dilluns, 18 de desembre de 2017

Aquesta llibertat - Pierluigi Capello

Pierluigi Cappello
AQUESTA LLIBERTAT
Trad. Oriol Sánchez Vaqué
Catedral, 2017



“Aquesta llibertat” és la primera, i única diria, novel·la de Pierluigui Capello, poeta italià de la regió del Friül. De petit va viure en primera persona el terratrèmol que va devastar el seu poble, i pocs anys després va quedar paralític a causa d’un accident de motocicleta. 

El poeta ens parla de la seva infància, de l’abans i del després de què la terra tremolés, de la innocència, de l’enyor, de la por, de la comunitat, dels paisatges, del descobriment de la seva mirada poètica.  Ens parla de l’escola, de quan va baixar a estudiar a ciutat, de l’aprenentatge, de les emocions, de la soledat, de l’allunyament dels seus pares.

Ens explica l’accident, i la seva estada a l’hospital,  el seu cos mort, el seu cap viu, i com a poc a poc va anar reconeixent tot allò que no podia  moure. De com els llibres van esdevenir  les seves ales i la poesia les seves cames. 

És un llibre preciós,  desconeixia totalment l’autor, i vaig preferir acabar el llibre abans de fer-ne el buidatge a la xarxa.  Ara, en fer la ressenya, he  buscat poesia seva, i m’he assabentat de la seva recent mort, als 50 anys, i he sentit tristesa i dolor. Sorpresa d’aquesta tristesa, suposo que pel fet de ser un autor desconegut, he intentat buscar-ne els motius, com si calguessin, i he deduït  que potser era  el fet d’haver-me acompanyat els darrers mesos de poques lectures, quan ell encara era viu, convençuda  que  podria llegir moltes més novel·les seves, que ens quedava tota la vida per endavant per establir una relació autor/lectora, ves quines coses de pensar.  Però sobretot diria que he sentit tristesa perquè  la seva tendresa ha anat impregnant-me mentre el llegia, així com la seva valentia,  la seva humilitat, la seva delicadesa.  Ens queda la seva poesia, i el desig  de què la terra li sigui lleu.

Tastets:

"Allà on no hi ha cap direcció, tota direcció es concebible, cada punt de partida assenyala un punt d'arribada, cada punt d'arribada porta el so de les passes des de l'arrencada, llavors aferrem-nos a aquesta llibertat desesperada, sospesos entre la inquietud i l'abandó, entre l'empenta i la ineptitud. (...) ja està, hem triat, es pot marxar des d'aquí, des d'un punt qualsevol, el nostre" 

"Quan desapareix una persona estimada, la primera cosa que se'n va amb ella és la veu. Després, tot i que cal una mica més de temps, s'esvaeixen de la memòria d'un en un els trets del rostre; però només els trets que no compten, perquè els que defineixen una vida arrelen profundament en qui els recorda; finalment, el que més perviu són les accions, els petits gestos, la conducta que acompanya el tarannà d'una existència"

"Llavors agafes un cap del fil d'Ariadna que et porta a cercar primer els llibres que, mogut per qui sap què, vas treure dels prestatges. Per a cadascun hi ha un moment d'atenció mentre el fas girar entre les mans, d'alguns en toques suaument la coberta o el llom amb el tou dels dits i, tot seguit, quan estàs segur d'haver-los reunit tots, mires d'orientar la teva atenció cap a la biblioteca per detectar els espais encara lliures als prestatges. I s'ha de dir que sempre trobes  un lloc i sempre hi ha una vacil·lació a l'hora de posar-l'hi, un comiat que et reté, amb una incertesa incòmoda de qui no sap si tornarà a veure una cara coneguda i quan."


i un poema que ens hi apropa:

Da lontano
Qualche volta, piano piano, quando la notte
si raccoglie sulle nostre fronti e si riempie di silenzio,
e non c'è più posto per le parole
e a poco a poco si raddensa una dolcezza intorno
come una perla intorno al singolo grano di sabbia,
una lettera alla volta pronunciamo un nome amato
per comporre la sua figura; allora la notte diventa cielo
nella nostra bocca, e il nome amato un pane caldo, spezzato.

Pierluigi Cappello

dimecres, 6 de desembre de 2017

Tot això ho faig perquè tinc molta por.- Empar Moliner



Empar Moliner
Tot això ho faig perquè tinc molta por
labutxaca. 2017
Premi Mercè Rodoreda 2015
Fitxa del llibre, amb accés al primer conte aquí.


#micro-ressenya

Dotze contes.
Una mirada diferent.
El dolor, la por, la vergonya, la violència, escriure avui, les parelles...
Temes sense resoldre i sense receptes.
M'agraden els títols d'aquesta noia. També el que diu. I com ho diu.
En temps de silencis, una veu interessant.

dimarts, 28 de novembre de 2017

EL DESGEL. Lize Spit

El desgel
Lize Spit
Ara ed.
2017
490 pàgs.
Traducció de Maria Rosich

"El desgel" funciona fantàsticament bé perquè et porta mitjançant multitud de flashbacks a l'estiu on la noia protagonista comença a ser jove. Aquell moment decisiu en qualsevol vida que passa del moment adolescent al següent. Aquell moment ple d'interrogants i preguntes. Quan encara no saps el que vols ni el que necessites. On voldries (encara que no ho sàpigues) molta llibertat però també recolzament i bons consells.
Sobretot, una novel·la molt incòmoda perquè la jove protagonista, l'Eva, té uns pares alcohòlics i una germana amb trastorns compulsius.

Lize Spit, la jove autora belga d'aquesta novel·la, aconsegueix crear un clima molt incòmode on tota l'estona sembla que estigui a punt de passar alguna cosa fins que passa.
L'enigma sense solució aparent de l'Eva i els seus dos amics que desenvolupen al llarg de tota la novel·la, enmig d'aquest poble aburrit i gris, dins un estiu massa llarg. Fa patir massa al lector, que també pateix per la germana petita, la Tesje, personatge inolvidable i tendrement innocent en aquesta novel·la on tot es va desplegant al final i tothom acabarà sent diferent del que sembla.

I el gel del títol? Heu de llegir aquesta novel·la verinosa i alhora deliciosament perversa, fins l'escena on tot es desplega i explota i de rebot trasllada el lector al present amb una altra escena que enrampa molt i que quan acabes i tanques l'última pàgina deixa un regust de tristesa i el record de tots aquests ingenus personatges bastant repulsius de la novel·la i els tres germans protagonistes, sols i desamparats que només volen abraçades i necessiten estimació.

Lize Spit, l'autora, aconsegueix tot això amb una història hipnòtica i torbadora. Un thriller, de cap a peus, inolvidable i molt inquietant que costa d'oblidar durant dies.

divendres, 24 de novembre de 2017

Charlotte - David Foenkinos


David Foenkinos
Charlotte
Traducció de Mercè Ubach
Edicions 62, 2015


Un escriptor s'obessiona, positivament, en la vida de Charlotte Salomon, una pintora d'origen jueu que va morir als 26 anys en un camp de la mort dels nazis. Un dia queda captivat pels seus quadres i comença la necessitat de saber tot el possible d'ella, de reconstruir-li la vida.

I ho fa amb una novel·la en la que el més important no és seguir el fil a través de la prosa, ni reconstruir la seva vida ficcionant allò que no es pot saber. Ho fa escrivint el què en sap, el què ha trobat, el què ha aconseguit, el què ha deduït. Frases curtes, punts i a part, breus capítols. I és que no necessitem res més, no es troba faltar cap descripció, cap explicació, la seva escriptura flueix com ho fan els quadres de la Charlotte. 

Una vida dura, trista, plena d'absències  des de ben petita, i no obstant el color creix dins seu. Una vida en la que sent diferent a la resta, la fan sentir diferent a la resta, i no obstant donarà sempre el millor de si mateixa. També en l'amor, en la fugida, en el refugi, en el seu ventre... I ho deixarà tot dibuixat, pintat, escrit. 

Un caramelet, bellament trist.




"La roba mullada comença a pesar-li.
La xucla cap al fons.
Les onades li trenquen damunt.
S'empassa aigua salada.
Amb els ulls girats al cel. veu un rostre.
és el de la seva mare."

dijous, 23 de novembre de 2017

El camí de les aigües - Carme Martí


Carme Martí
EL CAMÍ DE LES AIGÜES
Amsterdam, 2017 (Ara llibres)



Hi ha novel·les que et fan somniar, n’hi ha d’altres que t’obren portes molt conegudes, d’altres et transporten al passat familiar, algunes t’ajuden a entendre el món. Hi ha novel·les que s’oloren, n’hi ha que són colors, algunes es palpen, i d’altres s’assaboreixen. El camí de les aigües és tot això. És passat, és present, és una munió de personatges, és la història de moltes persones, de molts de nosaltres, i alhora la de dues dones, una d’abans i una d’ara. 

És un viatge, el de la Maria,  a través de la cuina, de les receptes, dels fogons, dels davantals, de les olors, del gust, fet amb l’ingredient principal, l’amor. Un viatge per tot el segle XX, el viatge de qualsevol de les àvies de la generació de la seva autora, la Carme Martí. Un viatge del camp a la ciutat, de la ciutat al camp, de la pau a la guerra, de la guerra a la pau, de la infància a la vellesa. Un viatge dolç, dolorós, dur, ple d’esperança, de pors, de dols, d’amor... una vida.

També és un viatge per l’actualitat, la Laura, una dona jove, fràgil però plena de vida, un viatge que analitza els vincles amb els pares, amb els avis i les àvies, amb els homes, un viatge, com tots, ple d’amor i de dolor, on la lluita de les dones és molt diferent a la del segle XX, o potser no tant. Els estigmes, són uns altres, però la necessitat d’avançar és la mateixa, i no es pot avançar bé sense conèixer el passat, ni sense il·lusions.

Que la Carme Martí és una escriptora excel·lent, ja ho sabíem, ens ho va demostrar sobradament a Un cel de plom, aquí la confirmació creix exponencialment, és escriptora, arquitecta d’històries, pintora de paisatges  i una cuinera excel·lent. Entrellaça les dues històries, els dos segles, cada una diferent, cada una un to, enriquint-nos la mirada cap enrere amb la present, per entendre a la Maria i a la Laura, per entendre’ns. Un homenatge a les nostres àvies, al territori, a la ciutat, a la família, a  les bones persones.


D’aquelles històries que t’atrapen des de la primera pàgina fins la darrera, que et provoquen ganes de cuinar, ganes d’estimar, ganes d’anar corrent a l’Espluga de Francolí, a Reus, al Pg. De Gràcia...  ganes de viure i de seguir llegint a aquesta magnífica escriptora. I de debò que no exagero.  


Un petit mos:

"Si tancava els ulls, sentia un garbuix de converses i podria percebre el so dels pesos de les balances, d'une stisores, de talons..., però necessitava obrir-los per copsar-ho tot, tanta vida, tants colors. Parades farcides de peix, de carn, de fruita i verdures... Cols de paperina, patates del bufet, enciams, pastanagues, cebes tendres Campeny, faves, pèsols floreta, carxofes, mandarines, pomes, peres, avellanes, pinyons... Noia, estàs bé? Sí, sí. Va caminar. La simfonia del cúmul d'olors: el peix, les bèsties, les espècies."

"Fins que se li va trencar la veu. Amb un nus a la gola continuava el discurs, i va sentir com l'emoció la commovia fins al moll de l'ànima. Una emoció que brotava en el rostre dels brigadistes, premien els llavis, empassaven saliva, no deixaven de mirar-lo. Ella s'agafava fort a la barana. Amb els ulls entelats, va mirar la Rosa: les llàgrimes li regalimaven fins al coll."

dijous, 9 de novembre de 2017

La vegetariana.- Han Kang




Han Kang
La vegetariana
Traducció al català de Mihwa Jo i Raimon Blancafort
:Rata_, 2017


Mini-ressenya d'un llibre gran.

La vegetariana és un llibre dur. Intens. Fort.

Parla de la violència, del desig, de la por, de la fam, dels arbres i les flors, del dolor, de la culpa...

Una dona ha tingut un somni una nit i canvia. I amb ella, el món. I nosaltres, que llegim.

Ens ho conten el marit, el cunyat i la germana. Yeonghye només parla per a contar-nos el seus malsoms, i molt poc. Però l'eix de la història és ella, la resta només son comparses.

Diu l'autora que no va voler donar veu a la protagonista. Però amb les veus dels altres, només hi és ella, al llibre.
Diu l'editora (Iolanda Batallé) que llegir la vegetariana et canvia. I es queda curta. T'obliga a reconstruir-te.
Diu la traductora de la primera versió al castellà d'Argentina que va quedar enlluernada. Estic d'acord: no he pogut deixar el llibre fins acabar-lo.

Tot el temps de llegir-lo (tota una vesprada) he pensat en les pel·lícules de Kim Ki-duk, el món coreà que em va fer estimar el seu cinema fa uns quants estius.
Tot el temps de llegir-lo (tota una vesprada de tardor, amb la seva miqueta de pluja i un poquet de fred) he vist colors, he olorat flors, he patit amb les dures converses, m'he angoixat, fins i tot m'he excitat.
Tot el temps de llegir-lo (tota una vesprada d'anar de la cadira al sofà) he gaudit la lectura.

De vegades buscar un llibre per a regalar té premi: el trobes per a tu. És xulo quan trobes llibres així d'aclaparadors. A la de l'aniversari i a la suggeridora, gràcies, noies, sou grans. Com el llibre.

dilluns, 6 de novembre de 2017

Morir a la primavera | Ralf Rothmann


Morir a la primavera
Ralf Rothmann
Traducció al català: Ramon Monton
l'altra editorial
Barcelona, 2016



"Sempre havia cregut que al front el pitjor que et podia passar era morir."

El narrador ens conta que son pare, Walter, mai no ha volgut parlar de la guerra (la Segona Guerra Mundial). Que, fins i tot, li havia regalat un quadern per a que anara escrivint-hi els seus records. Mai no ho va fer. I ara que està morint en l'hospital li ho torna a preguntar. El pare no dirà res, però anirà recordant per als lectors aquelles vivències que el van marcar per sempre. 

Tot començarà quan la guerra està ja a les acaballes, en el declivi de l'exèrcit alemany. Walter, amb només disset anys, està de munyidor en una granja fins que l'exèrcit necessita enviar més homes al front, i és reclutat junt a un amic. A partir d'ací, la narració avança a base d'escenes pacífiques i d'altres d'extrema crueldat, que, a poc a poc, van colpint-nos, estrenyent-nos el cor, deixant-nos sense alè... fins que arriba el moment crucial de la història (i aleshores sabrem el principal motiu pel qual Walter no parlarà mai d'allò que va viure). Per a mi, el tema principal del llibre rau ací: el motiu de la culpa de l'innocent.

Walter, com altres, viurà el final de la guerra sense tristesa, amb una sensació d'alliberament. Ara s'adonarà de que tot ha canviat i que ell no tornarà a ser mai el mateix: els records el perseguiran sempre.

L'epíleg dur del llibre: La búsqueda, en un dia de neu, de la làpida dels pares per part del fill. Al cementiri s'ha acabat la concessió de la tomba, i el fill ha de decidir si continua pagant el lloguer, o en trauran els pares.

Una novel·la dura, tanmateix escrita amb un lirisme exacerbat, amb un enorme amor pels personatges, amb unes bellíssimes descripcions, on cada paraula està pensada, medida. Un prodigi d'escriptura!

dissabte, 4 de novembre de 2017

LES VIRTUTS DEL FRACÀS. Charles Pépin

Les virtuts del fracàs
Charles Pépin
Ara llibres ed.
2017
175 pàgs
Traducció de Mireia Alegre

Aquest és un llibre bastant estrany:
Primer perquè circula amb molta tranquilitat i sense problemes entre la filosofia, l'autoajuda, la narrativa empresarial i fins i tot la cultura popular.
I sobretot, també perquè ens parla d'un tema tabú.
El FRACÀS.
Allò que segurament la lectora o el lector hi ha pensat alguna vegada, però on mai vols arribar. La zona. El lloc, l'estat mental, social o econòmic on ningú vol estar.
Com a tema, hi ha moltes novel·les on els seu protagonista s'hi mou, però no hi ha gaires llibres que tractin el tema de manera seriosa i neutral.
I per això "Les virtuts del fracàs" funciona bé, perquè sense ser una apologia de l'error i l'equivocació ens explica diferents maneres d'entendre el fracàs. Com a lliçó, com experiència, com oportunitat, com acte fallit, etcètera... Diferents maneres també d'afrontar-ho. Sobretot perquè moltes vegades "fracassar no vol dir ser un fracassat", que seria l'estigma i d'aquí la por.

"El fracàs no té només una virtut sinó diverses.
  Hi ha fracassos que desperten una voluntat insistent i n'hi ha que permeten relaxar-la; hi ha fracassos que ens dónen les forces per insistir en el mateix camí i n'hi ha que ens donen l'ímpetu per agafar-ne un altre.
  Hi ha fracassos que ens tornen més combatius i n'hi ha que ens aporten més coneixement. I, per acabar, hi ha els que senzillament ens deixen disponibles per iniciar-nos en alguna altra cosa.
  El fracàs és present en les nostres vides, en les nostres angoixes i en els nostres triomfs."

L'autor, Charles Pépin és un filòsof francès i professor d'institut i tot això es nota en aquest llibre perquè s'explica bé i ho enriqueix amb molts exemples presents i paraules de Nietzsche, Montaigne o Sartre que es barrejen amb l'Steve Jobs o la J. K. Rowling. Però també en Rafa Nadal, en Prince, en David Bowie, en Picasso, en Sèneca, en Miles Davis o tants d'altres que en algun moment de les seves vides apareixen en aquestes pàgines.

En definitiva, el què ens diu el llibre, molt ben dit i explicat és que hem de ser valents. No ser temeraris, però que no hem de tenir por. Que ho hem d'intentar.

"Per superar els nostres fracassos, cal també redefinir el jo: que tampoc no és un nucli fix i immutable, sinó una subjectivitat plural, sempre en moviment."

És un llibre que s'hauria de llegir als instituts i a les universitats, pels alumnes i els professors, també a les escoles de negocis i també els polítics (que són molt tossuts, com estàtues... Dinosaures...)
Que l'hauria de llegir tothom, carai!! I segurament acabaríem sent una societat millor!! Més valenta i sense tantes pors.

dijous, 26 d’octubre de 2017

Los colores de nuestros recuerdos | Michel Pastoureau


Los colores de nuestros recuerdos
Michel Pastoureau

Traducció al castellà de Laura Salas Rodríguez
Editorial Periférica
2017


El francès Pastoureau ens regala un llibre preciós, sense cap color imprès, però ple de colorit, anècdotes, records, simbologia...
Del color, allò tan difícil de definir: presència absoluta o atribut.

L'historiador ens diu que és la societat qui "fa" el color, la que atribueix uns codis i unes influències específiques, qui marca el seu significat i sentit. I ens fa un recorregut en el temps, en l'espai, i sobretot en els seus records d'allò que ha significat el color.
En un to íntim (utilitza els seus records, no sempre fiables), i parla en primera persona i ho fa amb erudició. L'historiador ens apropa dels colors de l'Edat Mitjana al color, que ell creu, dels surrealistes; ens parla de les diferències en la percepció del color en Àfrica (on allò essencial d'un color no és saber si és blau o verd, sinó si és eixut o humit, llis o rugós, sonor o sord...) o en l'Occident.

Mirant succintament l'índex, ens farem una idea del temes que tracta el llibre:
. El color como memoria
. La indumentaria
. La vida cotidiana
. Las artes y las letras
. En los terrenos de juego
. Para gustos, los colores
. Las palabras
. ¿Qué es el color?

Per a Pastoureau els colors primordials en Occident són el blanc, el negre , el roig (fundamentals durant molts segles), el verd, el groc i el blau, mentre que anomena semicolors o colors de segona fila, el taronja, el rosa, el violeta, el marró i el gris. A aquests afegeix el beix i allò que s'ha anomenat incolor. A tots aquests colors dedica l'historiador aquest deliciós llibre farcint-lo d'un component culturalista molt ampli: Hi són la pintura, la literatura, el cinema, la ciència, la religió, la lingüística, la sociologia, etc.

Jo, tot i pensant que seria un llibre amb massa erudició, vaig pensar a llegir-lo a estonetes; i no, és un llibre que t'atrapa, intel·ligent, divertit, amè i agradable de llegir.

dilluns, 23 d’octubre de 2017

VINCLES FEROTGES. LA DONA SINGULAR I LA CIUTAT. Vivian Gornick

Vincles ferotges. La dona singular i la ciutat
Vivian Gornick
L'altra ed.
2017
329 pàgs.
Traducció de Josefina Caball

Aquest volum són dos llibres que originalment es van publicar per separat. "Vincles ferotges" és del 1987 i "La dona singular i la ciutat" és del 2015.
Està molt bé aquesta edició de L'altra ed. ja que ens permet d'una tacada llegir seguides la vida de Vivian Gornick dins les dues peces narratives que són autobiogràfiques de l'autora i molt impecables.
Plenes de records, d'una vida que potser l'hagués volgut diferent però és la que li va tocar, de família russa i jueva, emigrada als Estats Units, a Nova York als anys 40'... Enmig d'un barri majoritàriament d'italians i irlandesos.
Però sobretot amb una mare de forta personalitat que va quedar vídua massa d'hora.

"Vincles ferotges" són les passejades que la Vivian fa amb la seva mare, durant els anys 80 per Nova York mentre va recordant els anys de la seva infantesa i la gent d'aquells anys. També reflexionen sobre amants que va tenir i també un retrat curiós i genial dels carrers de Nova York amb una mare que ja no entén (o que no li agrada gaire) el món i la ciutat que té davant.
"La dona singular i la ciutat" ja és una una Vivian Gornick, adulta i conscient del seu lloc, al món i a la metròpoli present. Feminista i observadora que encara es sorprèn i reflexiona amb el què es troba. En aquesta part en comptes de la mare (que ja només és un record i part de la maleta carregada que porta a sobre) la rèplica li dóna el seu amic Leonard; divertit i pessimista sempre.
Gornick reflexiona sobre ella mateixa i sobre les dones, en general. La literatura amb protagonistes femenines... Però també és un retrat certer de la vida i el ser dona. Del què vols i del què no vols.

"Fa cinquanta anys entraves en un armari tancat que deia "matrimoni". Dins l'armari hi havia dos conjunts de vestits tan encarcarats  que s'aguantaven drets. La dona es posava el vestit que deia "muller" i l'home es posava el vestit que deia "marit". I ja estava. Desapareixien dins dels vestits. Avui, no fem el pas. Ens quedem plantats aquí, nus. Res més."

Dur, a estones fins i tot sec. Però real i un llibre molt necessari. Que et fa reflexionar, a cada pàgina.
Enmig d'una ciutat que més que el fons és un personatge més.