dissabte, 14 de febrer del 2015

El nen perdut - Thomas Wolfe


El nen perdut
Thomas Wolfe
El cercle de Viena, 2014
Traducció de Marcel Riera


“El nen perdut” és una oda al germà gran de Thomas Wolfe, en Grover, el seu germà mort als 12 anys, sempre absent i alhora sempre present. Dividida en quatre parts, que des de persones i punts de vista diferent ens fan una fotografia de qui va ser aquell nen perdut, perquè les coses perdudes sempre es poden retrobar, i en Wolfe, retroba aquí al seu germà i ens el presenta, ens el narra, en l’explica i se n'acomiada.

A la primera part, un narrador omniscient ens descriu fil per randa el passeig d’en Grover per “el petit centre del seu petit univers”, el carrer del seu poble, ens fa una descripció minuciosa i poètica del seu entorn i de manera indirecta, percebem la immensitat del personatge, la seva sensibilitat, ingenuïtat, innocència, bonhomia... La relació i admiració pels adults i alhora la pèrdua de la candidesa. No ens para de repetir que en Grover és un nen perdut, malgrat tenim clar que està en un poble, que coneix perfectament totes les botigues i a tothom qui s’hi mou, més que perdut, és un nen malaguanyat, com ho són totes les persones que es perden irremissiblement durant la infància. Només una criatura especialment observadora, sensible i intel·ligent, seria capaç de copsar en aquest passeig aquesta sensació “en aquell instant va veure la unió del sempre i de l’ara”, bella manera que té l’autor d’anunciar-nos que aquesta mirada es quedaria per sempre en aquell moment, en aquella edat.

A la segona part, és la veu de la mare d’en Wolfe, qui aprofita el record d’un viatge en tren a Indiana per explicar les excel·lències del seu fill gran i el contraposa a l’èxit del mateix Wolfe. És una part breu, però en la que l’autor és capaç d’enviar-te a la sala d’estar de la casa de la mare, i fer el cafè amb ella i fins i tot donar-li la raó i entendre el seu dolor, la idealització de la nineta dels seus ulls.

Breu també és la tercera, on la germana explica un dia que en Grover i ella van fer una malifeta i que justament va ser el mateix dia que es va posar malalt. Transmetent en poques pàgines que malgrat la idealització a què sotmetem els morts, i més si són nens i joves, també era una criatura de debò, i aquella sensació de culpa que acostuma a acompanyar a moltes morts prematures, aquella pregunta,” i si?”, malgrat en cap moment es formula, i en canvi si la idea que una absència així et modifica la vida per sempre, perquè la mirada ja mai més és la mateixa

I és a la part final on el mateix Wolfe ens explica que d’adult busca la casa on visqué de petit i morí el seu germà, i aconsegueix convèncer a l’actual propietària de què el deixi entrar, i ens descriu des del seu record, la mort d’en Grover, la successió d’imatges que duia clavades de la casa, del germà, de la mort... pura poesia, un comiat.

Les quatre parts tenen, un to diferent, Wolfe sap donar la veu que correspon a cada ú, sap donar-li el seu ritme propi, la seva sensibilitat, i això ens permet copsar encara millor l'abast de l'absència, del buit, amb una delicadesa extrema.

“El nen perdut”, és un viatge a la infància, és la sorra que se’ns va escolar d’entre els dits, com ho són “El poni roig” de l’Steinbeck, o una “Temporada para silbar” de l’Ivan Doig, novel·les que et traslladen a un altre lloc, a un altre temps, a una altra infància, a la pròpia infància... una delícia, si no el teniu encara a la tauleta de nit, correu a buscar-lo.

Amb un epíleg final de Marcel Riera a qui cal felicitar per la traducció.

3 comentaris:

  1. La teua recomanació, Anna, i pensar en el 'poni roig' 'silbant una estoneta', aniré a buscar-lo, no ho dubtis...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Buscat i trobat, llegit i gaudit...
      Trenta anys després, una foto-una finestra-una germana ens tornen al fill-germà perdut: el dolor ja no és el mateix, el buit sí.
      Gràcies, Anna, una altra recomanació impagable.

      Elimina
  2. Anna, en la meua ignorància, no li havia dedicat massa atenció a l'entrada perquè m'havia anat a Tom Wolfe (el de La hoguera de las vanidades, que ja fa tant de temps em va prendre el pèl -en aquella època en tenia). Després llegint-la m'he adonat que no és ell.
    Doncs, gràcies, el tindré en compte.

    ResponElimina