la tristesa groga dels narcisos.

      ed. Jardins de Samarcanda, 2006

      Imma C.

      Elimina
    2. POSTAL D'ABRIL

      Cel desmoblat:
      cap esquinçall de núvol empastifa
      l'afer desmesurat de l'horitzó.
      Sense esma, el vent ha dut
      un neguit esporàdic de bardisses
      fins a l'embarcador de Roath.
      L'aigua del llac assaja
      verds cautelosos i llisquents
      (Els blaus abúlics que t'agraden
      no saben imposar-se.)

      Lluny,
      uns altres verds comencen a tensar
      el gest absrd i negre de les branques
      dels cherry-trees.

      Distrets, tu i jo escoltem
      aquest fervor d'ocells que es gronxen
      als fins trapezis de la llum.

      J. LARIOS. El cop de la destral.

      Imma C.

      Elimina
  22. Mad Girl's Love Song

    "I shut my eyes and all the world drops dead;
    I lift my lids and all is born again.
    (I think I made you up inside my head.)

    The stars go waltzing out in blue and red,
    And arbitrary blackness gallops in:
    I shut my eyes and all the world drops dead.

    I dreamed that you bewitched me into bed
    And sung me moon-struck, kissed me quite insane.
    (I think I made you up inside my head.)

    God topples from the sky, hell's fires fade:
    Exit seraphim and Satan's men:
    I shut my eyes and all the world drops dead.

    I fancied you'd return the way you said,
    But I grow old and I forget your name.
    (I think I made you up inside my head.)

    I should have loved a thunderbird instead;
    At least when spring comes they roar back again.
    I shut my eyes and all the world drops dead.
    (I think I made you up inside my head.)"

    Sylvia Plath

    ResponElimina
  23. FRANCESC GARRIGA BARATA. RAGTIME

    ja no llegeixo, escolto.
    prou parla el temps.

    ja no camino. miro.
    sóc el paisatge que m'acull.

    m'acosto de puntetes a les lletres
    per sorprendre el silenci,
    per sorprendre'm.

    ni signes ni paraules no m'apropen
    a l' arbre que desitjo.

    llunyans els mots,
    sóc els ulls i el paisatge.

    FRANCESC GARRIGA BARATA (Sabadell 1932 - 4 de febrer 2015)

    Bon Viatge MESTRE!
    Et trobarem a faltar! Ets una excel.lent companyia!

    Imma C.

    ResponElimina
    Respostes
    1. tot és i no
      serà
      si jo no hi sóc
      camins i no
      camí
      per no anar enlloc

      sempre és enlloc a tot arreu

      la pell s´esquerda
      tremolen els turmells.
      les mans, on són les mans?

      tot és i no.

      quan el que ve no ve
      s´escurça el temps
      de pluges
      en terres mal llaurades

      cançons de pa sense llevat ni sal.
      tot el dibuix ha pres la forma exacta
      del blanc de plana de llibreta.
      només ens manca l´última sorpresa.
      tot és i no.

      F. GARRIGA

      Imma C.



      Elimina
    2. Bona DIADA de Sant JORDI!!!

      Si véns, amor, i jo no hi sóc,
      sobre els fogons, hi trobaràs
      les restes d´un silenci mal cuinat.

      Després distreu el cos pel meu estudi.
      La teva llum aclarirà les ombres
      de totes les mentides que dormiten
      damunt la meva taula.

      Sabré trobar-t´hi al meu retorn?
      Quan marxis,
      tanca la porta sense fer soroll.

      F. Garriga, del llibre T´estimo...Més de cent poemes d´amor i desig, Eumo Edito

      Imma C.

      Elimina
  24. Lo peor del amor

    Lo peor del amor cuando termina
    son las habitaciones ventiladas,
    el puré de reproches con sardinas,
    las golondrinas muertas en la almohada.

    Lo malo del después son los despojos
    que embalsaman al humo de los sueños,
    los teléfonos que hablan con los ojos,
    el sístole sin diástole sin dueño.

    Lo más ingrato es encalar la casa,
    remendar las virtudes veniales,
    condenar a la hoguera los archivos.

    Lo peor del amor es cuando pasa,
    cuando al punto final de los finales
    no le quedan dos puntos suspensivos…

    Lo peor del amor. Poemas y sonetos.- Joaquín Sabina

    ResponElimina
  25. SÒNIA MOLL. I DÉU EN ALGUN LLOC.

    FER-SE GRAN

    La mare és petita
    i tu no saps com créixer
    per sostenir-la.

    Edicions Cafè Central

    Imma C.

    ResponElimina
    Respostes
    1. FORATS

      M'he cercat el tel de l'ànima
      i l'he trobat cosit de forats.
      Cada forat,
      una absència.

      Mare,
      podràs venir a buscar-me avui?

      S. Moll

      Imma C.

      Elimina
    2. EL CEL DEL LABERINT

      Seure amb l´esquena
      repenjada al mur.
      Assumir els camins cecs,
      les parets altíssimes,
      la corba esmolada de tots els topants.
      Respirar els dubtes,
      repensar les morts.
      Mirar cap amunt:
      tots els laberints tenen cel,
      i alguns, fins i tot,
      tenen terrasses
      des d´on es pot veure un tros de mar.

      S. Moll

      Imma C.

      Elimina
    3. Furt

      Plouen vidres
      als carrerons de l'ànima.

      M'amago entre les ombres
      i espio als vianants.

      Assaltaré el primer que tingui llum
      i li prendré el somriure

      Sònia Moll

      Quina casualitat Imma, dissabte vaig poder escoltar a la Sònia Moll en directe, la seva poesia em va deixar colpida...

      Elimina
  26. “A un certo punto della vita non è la speranza l'ultima a morire, ma il morire è l'ultima speranza.”

    Leonardo Sciascia

    ResponElimina
  27. MARE NOSTRA

    Mare nostra que esteu en el zel
    sigui santificat el vostre cony
    l'epidural, la llevadora,
    vingui a nosaltres el vostre crit
    el vostre amor, la vostra força.
    Faci's la vostra voluntat al nostre úter
    sobre la terra.
    El nostre dia de cada dia doneu-nos avui.
    I no permeteu que els fills de puta
    avortin l'amor, facin la guerra,
    ans deslliure-nos d'ells
    pels segles dels segles,
    Vagina.

    Anem...

    DOLORS MIQUEL (Lleida, 1960- ). MISSA PAGESA, 2006

    Imma C.

    ResponElimina
    Respostes
    1. DOLORS MIQUEL. MISSA PAGESA. MARE NOSTRA

      Bon dia per rellegir aquest poema

      Imma C.

      Elimina
  28. VI

    De primer van foradar-me les orelles
    i de llavors ençà duc arracades.
    No prengueu aquest bosc per una alzina.

    Maria-Mercè Marçal

    ResponElimina
  29. VÍCTOR OBIOLS. D´UN JUNY DUR (dietari poètic)

    "I esperem el transportista de pianos
    imatge de la il.lusió pura: portar
    pianos d´un lloc a l´altre-(metàfora)".

    fragment del dia 18

    Imma C.

    ResponElimina
  30. 17 de maç Dia de la Poesia Catalana a Internet

    PAGÈSIQUES. PEREJAUME

    Just aquí, en aquesta plana,
    damunt la terra colgada
    i irrescatable de l´agrarietat,
    i l´escriptura s´ha girat a mirar
    totes les pagèsiques amb el verb en passat.
    En dono fe.

    ....................

    p.57

    Imma C.

    ResponElimina
  31. PILAR CABOT. ROSSINYOLS INSOMNES

    La nit, ahir, portava dues llunes:
    la del cel i la meva, cap de bona.
    "Assenyalem el temps", vaig pensar jo
    i era veritat.
    Amb eufòria evident
    avui l'home del temps prediu tempestes.

    p.17
    Es veu que avui és el Dia Meteorològic Mundial, d'en Tomàs Molina & cia.

    Imma C.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'HOME DEL TEMPS

      Amb posat de buròcrata zelós,
      ens administra els freds i les calors.

      Jordi Larios

      Imma C.

      Elimina
  32. Gemma Casamajó. TERRA CAMPA. Hoquei sobre pell.

    Sóc gel i no et faig fred.
    Ni por, ni pols, ni mapa.
    De dalt de tu m´arriben
    cent dits. Rellisquen pel ventre,
    harmònics i neguitosos;
    sóc llebre i caçador,
    rivals que es necessiten
    i juguen
    damunt la pell sense marges.
    Si criden gol no s´extravien.
    Has traspassat l´aire,
    el roc i la frontera
    per patinar aquest cos
    en què t´esmunys,
    que es fon, que et beus,
    que et vesses.
    endins i a dins,
    amunt i avall i giravoltes.
    Tens cura del que estimes
    com qui guaita
    la collita de les mans.
    A la gola em creix el gel.
    Les roderes dels patins
    em deixen marca.

    Gemma Casamajó i Solé (La Portella,Segrià, 1974). TERRA CAMPA, V Premi Jordi PÀMIAS de Poesia, 2013

    Imma C.

    ResponElimina
  33. Dins cada branca
    de cirerer florida,
    cents de paraules
    s'hi troben amagades.
    ¡Amb miraments tracteu-les!


    FUJIWARA NO HIROSUGU (versió de Joan Alegret)
    ( S.VIII)

    ResponElimina
  34. TOMAS TRANSTRÖMER (Estocolm, 1931-2015). LA PLAÇA SALVATGE

    Postals negres

    L´agenda plena, futur ignot.
    El cable taral.leja la cançó apàtrida.
    Nevada en el mar plomís. Ombres en
    combat al moll.

    En plena vida la mort s´acosta
    i pren les mides a l´home. La visita
    s´oblida i la vida continua. Però el vestit
    es cus a la callada.

    Premi Nobel de Literatura 2011

    Imma C.

    ResponElimina
    Respostes
    1. RETRATO DE MUJER, SIGLO XIX

      La voz se asfixia bajo la ropa. Sus ojos
      siguen al gladiador. Luego ella
      está en la arena, también. ¿Es libre? Un marco dorado encierra el cuadro.

      Tomas Tranströmer

      Elimina
  35. CANÇÓ PER A UNA DAMA

    En aquell dia de pits i malucs prims
    la finestra pigallada de mala pluja,
    la pluja que queia com un ministre,
    vàrem copular, tant sensates com insensates.
    Jèiem com culleres mentre la pluja
    sinistra ens queia com mosques als llavis
    i als ulls contents i als malucs prims.

    "L'habitació és tan freda amb la pluja", vas dir
    i tu, femenina, amb la teva flor
    deies novenes als meus colzes i turmells.
    Ets un producte nacional i poder.
    Oh, el meu cigne, el meu escaràs, la meva estimada rosa flonja,
    fins i tot un notari aixecaria acta del nostre llit,
    mentre em pastes i llevo com pa.

    Anne Sexton, Trad. Monserrat Abelló

    ResponElimina
  36. Ha mort el gran Eduardo (Galeano):

    "El código moral del fin del milenio no condena la injusticia, sino el fracaso."

    "El miedo nos gobierna. Esa es una de las herramientas de las que se valen los poderosos, la otra es la ignorancia"

    "La caridad es humillante porque se ejerce verticalmente y desde arriba; la solidaridad es horizontal e implica respeto mutuo."

    "RECORDAR: Del latín re-cordis, volver a pasar por el corazón..." i és per això que et recordarem.

    I ací "El libro de los abrazos".

    ResponElimina
    Respostes
    1. La historia de la insurrección del papagayo (poema). Eduardo GALEANO. Il.lustrat per Antonio Santos., llibres del Zorro rojo, 2008.(totes les edats)

      Es basa en una llegenda guaraní del nordest del Brasil.Un papagai mor accidentalment en caure a una cassola, però un destí tan trist té la solució en un hàbil terrissaire que fa ressucitar el papagai.

      Imma C.

      Elimina
    2. "La maquinaria de la igualación compulsiva actúa contra la más linda energía del género humano, que se reconoce en sus diferencias y desde ellas se vincula. Lo mejor que el mundo tiene está en los muchos mundos que el mundo contiene, las distintas músicas de la vida, sus dolores y colores: las mil y una maneras de vivir y decir, creer y crear, comer, trabajar, bailar, jugar, amar, sufrir y celebrar, que hemos ido descubriendo a lo largo de miles y miles de años."

      E. Galeano (Patas arriba)

      Elimina
  37. "Han mort dos escriptors d'anomenada internacional el mateix dia: GÜNTER GRASS I EDUARDO GALEANO i les portades dels diaris semblen haver-se posat d'acord per fer servir la mateixa expressió per definir-los: veus de la consciència. De l'alemany G. GRASS recorden el premi Nobel de literatura, "El timbal de llauna" i la polèmica que va seguir la seva autobiografia on confessava que de jovenet..."

    Ens queden la seva Literatura on llegir grans històries...

    Imma C.

    Així comença l'editorial de l'Antoni Bassas al diari ARA

    ResponElimina
  38. Vers gnomiques
    Marguerite Yourcenar

    Je t’ai vu grandir comme un arbre
    Inenarrable éternité;
    Je t’ai vu durcir com un marbre,
    Indicible réalité.

    Prodige dont le nom m’échappe,
    Granit trop dur pour le ciseau,
    Bonheur partagé par l’oiseau
    Et par l’eau que le chien lappe.

    Secret qu’il faut savoir et taire,
    Tout ce qui dure est passager;
    Je sens sou moi tourner la terre;
    Le ciel PLEIN d’astres m’est léger.

    Vous souriez, mort bien couchés!
    Tout ce qui passe pourtant dure;
    Les brins minces de la verdure
    Sont faites du grain noir des rochers

    ResponElimina
  39. "Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
    frenètica d'agost, els peus d'un noi
    caragolats al fil del trampolí,
    l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
    dels lilàs a l'abril, la paciència
    de l'aranya que escriu la seva fam,
    el cos amb quatre cames i dos caps
    en un solar gris de crepuscle, el peix
    llisquent com un arquet de violí,
    el blau i l'or de les nenes en bici,
    la set dramàtica del gos, el tall
    dels fars de camió en la matinada
    pútrida del mercat, els braços fins.
    Diré el que em fuig. No diré res de mi. "

    Gabriel Ferrater

    ResponElimina
  40. RETORN A KILLYBEGS de Sorj CHALANDON

    "¿Sabeu què diuen els arbres quan la destral
    entra al bosc? Mireu! El mànec és un dels
    nostres!"

    Imma C.

    Una paret de Belfast

    ResponElimina
  41. JOSEP CHECA (1962-).L'ENTENIMENT DE LES BÈSTIES

    Pensa que és fruit d'una equivocació.
    Enquibit a la força dins un receptacle incòmode
    compta tothora el temps perdutt,
    especula amb el temps que resta.
    Mira per una escletxa els arbres i les bèsties,
    la lliure ignorància.

    Imma C.

    ResponElimina
  42. Wanting to Die
    BY ANNE SEXTON
    Since you ask, most days I cannot remember.
    I walk in my clothing, unmarked by that voyage.
    Then the almost unnameable lust returns.

    Even then I have nothing against life.
    I know well the grass blades you mention,
    the furniture you have placed under the sun.

    But suicides have a special language.
    Like carpenters they want to know which tools.
    They never ask why build.

    Twice I have so simply declared myself,
    have possessed the enemy, eaten the enemy,
    have taken on his craft, his magic.

    In this way, heavy and thoughtful,
    warmer than oil or water,
    I have rested, drooling at the mouth-hole.

    I did not think of my body at needle point.
    Even the cornea and the leftover urine were gone.
    Suicides have already betrayed the body.

    Still-born, they don’t always die,
    but dazzled, they can’t forget a drug so sweet
    that even children would look on and smile.

    To thrust all that life under your tongue!—
    that, all by itself, becomes a passion.
    Death’s a sad bone; bruised, you’d say,

    and yet she waits for me, year after year,
    to so delicately undo an old wound,
    to empty my breath from its bad prison.

    Balanced there, suicides sometimes meet,
    raging at the fruit a pumped-up moon,
    leaving the bread they mistook for a kiss,

    leaving the page of the book carelessly open,
    something unsaid, the phone off the hook
    and the love whatever it was, an infection.

    ResponElimina
  43. Admonitions to a special person

    Watch out for power,
    for its avalanche can bury you,
    snow, snow, snow, smothering your mountain.

    Watch out for hate,
    it can open its mouth and you'll fling yourself out
    to eat off your leg, an instant leper.

    Watch out for friends,
    because when you betray them,
    as you will,
    they will bury their heads in the toilet
    and flush themselves away.

    Watch out for intellect,
    because it knows so much it knows nothing
    and leaves you hanging upside down,
    mouthing knowledge as your heart
    falls out of your mouth.

    Watch out for games, the actor's
    part
    ,
    the speech planned, known, given,
    for they will give you away
    and you will stand like a naked little boy,
    pissing on your own child-bed.

    Watch out for love
    (unless it is true,
    and every part of you says yes including the toes) ,
    it will wrap you up like a mummy,
    and your scream won't be heard
    and none of your running will end.

    Love? Be it man. Be it woman.
    It must be a wave you
    want
    to glide in on,
    give your body to it, give your laugh to it,
    give, when the gravelly sand takes you,
    your tears to the land. To love another is something
    like prayer and can't be planned, you just fall
    into its arms because your belief undoes your disbelief.

    Special person,
    if I were you I'd pay no attention
    to admonitions from me,
    made somewhat out of your words
    and somewhat out of mine.
    A collaboration.
    I do not believe a word I have said,
    except some, except I think of you like a young tree
    with pasted-on leaves and know you'll root
    and the
    real
    green thing will come.

    Let go. Let go.
    Oh special person,
    possible leaves,
    this typewriter likes you on the way to them,
    but wants to break crystal glasses
    in celebration,
    for you,
    when the dark crust is thrown off
    and you float all around
    like a happened balloon.
    Anne Sexton

    ResponElimina

  44. SI TÚ ME OLVIDAS
    QUIERO que sepas
    una cosa.

    Tú sabes cómo es esto:
    si miro
    la luna
    de cristal, la rama roja
    del
    lento
    otoño en mi ventana,
    si toco
    junto al fuego
    la impalpable ceniza
    o el arrugado cuerpo de la leña,
    todo me lleva a ti,
    como si todo lo que existe,
    aromas, luz, metales,
    fueran pequeños barcos que navegan
    hacia las islas tuyas que me aguardan.

    Ahora bien,
    si poco a poco dejas de quererme
    dejaré de quererte poco a poco.

    Si de pronto
    me olvidas
    no me busques,
    que ya te habré olvidado.

    Si consideras largo y loco
    el viento de banderas
    que pasa por mi vida
    y te decides
    a dejarme a la orilla
    del corazón en que tengo raíces,
    piensa
    que en ese día,
    a esa hora
    levantaré los brazos
    y saldrán mis raíces
    a buscar otra tierra.

    Pero
    si cada día,
    cada hora
    sientes que a mí estás destinada
    con dulzura implacable.
    Si cada día sube
    una flor a tus labios a buscarme,
    ay
    amor
    mío, ay mía,
    en mí todo ese fuego se repite,
    en mí nada se apaga ni se olvida,
    mi amor se nutre de tu amor, amada,
    y mientras vivas estará en tus brazos
    sin salir de los míos


    Pablo NERUDA

    ResponElimina
    Respostes
    1. A BIRTHDAY PRESENT by Sylvia Plath

      What is this, behind this veil, is it ugly, is it beautiful?
      It is shimmering, has it breasts, has it edges?

      I am sure it is unique, I am sure it is what I want.
      When I am quiet at my cooking I feel it looking, I feel it thinking

      'Is this the one I am too appear for,
      Is this the elect one, the one with black eye-pits and a scar?

      Measuring the flour, cutting off the surplus,
      Adhering to rules, to rules, to rules.

      Is this the one for the annunciation?
      My god, what a laugh!'

      But it shimmers, it does not stop, and I think it wants me.
      I would not mind if it were bones, or a pearl button.

      I do not want much of a present, anyway, this year.
      After all I am alive only by accident.

      I would have killed myself gladly that time any possible way.
      Now there are these veils, shimmering like curtains,

      The diaphanous satins of a January WINDOW
      White as babies' bedding and glittering with dead breath. O ivory!

      It must be a tusk there, a ghost column.
      Can you not see I do not mind what it is.

      Can you not give it to me?
      Do not be ashamed--I do not mind if it is small.

      Do not be mean, I am ready for enormity.
      Let us sit down to it, one on either side, admiring the gleam,

      The glaze, the mirrory variety of it.
      Let us eat our last supper at it, like a hospital plate.

      I know why you will not give it to me,
      You are terrified

      The world will go up in a shriek, and your head with it,
      Bossed, brazen, an antique shield,

      A marvel to your great-grandchildren.
      Do not be afraid, it is not so.

      I will only take it and go aside quietly.
      You will not even hear me opening it, no paper crackle,

      No falling ribbons, no scream at the end.
      I do not think you credit me with this discretion.

      If you only knew how the veils were killing my days.
      To you they are only transparencies, clear air.

      But my god, the clouds are like cotton.
      Armies of them. They are carbon monoxide.

      Sweetly, sweetly I breathe in,
      Filling my veins with invisibles, with the million

      Probable motes that tick the years off my life.
      You are silver-suited for the occasion. O adding machine-----

      Is it impossible for you to let something go and have it go whole?
      Must you stamp each piece purple,

      Must you kill what you can?
      There is one thing I want today, and only you can give it to me.

      It stands at my window, big as the sky.
      It breathes from my sheets, the cold dead center

      Where split lives congeal and stiffen to history.
      Let it not come by the mail, finger by finger.

      Let it not come by word of mouth, I should be sixty
      By the time the whole of it was delivered, and to numb to use it.

      Only let down the veil, the veil, the veil.
      If it were death

      I would admire the deep gravity of it, its timeless eyes.
      I would know you were serious.

      There would be a nobility then, there would be a birthday.
      And the knife not carve, but enter

      Pure and clean as the cry of a baby,
      And the universe slide from my side.

      Elimina
  45. "Aún no ha empezado la batalla y la nieve huele a sangre"

    Francisco CASAVELLA (1963-2008)

    Imma C.

    ResponElimina
  46. Voyage du silence

    Voyage
    du silence
    De mes mains à tes yeux
    Et dans tes cheveux
    Où des filles d’osier
    S’adossent au soleil
    Remuent les lèvres
    Et laissent l’ombre à quatre feuilles
    Gagner
    leur cœur chaud de sommeil.

    Paul Éluard

    ResponElimina
  47. AS

    Trenca la baralla,
    reparteix el joc,
    recull oros i trumfos
    i penja l´as al capdamunt del portal
    com un déu vos guard
    dels masos antics
    per cada dia que et llevis.

    Anna Ballbona (Montmeló, 1980). CONILL DE GÀBIA

    Imma C.

    ResponElimina
  48. Cada dia escolto neguits…
    Cada dia escolto neguits
    com ombres.
    El meu cos és un pou
    de paraules
    que malden per eixir-ne.
    Dits impacientes
    en destriaren de
    lleugeres, curulles
    de tendresa. I ara,
    en resten de més
    denses que s'endinsen
    i fan mal. Però
    remouen en mi
    altres paraules
    que no gosava dir.
    I aquestes sí que són ben meves!



    Montserrat Abelló

    ResponElimina
  49. busque paraules per dir
    la teva absència,
    aquest estiu que un vent sense nom crema.

    busque paraules per dir el teu cos,
    cristalls de llum
    al fons d´una argila sense final.

    busque paraules i et dic infinita,
    infinitament plena en l´obaga d´aquest crepuscle
    i en llum que la nit amaga.

    busque paraules per dir-te i el temps
    calla i és el buit del teu pas
    murmuri o penombra.

    busque paraules i et dic flama i terra,
    vent i lluna, dic aire i amor dic.
    i dic l´aigua antiga del teu somriure.
    busque paraules per dir-te
    i creix el nom de la tristesa
    al llindar d´una tardor
    que estranyament apunta.

    Anna Montero (1954) escrigué aquest poema en un llibre col.lectiu en homentge a M.M. MARÇAL

    Imma C.

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Et sembraria de besos perquè et florira en la pell tota l'estima dels segles"
      Maria Josep Escrivà (A les palpentes del vidre)

      Elimina
  50. "Le pire sentiment n'est pas de se sentir seul. C'est de se sentir oublié par quelqu'un que vous ne pourriez jamais oublié"

    ResponElimina
    Respostes
    1. "El pitjor sentiment no és sentir-se sol. És sentir-se oblidat per algú a qui tu mai no podries oblidar."
      (Seria una cosa així la traducció?)

      Elimina
  51. Benaventurats aquells que tenen els amors impossibles
    o de la noble estirp que els altres maleeixen.
    Són foscos, volen baixos sense alçar ni la vista
    i n’empren, just, del món, la banda de les ombres
    com si, al moment d’anar a fer crui a viure,
    als afores de la persona –igual que una herba creix
    a l’encletxa més alta d’una façana humida–
    els hagués arrelat una dolorosa nit personal.
    No assoleixen que els surti la passa fendidora
    i es mouen de costat. Saben de si mateixos
    més que ningú no en sap.
    Una mà que els restàs, la donarien
    per poder passar-la una sola vegada
    pels llindars fonedissos
    d’aquell cos refulgent que no gosen mirar.
    Porten la vida a l’esquena com un sac de pedres,
    s’aprenen de memòria, a un racó dels diaris,
    el nom i els dos cognoms dels darrers suïcides
    com qui sempre es deriva un estrany parentiu.
    Contemplen. Fugen. Callen. Tornen. Ploren.
    Però part damunt tot estimen com una mala cosa.

    MIQUEL ÀNGEL RIERA

    ResponElimina
  52. Cruzo un desierto y su secreta
    desolación sin nombre.
    El corazón
    tiene la sequedad de la piedra
    y los estallidos nocturnos
    de su materia o de su nada.

    Hay una luz remota, sin embargo,
    y sé que no estoy solo;
    aunque después de tanto y tanto no haya
    ni un solo pensamiento
    capaz contra la muerte,
    no estoy solo.

    Toco esta mano al fin que comparte mi vida
    y en ella me confirmo
    y tiento cuanto amo,
    lo levanto hacia el cielo
    y aunque sea ceniza lo proclamo: ceniza.

    Aunque sea ceniza cuanto tengo hasta ahora,
    cuanto se me ha tendido a modo de esperanza.

    José Ángel VALENTE. A modo de esperanza, 1955 . Serán ceniza...

    He descobert aquest poema pel compositor Joan Magrané (Reus, 1988), ha titulat " ...secreta desolación" la seva obra, referent al poema del poeta Valente. Aquest aquest de setmana l´OBC la interpretada a l´Auditori de BCN

    Imma C.

    ResponElimina
  53. Amor de mis entrañas, viva muerte,
    en vano espero tu palabra escrita
    y pienso, con la flor que se marchita,
    que si vivo sin mí quiero perderte.

    El aire es inmortal. La piedra inerte
    ni conoce la sombra ni la evita.
    Corazón interior no necesita
    la miel helada que la luna vierte.

    Pero yo te sufrí. Rasgué mis venas,
    tigre y paloma, sobre tu cintura
    en duelo de mordiscos y azucenas.

    Llena pues de palabras mi locura
    o déjame vivir en mi serena
    noche del alma para siempre oscura.

    El poeta pide a su amor que le escriba , Federico García Lorca

    ResponElimina
    Respostes
    1. "La noche no quiere venir
      para que tú no vengas
      ni yo pueda 1r".

      F.Gaecía LORCA, 80è aniversari.

      Imma C.

      Elimina
    2. Amor de mis entrañas, viva muerte,
      en vano espero tu palabra escrita
      y pienso, con la flor que se marchita,
      que si vivo sin mí quiero perderte.

      El aire es inmortal. La piedra inerte
      ni conoce la sombra ni la evita.
      Corazón interior no necesita
      la miel helada que la luna vierte.

      Pero yo te sufrí. Rasgué mis venas,
      tigre y paloma, sobre tu cintura
      en duelo de mordiscos y azucenas.

      Llena pues de palabras mi locura
      o déjame vivir en mi serena
      noche del alma para siempre oscura.

      Elimina
    3. FEDERICO GARCÍA LORCA.POETA EN NUEVA YORK. Pequeño Vals Vienés

      Aquests dies del 80è aniversari de LORCA no puc deixar d´escoltar la versió del gran músic Leonard COHEN (Take this Waltz)

      la d´Enrique Morente & Lagartija Nick

      i la de la Sílvia Pérez-Cruz i Raül Fernández

      Imma C.

      Elimina
  54. Com l’animal ferit, morir ben sola
    de cara al cel només, dins la malesa
    abastada amb dolor, fora recances
    d’uns lligams ja trencats, passat el fàstic
    del darrer desengany, trista metzina
    necessària a la mort… Morir ben sola,
    els ulls de bat a bat a l’alegria
    del gran despullament. Dolç oblidar-se
    del dard que m’aterra, misèria d’altri
    però meva també. Morir ben sola,
    estalviar el meu crit en la tenebra:
    certa de la Claror…

    Cinc poemes desolats (1956) ROSA LEVERONI

    ResponElimina
  55. EL OTOÑO SE ACERCA

    El otoño se acerca con muy poco ruido:
    apagadas cigarras, unos grillos apenas,
    defienden el reducto
    de un verano obstinado en perpetuarse,
    cuya suntuosa cola aún brilla hacia el oeste.

    Se diría que aquí no pasa nada,
    pero un silencio súbito ilumina el prodigio:
    ha pasado
    un ángel
    que se llamaba luz, o fuego, o vida.

    Y lo perdimos para siempre.

    Ángel González

    Imma C.





























    ResponElimina
    Respostes
    1. Dockwood (Otoño) de Jon McNaught

      Novel.la gràfica que ens narra les vivències quotidianes d´un cuiner i un repartidor de diaris,tot ambientat a la tardor.

      Gemma Gorga: "el fred ens fa més íntims i vulnerables"

      Imma C.

      Elimina
  56. "¿Adiós? No, nunca se dice adiós, se dice: 'Te amo'"

    Chavela Vargas

    ResponElimina
  57. Vespre a la cafeteria

    I
    És un malson tenir sempre al calaix,
    tocant a mà, desada, l'ampolleta
    de cianur per si m’urgís d’usar-¬lo,
    davant l'absurditat de l’univers
    o bé de l’home, inútil preguntaire
    dins l’ordre imaginat pel demiürg.

    Aturada la sang, ja no caldria
    tancar i obrir cap altre cop la porta
    corcada ni tampoc encendre foc,
    que l'estofat de vida té mal gust,
    ni fer-me el llit, ni res.
    Quiti de fam,
    de plers i de dolors, què sóc a l'últim?
    No hi valen conjectures. Metafòric
    amb tot menys amb la mort, ja respondran els cucs
    en la tenebra.
    Ara sols sé que tinc
    dins meu esclats, umbracles de records,
    incendis metal.lúrgics i tucans de vol
    silenciós i tou que em parlen d’una selva
    remota. Però l’au del paradís,
    engabiada? I què, nosaltres tots?
    Engabiats també.
    Quina punyent recança
    d’un sol perpetu i d’un gran lloc obert
    on viure sempre!
    Que el teixó ens abrigui
    quan és hivern i l'hipopòtam gras
    ens porti, en el temps cald, als rius on es rabeja.

    II
    No sempre les etapes de la vida
    s'acaben com els arbres fugen, nets,
    al viatger que mira amb ulls cansats,
    posat el cor en la ciutat propera,
    un cel de transparència matinal
    o un aspre fons de roques, moderat
    per una posta gran i fastuosa.

    Descarrilat en una Corba, el tren
    s’estimba daltabaix d’una cinglera.
    D’entre munts de ferralla es drecen homes
    a viure en l’inconfort del seu hivern darrer:
    l’executiu, l'incendiari, el sant,
    la ballarina, el pobre, l'insensat,
    en la bruta desfeta que fumeja.

    Ah, si llavors, com d’un immens braser
    de solidaritat, cremés un foc,
    què no diríem d’aquest gran dolor
    que ens ennuvola sempre el pensament?
    Bastim, dones, una tenda contra el vent,
    siguem un simulacre de l’amor
    i acabarem per ser tan sols amor.

    III
    La gent és un perfet, il.¬limitat
    singular repetir. Només el 'tu'
    val per entendre’s en la immensitat
    de l’univers. Quan miro el cel com lluu,
    amb milions d’estels il¬.luminat,
    i veig la terra fosca, amb tant de fel
    i goig banal, em dic: L’únic estel
    que val és el que fa volar, encisat,
    un nen, cor innocent, a qui no veu ningú.

    Perquè sent tan a prop bolquer i mortalla,
    l’home no cessa d’inventar poders
    contra la por sinistra que el tenalla.
    Visquem, puix que som vius, dols i plaers.
    I no pensem que hi ha cap Faç Immensa
    a l’hora greu de l'última partença.
    Quan els depredadors hauran tornat no-res
    el nostre cos, tindrem l'omnipotència
    de ser ben morts. No imploris mai clemència.
    Ningú no et sent dins l'eternal fluència.

    Joan Vinyoli

    ResponElimina
  58. El meu amor sense casa

    El meu amor sense casa.
    L'ombra del meu amor sense casa.
    La bala que travessa l'ombra del meu amor sense casa.
    Les fulles que cobreixen la bala que travessa l'ombra del meu amor sense
    casa.
    El vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa
    l'ombra del meu amor sense casa.
    Els meus ulls que arrelen el vent que arrenca les fulles
    que cobreixen la bala que travessa l'ombra del meu amor sense
    casa.
    El meu amor que s'emmiralla en els ulls que arrelen en el vent
    que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l'ombra
    del meu amor sense casa.

    MARIA-MERCÈ MARÇAL Avui en faria 63...

    ResponElimina
  59. "If you do not love me I shall not be loved"

    Samuel BECKETT

    ResponElimina
  60. AUTOBIOGRAFIA

    Després de dir, desdir.
    Després d’incloure, excloure.
    Després d’anotar, oblidar.
    Després de sumar, restar.
    Després de fer, desfer.
    Després d’estimar.
    Després.
    Què.

    GEMMA GORGA. MUR

    ResponElimina
  61. TRÍPTIC DE FOC

    I

    La nit ens reclou a la cambra
    i el fred acosta els cossos a la llar.
    Una guspira dels teus ulls
    encén la flama,
    amb estelles de nuesa l´atiem.

    Crepita la pell
    al tacte roent
    dels dits i els llavis.

    II

    Sota les cendres
    caliu vermell;
    els nostros cossos
    sota el llençol.

    La fumarel.la
    d´un somni dolç
    entre dos focs.


    III

    En fer-se clar,
    les cendres seran foc de nou,
    flama daurada.
    Reviscolarem la polpa dels dits balbs
    i la pell retrobarà
    el seu color de mel
    i aquella lluentor tan tèbia.
    Quina tendresa exhala el foc a l´alba!

    Abans que el sol no imposi el seu excés,
    damunt del caliu nou farem torrades.

    Trenta-set poemes en forma de finestra. Ramon Farrés.

    ResponElimina
  62. Respostes
    1. Comentario eliminado por error en la transcripción.
      Disculpen las molestias.

      Concepción Moya Balada

      Elimina
  63. 'SONG FOR FARIDA' (Rudolf Nureyev's Mother)


    You tremble like a tree,
    my sweet Farida.
    A tide brings
    colorful waters.
    On the peak of
    your painful belly,
    your child spells
    the notes.
    The grossland widens.
    You hear the cry.
    He comes riding a
    snow horse that
    conquers the horizon.
    But the snow vanishes,
    there are no blankets
    to warm up.
    Anonymous fingers write
    his name on frozen windows
    to heat the landscape.
    Your train crosses
    isolated lands,
    white lands lost
    in huge maps.
    But neither cold nor hunger
    can restrain the joy of living,
    so your baby tears to pieces
    the skin of life
    and discovers your
    overflowing breasts.
    The train dreams,
    stops here and there;
    its cadence sings a lullaby.
    The dawn will cut
    the umbilical cord,
    my sweet Farida.
    Only the dawn.


    Concepción Moya Balada

    ResponElimina
  64. Llavors, de sobte, en un esclat profund
    el negre sobre el negre es precipita.
    Passa brogent el gran ocell nocturn
    i als fonaments flameja la tenebra.

    Lluís SOLÀ (1940,Vic)

    Imma C.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Presència infinita
      de tant atzar,
      t´allunyes sempre
      per retornar.

      Dòcil repetició
      de la mirada.
      T´inunda la llum
      dels teus miralls.

      Perquè el desig
      esdevindrà set
      i tany de l´horitzó
      en el record fineixes.

      Lluís Solà

      I.

      Elimina
  65. MÁS ALLÁ DEL OLVIDO

    alguna vez de un costado de la luna
    verás caer los besos que brillan en mí
    las sombras sonreirán altivas
    luciendo el secreto que gime vagando
    vendrán las hojas impávidas que
    algún día fueron lo que mis ojos
    vendrán las mustias fragancias que
    innatas descendieron del alado son
    vendrán las rojas alegrías que
    burbujean intensas en el sol que
    redondea las armonías equidistantes en
    el humo danzante de la pipa de mi amor

    Alejandra PIZARNIK

    ResponElimina
  66. LA CHICA DEL GORRO AZUL

    Si comemos en el jardín,
    Nuestra boca parará la lluvia:
    Detendremos las nubes con el párpado.
    Al extender el mantel de cuadros rojos
    Nos mancharemos las rodillas del sudor
    Que otros derramaron antes.
    Bucearemos en briznas,
    Pintaremos de mermelada tu tobillo.

    Si comemos en el jardín,
    al llegar al segundo plato,
    te levantarás y enterrarás
    el tenedor en el barro,
    te morderás los labios,
    una llave oxidada caerá
    horizontal sobre el bizcocho.

    Si comemos en el jardín,
    Te mancharás antes de la merienda.
    Comenzará a llover. Te irás.
    Mamá te espera. Yo, mientras,
    Rescataré los cubiertos.
    Tararearé alguna canción
    Que no conozcas
    Al volver a casa.

    Resfriada, me castigarán.
    Leo entre líneas.

    Seré una bicicleta que zozobra,
    Caucho húmedo y flexible entre tus manos.

    Elena Medel, Un día negro en una casa de mentira (1998-2014), Visor, 2015

    ResponElimina
  67. EL MITE TREPITJAT

    pres d’aquesta flor sóc
    com un grapat de síl.labes
    de renegaires
    i et veig córrer
    tot fent anar els mots
    entre els fruits més macats
    la pila de més enllà
    quan vindrà la tramuntana
    et cantaré les veritats
    i després davallarem
    la morta cap a l’epitafi
    que dirà que allà
    hi jeu un garbuig de lletres

    som anats a la platja
    no cal res per avançar
    el riu és molt i molt llarg

    Carles Hac Mor

    (bon viatge poeta)

    ResponElimina
    Respostes
    1. ARA SÍ QUE M´HE PERDUT

      l´infant que s´acosta
      també s´allunya
      i es perd en arribar
      és a dir
      l´infant que s´allunya
      s´acosta per perdre´s
      amb el benentès
      que no sabem
      qui és aquest infant
      i de tota manera
      antany la música
      era més blanca
      i com pot ser però
      que fos blanca
      i què hi té a veure
      la música
      amb acostar-se
      i allunyar-se

      CARLES HAC MOR

      Et recordaré a St Feliuet de Savassona presentant Poesia.

      Imma C.

      Elimina
  68. TALAIOT

    Som perfectament conscients,
    de cor, de l'existència
    de la pell i del verí quan se li clava,
    del buirac del propi cos,
    del plaer d'entre les cames
    i del cervell mirant muntanyes.

    Som del tot de vida quan ens morim.
    Som del tot figura quan som abstracte.
    Som del tot reals quan no ens veiem.
    Som. Som l'adagi de les pedres.
    Som les mans a cop de sílex.

    Som perfectament conscients,
    de tot, de l'amplitud
    de les onades i de la força de la mar,
    del ventet de tramuntana,
    de la foscor de dins la cova
    i del sol que hi fot a fora.

    Som del tot antics quan no hi ha rastre.
    Som la boca i la cançó que ja no es veu.
    Som. Som el pont de ser pastors.
    Som el vers que queda a l'aire...

    Blanca Llum Vidal.- La cabra que hi havia
    Il·lustracions de Clara Niubó
    Edicions Documenta Balear, 2008

    ResponElimina
  69. En un gran boscatge era l´amic, qui anava cercar son amat.

    Ramon Llull, Llibre d´Amic e Amat

    Imma C.

    ResponElimina
  70. Tan fortment desirava l'amic llaors e honraments de son amat, que dubtava que els membràs; e tan fortment aïrava les deshonors de son amat, que dubtava que les aïràs. E per açò l'amic estava embarbesclat, enfre amor e temor, per son amat.

    ResponElimina
  71. ¿Qual amés més: o la misericòrdia de ton amat,
    o la justícia de ton amat?

    Ramon Llull, Llibre d´Amic e Amat

    Imma C.

    ResponElimina
  72. Avui FRANCESC GARRIGA BARATA faria 84 anys.

    Dels aiguamolls
    de la memòria,
    sempre en surts
    malferit.

    Imma C.

    ResponElimina
    Respostes
    1. COSMONAUTA. Poesia Completa.

      Francesc Garriga Barata

      LaBreu edicions


      I.

      Elimina
  73. Un 29 de abril de 1936 nació Alejandra Pizarnik...

    Del llibre Árbol de Diana
    20
    a Laure Bataillon

    dice que no sabe del miedo de la muerte del amor
    dice que tiene miedo de la muerte del amor
    dice que el amor es muerte es miedo
    dice que la muerte es miedo es amor
    dice que no sabe

    Feliç aniversari, mestra!

    El Diario, 29.04.2016

    ResponElimina
  74. CESARE PAVESE (Piemont, 1908- Torí,1950).TREBALLAR CANSA

    Travessar un carrer i escapar-se de casa
    ho fa només un nen, però aquest home que roda
    tot el dia els carrers, ja no és pas un nen,
    ni s´escapa de casa.
    Hi ha sempre a l´estiu
    migdiades on places i tot són ben buides, esteses
    sota el sol que comença a baixar, i aquest home que arriba
    per camins de plantes inútils s´atura.
    Val la pena estar sol, per a estar cada dia més sol?
    Solament de rodar-hi, són buides les places
    i els carrers. Caldria aturar una dona
    i parlar-li, que et vulgui per viure plegats.
    Altrament ve que hom parla sol. És per això que a vegades
    hi ha el borratxo nocturn que inicia discursos
    i explica els projectes de tota una vida.
    ..........................................

    Imma C.

    ResponElimina
  75. Cuando recordar no pueda,¿dónde mi recuerdo irá? Una cosa es el recuerdo y otra cosa es recordar.

    Antonio Machado

    Imma C.

    ResponElimina
  76. III
    “¿Qué es amor?”, me preguntaba
    una niña. Contesté:
    “Verte una vez y pensar
    haberte visto otra vez "

    3

    Por todas partes te busco
    sin encontrarte jamás,
    y en todas partes te encuentro
    sólo por irte a buscar."

    ResponElimina
  77. "Los que están siempre de vuelta de todo son los que nunca han ido a ninguna parte."

    A.Machado

    Imma C.

    I

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Para dialogar,
      preguntad primero;
      después... escuchad."

      A. Machado

      I.

      Elimina
  78. "Es de oro el silencio. La tarde es
    de cristales azules."

    58 anys sense Juan Ramón JIMÉNEZ

    Imma C.

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Si te dan papel rayado, escribe de través; si atravesado, del derecho"

      J.R Jiménez

      Imma C.

      Elimina
  79. XXVIII

    Sec, al costat de la verdor,
    ben buit, vora la plenitud,
    vell, ple de jovenesa,
    cansat, amb tota la vitalitat,
    trist, quan tot just esclata la rialla,
    sol, en el moment d'estar acompanyat,
    rabiós, enmig de la placidesa,
    allunyat de la millor companyia,
    ensorrat, quan tot es redreça,
    ben boig, enmig de tots els senys,
    ombrívol, quan hi ha el sol més radiant,
    avergonyit perquè tot és tan bell,
    ofuscat, quan més clara és la llum,
    obcecat, davant tota l'amplitud,
    moro, quan la vida comença.

    (de Poemes per a Clara, 1988
    en Eudald Puig, Obra poètica completa, Curbet edicions, 2015)

    ResponElimina
  80. XI

    sense un cos
    però a través seu,
    lliscant com una música,
    el gest senzill,
    tan lent,
    tan vast,
    de l'aigua fer-se pedra.


    (Ramon Boixeda
    El Sedàs, Alabatre, 2015)

    ResponElimina
  81. "Aprés la nit ve lo dia, e aprés lo
    núvol, lo bell sol."

    Tirant lo Blanc (Cap 380:998)

    Imma C.

    ResponElimina
  82. DAMUNT DEL PAPER BLANC

    Damunt d´aquesta matèria
    col.loco una altra matèria.

    Tot és correcte,
    si vull.

    La llibertat transfigura
    una bellesa en una altra.

    Tot és més pur, tot humà,
    si puc.

    Segimon SERRALLONGA. Poètica, III

    Imma C.

    ResponElimina
  83. Ocupar un lugar
    y no tener medida:
    ¿no será esto
    el espacio?

    Escritos. Eduardo CHILLIDA (Donosti, 1924-2002)

    Imma C.

    ResponElimina
  84. CORRANDES DE L´EXILI

    Una nit d lluna plena
    tramuntàren la carena,
    lentament, sense dir res...
    Si la lluna feia el ple
    també el féu la nostra pena.

    (...........................)

    Una esperança desfeta,
    una recança infinita.
    I una pàtria tan petita
    que la somio completa.

    PERE QUART. Joan Oliver (Sabadell,1899 - BCN,1986)

    Aquest any fa 30 anys que ens va deixar. Però més present que mai.

    Imma C.

    ResponElimina
  85. "Ni temps ni fer. Ja ni ser. Només transcórrer.Amb les coses.

    -pel silenci-"

    Victor Sunyol (Yic.1955-)

    Imma C.

    ResponElimina
  86. MOTET

    Resta el nom només, memòria i relat.
    Només el nom, un altre tu, un altre.
    I l'encontre impossible.

    Només la paraula,
    el desig de parlar.
    Quan l'únic que resta és l'inefable.
    Parlar només. Com dir. Al buit.
    (La parla impossible:
    l'impossible silenci, el gest antic.)

    -Parlar, com dir. Com fer. Com ara.-

    Victor Sunyol

    ResponElimina
  87. No hi ha llum com la llum amb què il·lumines
    el món quan apareixes i t’acostes,
    carrer avall, cap a mi que intente
    debades desxifrar tanta tenebra.

    No hi ha mar com la mar amb què m’inundes
    de puresa la pell en l’abraçada
    quan arribes i els cossos s’entrellacen
    en l’oblit del desert i de les ombres.

    No hi ha bosc com el bosc amb què perfumes
    cada instant que amb tu estic, cada presència
    tan clara com les sendes que transite
    en tu i amb tu cap a cims bells i savis.

    MARC GRANELL

    ResponElimina
    Respostes
    1. No coneixia a en Marc Granell, dilluns passat li van dedicar un dels Dilluns Poètics a l'Arts Santa Mònica, un amic hi va anar i me'n va dir les delícies...

      Elimina
  88. Dits exigents del vent
    que cullen la sorra blava.

    Dins la cistella daurada
    nia el silenci bullent.

    La serp soterrada espera
    les tempestes de la llum.

    A la branca encinglerada
    el polsimbrusc del verdum.

    Lluís SOLÀ. A les coves de la llum.

    Imma C.

    ResponElimina
  89. Avui demanaré per tu
    i renunciaré a ser fràgil.
    Somriuré a la càmera,
    no m'equivocaré de porta
    i aniré serè.
    Em mossegaré la llengua.
    No diré mentides.
    Portaré rellotge.
    Seré útil.
    Em perfumaré.
    No baixaré de la vorera...

    Avui no seré jo.

    Josep Grifoll. Dels anys beguts. L'Albí, 2006

    ResponElimina
    Respostes
    1. El Josep Grifoll és un poeta d'una profunditat immensa!
      Acaba de treure nou llibre!

      Elimina
  90. CAPÇAL

    Hi ha una sola immensitat,
    però està dividida
    en infinites esferes.
    Cada esfera té el seu nom,
    cada nom es compon d´infinites paraules.

    Màrius SAMPERE. Altres presències, 2008

    Imma C.

    ResponElimina
    Respostes
    1. MÀRIUS SAMPERE avui fa 88 anys.

      "La poesia de Màrius Sampere és un edifici sòlid i d´envergadura, que té els seus fonaments, les seves arrels, els quatre pilars que ell anomena en el preàmbul a l´edició de Thanatos Suite: "Déu i vida, amor i mort, vet aquí les dimensions cardinals, és a dir, els quatre costats de l´aventura humana. Els vèrtex que els conjunten, o punts de soldadura sensitiva, corresponen a l´alegria i la tristesa, el plaer i el sofriment"."

      Laura Borràs

      I.

      Elimina
  91. (muchas gracias)

    y nosotros
    que ya no somos
    audaces
    ni en extremo
    ni con moderación

    y las flores
    que aún arriesgan
    la cabeza
    hasta escandalizar

    ellas no piensan
    mal de nosotros
    Y nosotros
    pensamos en ellas
    sin voz

    (ningún sonido
    modificaría
    sus existencias)

    Llueve a veces
    pero esa
    es una cuestión
    de más alto nivel:
    las nubes manejan
    su capacidad
    de estallar
    sin acusarse
    unas a otras
    de estratificación

    así también
    hemos visto
    el sol
    (no de frente
    por educación)
    (o tal vez
    por indignidad)
    pero hemos visto
    el sol
    retornar
    y retornar
    como quien cumple
    con su verdadera
    naturaleza

    Y cuando venga
    el invierno
    y cuando la noche
    llegue
    jamás podrá
    ser olvidado
    lo que no pudo ser (d)escrito
    cuando fuimos cálidos
    -o caldeados-
    sin acuse de recibo
    o deuda
    por establecer

    sufre sólo
    el Condicional
    que depende
    del juicio

    pero el silencio
    (muchas gracias)
    no se mide
    porque es materia
    de regeneración

    (Piedra en :U: - María Auxiliadora Álvarez - Candaya - pàgines 105-108)
    (el poema, al llibre, està alineat a la dreta)

    ResponElimina
  92. VIDA

    "Después de todo,todo ha sido nada,
    a pesar de que un día lo fue todo.
    Después de nada, o después de todo
    supe que todo no era más que nada.
    Grito "¡Todo!" y el eco dice "¡Nada!".
    Grito "!Nada!" y el eco dice "¡Todo!".
    Ahora sé que la nada lo fue todo,
    y todo era ceniza de la nada.
    No queda nada de lo que fue nada.
    (Era ilusión lo que creía todo,
    y que, en definitiva, era la nada.)
    Que más da que la nada fuera nada
    si más nada será, después de todo,
    después de tanto todo para nada.

    José Hierro (1922-2002)

    Imma C.

    ResponElimina
  93. "No leemos a los otros: nos leemos en ellos."

    José Emilio Pacheco (Mèxic, 1939-2014)

    Imma C.

    ResponElimina
  94. 19. De nit, les preguntes són fosforescents i ens miren amb el seus ulls de gat. Fosforecents como ossos soterrats. I como els ossos, dures, estranyes i persistents enllà de les respostes.

    Gemma Gorga

    ResponElimina
  95. Pensar el cercle,
    el punt, la coma,
    on cal aturar-se,
    on prosseguir.
    Quedar-se quieta,
    no moure´s.
    Retenir la paraula.

    M. Abelló

    I.

    ResponElimina
  96. A sota hi ha el poema.
    Desbrossar el camí.
    No fer res. No discernir.
    Només obrir la porta.

    Laia Noguera. Amor Total.

    I.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan et deia t´estimo,
      volia dir-te estima´m, si us plau,
      perquè jo no sé estimar-te.
      Per això tanta insistència.

      L. Noguera

      I.

      Elimina
  97. És un cor.
    Un únic cor.
    Un únic espai.
    El món és això.
    L'amic i l'amat
    són una única cosa.

    Laia Noguera. Amor total.

    ResponElimina
  98. "Creo que no te quiero, que solamente quiero la imposibilidad tan obvia de quererte. Como el guante izquierdo enamorado de la mano derecha."

    Julio Cortázar

    ResponElimina
  99. "Si no escrius les paraules t´esclaten
    dins la boca
    t´inunden el pit
    i les entranyes."

    Antònia Vicens

    I.

    ResponElimina
  100. MAL DE DONA

    No se t´aferri
    la culpa a la natja,
    com una cel.lulitis
    injusta i a deshora.

    Sònia Moll. Intersecció de Conjunts

    I.

    ResponElimina
  101. "Tornarà cada any la primavera,
    l´atzar a cada branca florirà"

    Màrius Torres

    I.

    ResponElimina
  102. "Ríe en el pañuelo llora a carcajadas
    pero cierra las puertas de tu rostro
    para que no digan luego
    que aquella mujer enamorada fuiste tú"

    La enamorada, Alejandra Pizarnik

    ResponElimina
  103. "Som els qui empenyem.
    Però el pas del temps
    no el tingueu en res
    en el que perdura.

    Tot allò que és pressa
    prest haurà passat;
    sols el que roman
    és el que inicia.

    Nois, no malverseu
    coratge en ser ràpids,
    ni en l'intent de vol.

    Tot és en repòs:
    claredat i fosca,
    el llibre i la flor."

    RM Rilke
    (trad. de J Vinyoli)

    ResponElimina
  104. Ni con delicadeza
    ni con cuidado.
    Acaso
    tiene delicadeza
    vivir
    romperse el alma.

    Idea Vilariño (Montevideo, 1920-2009)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uno siempre está solo
      pero
      a veces
      está más solo.

      (1 de octubre de 1969)

      I. Vilariño

      I.

      Elimina
    2. "Ya no será"

      Ya no será
      ya no
      no viviré contigo
      no criaré a tu hijo
      no coseré tu ropa
      no te tendré de noche
      no te besaré al irme
      nunca sabrás quién fui
      por qué me amaron otros.
      No llegaré a saber por qué ni cómo nunca
      ni si era de verdad
      lo que dijiste que era
      ni quién fuiste
      ni qué fui para ti
      ni cómo hubiera sido
      vivir juntos
      querernos
      esperarnos
      estar.
      Ya no soy más que yo
      para siempre y tú
      ya
      no serás para mí
      más que tú. Ya no estás
      en un día futuro
      no sabré dónde vives
      con quién
      ni si te acuerdas.
      No me abrazarás nunca
      como esa noche
      nunca.
      No volveré a tocarte.
      No te veré morir.

      Elimina
    3. "La angustia ha devenido
      apenas un sabor,
      el dolor ya no cabe,
      la tristeza ya no alcanza".

      Idea Vilariño, 97 aniversari

      I.

      Elimina
  105. MISSING YOU

    The missing all prevented me
    From missing minor things.
    If nothing larger than a World's
    Departure from a hinge-
    Or Sun's extinction, be observed-
    'Twas not so large that I
    Could lift my forehead from my work
    For curiosity.

    Emily Dickinson

    ResponElimina
    Respostes
    1. "L´aigua s´aprèn per la set,
      la terra pels oceans navegats.
      L´èxtasi per l´agonia".

      E. Dickinson

      I.

      Elimina
  106. Live or die, but don't poison everything…

    Well, death's been here
    for a long time -
    it has a hell of a lot
    to do with hell
    and suspicion of the eye
    and the religious objects
    and how I mourned them
    when they were made obscene
    by my dwarf-heart's doodle.
    The chief ingredient
    is mutilation.
    And mud, day after day,
    mud like a ritual,
    and the baby on the platter,
    cooked but still human,
    cooked also with little maggots,
    sewn onto it maybe by somebody's mother,
    the damn bitch!

    Even so,
    I kept right on going on,
    a sort of human statement,
    lugging myself as if
    I were a sawed-off body
    in the trunk, the steamer trunk.
    This became perjury of the soul.
    It became an outright lie
    and even though I dressed the body
    it was still naked, still killed.
    It was caught
    in the first place at birth,
    like a fish.
    But I play it, dressed it up,
    dressed it up like somebody's doll.

    Is life something you play?
    And all the time wanting to get rid of it?
    And further, everyone yelling at you
    to shut up. And no wonder!
    People don't like to be told
    that you're sick
    and then be forced
    to watch
    you
    come
    down with the hammer.

    LIVE, Anne Sexton

    ResponElimina
  107. Eiiiiiiiii!!!

    PATERSON de Jim JARMUSCH

    Poetes, poesia i procés de creació.

    Moooolt recomenable!

    I.

    ResponElimina
    Respostes
    1. una meravella brutal i deliciosa...

      Elimina
    2. m'encanten fins i tot els quadres en els quals apareix el gos, el paper del qual crec que és una contribució genial a la pel·lícula

      Elimina
    3. peli per analitzar davant un gintònic... és com cupcake dels que fa la dona, que tela el personatge, una bona metàfora de les diferents maneres d'entendre la creativitat. Molt a desgranar, comentar i compartir punts de vista. I a més amb el regal de la poesia de WCW!

      Elimina
  108. "¿Ve el destí
    o mai no s´ha mogut
    de les nostres mans?"

    Màrius Sampere

    ResponElimina
  109. alguna vez
    alguna vez tal vez
    me iré sin quedarme
    me iré como quien se va


    Alejandra PIZARNIK. Árbol de Diana

    ResponElimina
  110. PERENNIA.Poesia epigràfica llatina. Edició bilingüe

    Mònica Miró Vinaixa, Godall edicions



    P.7 "Les pedres tenen veu. Les pedres, sobretot les que esdevenen suport d´un text, parlen, transmeten..."

    Imma C.

    ResponElimina
  111. "Tu que ets el nuvi sense anell
    d´una sirena sense onada."

    Palau i Fabre

    ResponElimina
    Respostes
    1. "L´ésser humà és un animal que es busca"

      Palau i Fabre

      BON NADAL!!

      I.

      Elimina
  112. SERÀ EL DESFICI

    Serà el desfici
    traducció de l´angoixa
    que m´aclapara.

    En l´intens deliri
    que duc clavat endins
    de posseir-te

    i ara camino per carrers
    deserts sense cap arbre,
    on cap ocell hi canta.

    Quanta tristesa!

    MONTSERRAT ABELLÓ. Poemes d´amor

    ResponElimina
  113. "Rellisquen núvol negres
    a prop de núvols blancs."
    J. Carner

    I.

    ResponElimina
  114. "Quan observes, com pots evitar la metàfora?"

    Immediacions, Feliu Formosa

    I.

    ResponElimina
  115. "Meva per sempre ja, i desconeguda".

    Immediacions, Feliu Formosa

    ResponElimina
  116. Sunset

    My great happiness
    is the sound your voice makes
    calling to me even in despair; my sorrow
    that I cannot answer you
    in speech you accept as mine.
    You have no faith in your own language.
    So you invest
    authority in signs
    you cannot read with any accuracy.
    And yet your voice reaches me always.
    And I answer constantly,
    my anger passing
    as winter passes. My tenderness
    should be apparent to you
    in the breeze of summer evening
    and in the words that become
    your own response.


    Louise Glück


    Posta de sol

    La meva felicitat més gran
    és el so de la teva veu
    cridant-me fins i tot en la desesperació; em dol
    no poder-te respondre
    en l’expressió que m’atorgues.
    No tens fe en la teva pròpia llengua.
    Per tant, investeixes
    d’autoritat senyals
    que no pots llegir amb rigor.
    I fins i tot així la teva veu m’atrapa sempre.
    I et responc constantment,
    la ràbia em passa
    tal i com ho fa l’hivern. Hauries de notar
    la meva tendresa en la brisa dels vespres d’estiu
    i en les paraules que esdevenen
    les teves pròpies respostes.

    (no feu gaire a cas a la traducció/versió lliure)

    ResponElimina
  117. El punt exacte

    Cada dia veig el punt exacte
    de la desaparició
    paulatina de l´esfera blava.

    És aquí, on convergim amb l´òxid,
    els mocs i els últims
    sospirs dels ànecs embotits.
    Aquí, no mai allí, allí és l´enlloc.

    Màrius SAMPERE. Poemes del passadís

    Bon viatge Mestre!!!!

    ResponElimina
  118. "Aquesta mata olorosa
    de la nit de Sant Joan
    llença flaire, silenciosa,
    entremig de la bravada
    de la nit incendiada
    per tants focs que es van alçant."

    Maragall. L´aufàbrega

    I.

    ResponElimina
  119. Em tocarà la nit d´aquesta nit
    de nits, i els dits seran de foc.

    i jo, fusta que crema
    per tornar-se desig

    de noia mormolat
    ran de foguera.

    Laura López Granell

    I.

    ResponElimina

  120. «El meu amor sense casa»

    El meu amor sense casa.
    L’ombra del meu amor sense casa.
    La bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.
    El vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa
    l’ombra del meu amor sense casa.
    Els meus ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles
    que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.
    El meu amor que s’emmiralla en els ulls que arrelen en el vent
    que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l’ombra
    del meu amor sense casa.

    M.M MARÇAL

    El nostre amor sense casa.

    ResponElimina
  121. PROMENADE DES ANGLAIS

    Si és blau tot el blau,
    si és aigua tota l´aigua
    i passeig infinit
    tot el passeig infinit.

    Si és horitzó, l´horitzó,
    i crit, el crit;
    i solitud, la solitud.

    Que té, la felicitat,
    que li costa tant ser,
    senzillament,
    felicitat?

    Núria Domènech. Afonia

    I.

    ResponElimina
  122. Toc

    Hi sóc en el poema.
    Tot el que hi trobareu,
    llevat del que hi ha fora,
    és que hi sóc, i la pluja
    no és la causant del so.

    Són els dits.
    Contra el vidre.

    Laura López Granell

    I.


    ResponElimina
    Respostes
    1. "Sabràs per mi
      el nom de tots els vents,
      els de la terra
      i els del mar. Del teu
      mai no en diré paraula."

      Amdreu Vidal.Els Dies Tranquils.

      I.

      Elimina
  123. Instant

    Camino pel pendent d'un turó verd.
    Hi ha gespa, entre la gespa, flors,
    com en un dibuix per a infants.
    El cel boirós ja es torna blau.
    Una vista sobre altres turons ressona en silenci.

    Com si aquí no hi hagués hagut cambrià, silurià,
    o roques que grunyissin les unes amb les altres,
    o abismes que es formessin creixent,
    o nits amb flames de cap mena
    ni dies en cúmuls de foscor.

    Com si no s'haguessin mogut per aquí les planes
    en deliris febrils,
    en esgarrifances glaçades.

    Com si no s'haguessin mogut per aquí les planes
    en deliris febrils,
    en esgarrifances glaçades.

    Com si només en altres llocs s'haguessin estat
    agitant els mars rompent les vores de l'horitzó.

    Son dos quarts de deu en l'hora local.
    Tot és al seu lloc, en harmonia acordada.
    A la vall hi ha un rierol en forma de rierol,
    una senda, com una senda, de sempre per sempre.
    El bosc sota l'aspecte d'un bosc, pels segles dels segles amén,
    i a dalt uns ocells volen en el seu paper d'ocells que volen.

    Miris on miris, hi regna l'instant.
    Un d'aquells terrenals instants
    que s'implora que durin.

    Wislawa Szymborska
    Trad. de Joanna Bielak
    Jardins de Samarcanda, 2018


    ResponElimina
  124. ASSUMIRÀS LA VEU D´UN POBLE

    ASSUMIRÀS la veu d´un poble
    ..............................

    I.

    ResponElimina
  125. Que c'est triste Venise
    Au temps des amours mortes
    Que c'est triste Venise
    Quand on ne s'aime plus...

    ResponElimina
  126. For My Lover, Returning To His Wife

    She is all there.
    She was melted carefully down for you
    and cast up from your childhood,
    cast up from your one hundred favorite aggies.
    She has always been there, my darling.
    She is, in fact, exquisite.
    Fireworks in the dull middle of February
    and as real as a cast-iron pot.
    Let's face it, I have been momentary.
    vA luxury. A bright red sloop in the harbor.
    My hair rising like smoke from the car window.
    Littleneck clams out of season.
    She is more than that. She is your have to have,
    has grown you your practical your tropical growth.
    This is not an experiment. She is all harmony.
    She sees to oars and oarlocks for the dinghy,
    has placed wild flowers at the window at breakfast,
    sat by the potter's wheel at midday,
    set forth three children under the moon,
    three cherubs drawn by Michelangelo,
    done this with her legs spread out
    in the terrible months in the chapel.
    If you glance up, the children are there
    like delicate balloons resting on the ceiling.
    She has also carried each one down the hall
    after supper, their heads privately bent,
    two legs protesting, person to person,
    her face flushed with a song and their little sleep.
    I give you back your heart.
    I give you permission -
    for the fuse inside her, throbbing
    angrily in the dirt, for the bitch in her
    and the burying of her wound -
    for the burying of her small red wound alive -
    for the pale flickering flare under her ribs,
    for the drunken sailor who waits in her left pulse,
    for the mother's knee, for the stocking,
    for the garter belt, for the call -
    the curious call
    when you will burrow in arms and breasts
    and tug at the orange ribbon in her hair
    and answer the call, the curious call.
    She is so naked and singular
    She is the sum of yourself and your dream.
    Climb her like a monument, step after step.
    She is solid.
    As for me, I am a watercolor.
    I wash off.

    Anne Sexton

    ResponElimina
  127. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  128. La luz hierve debajo de mis párpados.

    De un ruiseñor absorto en la ceniza, de sus negras entrañas musicales, surge una tempestad. Desciende el llanto a las antiguas celdas, advierto látigos vivientes

    y la mirada inmóvil de las bestias, su aguja fría en mi corazón.

    Todo es presagio. La luz es médula de sombra: van a morir los insectos en las bujías del amanecer. Así
    arden en mí los significados.


    Antonio Gamoneda

    ResponElimina
  129. El Nadal i l'enyor ... i jo hauria d'estar amb tu.

    ResponElimina
  130. Les paraules saben més
    del que sé
    per mi mateixa sense dir,
    vénen de lluny i tenen memòria impresa.
    Extrem domini de l'instant:
    és un pastor que mata el pare gegantí,
    vibra la fona
    i amida la distància on cauran.

    Margarita Ballester

    ResponElimina
  131. quan cau la neu
    enyoro l'herba
    quan creix l'herba
    la trepitjo
    quan les fulles canvien de color
    demano flors
    quan floreixen
    les cullo

    - desagraïda


    (el sol i les seves flors - rupi kaur
    traducció de Bel Olid
    Empúries, 2018
    pàg. 74)

    ResponElimina
  132. Baptisme

    Cada vespre torno a llegir totes les cartes
    que mai no m’has escrit i que guardo en calaixos
    transparents perquè els lladres no puguin trobar-les
    —¿com veure l’aire en l’aire, la llum en la llum?—.
    Existeixen molts passats dins el passat, moltes
    memòries que es ramifiquen com petits
    capil·lars del temps. També és record tot allò
    que no vam arribar a viure, a veure, a dir-nos,
    tot allò que se’ns va quedar adherit lleument
    al cor, com una pestanya a punt de volar.
    Mortes abans de néixer, no per això deixen
    de ser ànimes les ànimes. Ni les paraules,
    paraules. Només els va faltar l’aigua freda
    del baptisme i algú que sabés creure en elles.

    Gemma Gorga. Llibre dels minuts

    ResponElimina
  133. La gent anava pels carrers, volta que volta, cridant sense parar "Llibertat! Llibertat!"

    Mercè Rodoreda. Viatges i Flors.

    I.

    ResponElimina
  134. CONTEEMPLANT UN GRA DE SORRA

    Que les coses estiguin fetes d´àtoms
    -qui ho dubta, avui? -
    no n´exhaureix la presència,
    l´existència i el misteri.
    Aquest gra de sorrra, per exemple, té una història:
    va ser roca, en fou arrencat, arrossegat,
    endut, escolpit o polit a cops d´onada.
    dut fins aquí, i ara jo el miro i me´n sorprenc.

    ......................

    David JOU. Poemes sobre Ciència i Fe

    Imma C.

    ResponElimina
  135. I
    SI EL MAR TINGUÉS BARANES

    Si o mar tireva barandas...
    Rosalia de Castro

    Si el mar tingués baranes
    i el tomb del cel mollons
    prou sabria on cercar-te,
    mes no hi vindria, no.

    Si pogués posar en gàbia
    el plomatge del foc.
    Si el vent tingués andanes,
    brides i estrep el cor.

    Si pogués alçar tanques
    al jardí de l'amor,
    prou sabria on cercar-te,
    mes no hi vindria, no.

    No ho sents? S'obren les portes,
    portes i porticons,
    La pluja trenca ribes,
    finestres i balcons!

    I és aquí on jo et cerco,
    no sé per què ni com,
    dins la nit esmolada,
    com la tempesta el torb,
    pel mar sense baranes,
    pel cel sense mollons.

    Maria Mercè Marçal

    ResponElimina
  136. Si les boques d'antics amants s'esborressin
    nosaltres desapareixeriem.
    Cristalls d'un floc de neu fent un dibuix
    que no coincideix amb cap altre
    i per això no l'oculta.
    Així ens besem,
    com un deixar d'ocultar neus
    que ens han cobert els llavis.

    Cèlia Sànchez-Mústich, La gota negra, Pagès editors, 2018

    ResponElimina
  137. Poema de la poeta ROSA FABREGAT pel Dia Mundial de la Poesia

    Poesia. Música de l´ànima, teixida amb paraules

    ..................................

    I.

    ResponElimina
  138. Retrobar-te

    Si vull estimar-te,
    macada com estic,
    he de tornar a la mar,
    a l'aroma de la sal
    als llavis, camí de casa.
    Sargir les mossegades.
    He de furgar en els estius,
    oblidar l'absurd,
    retrobar-te, germana,
    a l'edat de la innocència.
    Esbandir-me les algues brunes,
    microscòpiques,
    llefiscoses i recurrents,
    les que sempre suren.
    He de quedar-me nua i riure.
    Riure fins a sentir
    que l'escalfor del sol
    em cobreix.

    Marta Pérez i Sierra, Escorcoll, edicions del buc

    ResponElimina
  139. “Comptava els dies, saps? Cada nit vinga comptar dies. No sabia quin camí et portaria vora meu. M'hauria agradat que fos pel de les estrelles”.

    Mercè Rodoreda

    ResponElimina
  140. EL GESSAMÍ I LA ROSA

    Colliu la rosa de dia
    i de nit el gessamí;
    el gessamí en una tanca,
    la rosa al mig del jardí.
    Lleument, tendrament gronxada,
    la rosa mor en un si;
    el gessamí, quan l’amada
    s’ajeu, pàl·lida a dormir,
    el té viu sense saber-ho,
    al cabell que es descenyí.
    La rosa fa enamorar-se
    i el gessamí defallir.

    Josep Carner

    ResponElimina
  141. Que m´ompli de llengües el teu mot,
    que un cant teu canta més que dir que més.
    Quin cos teu més teu-meu que és el cos meu.
    Un forat per on redir-m´hi és el teu nom.
    Tots em volen, totes endins. Agafa´m!
    (.....)
    AQUEST AMOR QUE NO ÉS U. Blanca Llum Vidal

    I.

    ResponElimina
  142. “Y debo decir que confío plenamente en la casualidad de haberte conocido. Que nunca intentaré olvidarte, y que si lo hiciera, no lo conseguiría. Que me encanta mirarte y que te hago mío con solo verte de lejos. Que adoro tus lunares y tu pecho me parece el paraíso. Que no fuiste el amor de mi vida, ni de mis días, ni de mi momento. Pero que te quise, y que te quiero, aunque estemos destinados a no ser.”

    Rayuela, Julio Cortázar

    ResponElimina