dilluns, 29 d’agost de 2016

VOCES DE CHERNÓBIL. Svetlana Alexievich.

Voces de Chernóbil
Svetlana Alexievich
Debolsillo ed.
2015.
406 pàg.
Traducció de Ricardo San Vicente.





Poca cosa es pot dir més de la última Premi Nobel, la bielorussa Svetlana Aleksievitx, que no s'hagi dit ja.
Repetir, un cop més, que és un premi molt merescut i per una autora que parteix del periodisme literari i la realitat.

Aquest seu "Voces de Chernóbil" el podríem ajuntar amb el clàssic "Hiroshima" de John Hersey; però mentres aquest relata el Moment, el text de l'Svetlana és un recull de monòlegs d'entrevistats supervivents de l'explosió, familiars... Tots víctimes anònimes... Gent de l'exèrcit, científics... El Després.

Comença amb un dels primers bombers que hi va arribar just després de l'accident, un relat aterrador explicat per la dona del bomber; igual que tota la resta de veus que van entrant en el text i que ens van explicant com van ser la seves vides a partir de llavors.

És desolador i tristíssim perquè, a més de la tragèdia, hi podem veure la ineficàcia del sistema rus d'aquell moment, que estava en declivi i que l'explosió de la central nuclear de Txernobil va certificar i, sobretot, accelerar.
Mentre Gorvachov sortia a la televisió dient que només era un incendi i que tot estava controlat, milers de persones, totes innocents, anaven morint per culpa de la inoperància del poder i les decisiones equivocades o tard que els dirigents van anar adoptant.
I el que anem llegint amb horror és el que ens va explicant la gent normal que era allà, mal informats mentre respiraven la radiació.
Com els hi va canviar la vida el succés i a molts com els hi va afectar a la salut a ells i als seus familiars.

"-¿A ver si sabes cuál es mi mayor deseo?
-¿Cuál?
-Una muerte corriente y no como las de Chernóbil."

Nens que vivien a pocs quilòmetres de la central, families desallotjades, iaies que no van voler marxar dels seu poble ni deixar les cases, bombers que van anar a la central sense protecció igual que els milers de joves efectius que l'exèrcit va anar enviant a la zona.
Tots van explicant com van viure la catàstrofe, que va acabar sent un dels pitjors moments del segle XX.

És duríssim i llegir-ho posa la pell de gallina, però com a text és impecable.
(L'editorial Raig Verd està publicant altres obres de Svetlana Aleksievitx al català!!)

dissabte, 27 d’agost de 2016

Somnis d'estiu ran de mar - Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria

Arxiduc LLuís Salvador d'Àustria
Somnis d'estiu ran de mar
Ensiola Editorial, 2015
Primera edició de 1912

A la contraportada hi podem llegir:

"El gran investigador que fou l’Arxiduc no deixa massa espai a l’home sensible que porta dins per a l’expansió dels seus sentiments més íntims. El positivista dóna lloc al viatger sentimental en poques ocasions. Una d’elles, potser la més notable, és a Somnis d’estiu ran de mar, on la seva prosa captura instants de bellesa que menen el lector a amarar-se de la naturalesa transcendent de les coses."


 L'Arxiduc, home savi i estudiós de la mediterrània, visità per primera vegada l'illa de Mallorca l'any 1867 i se n'enamorà,  el 1872 comprà el monestir i col·legi de Miramar, amb el doble objectiu de gaudir de la costa de Valldemosa i el de recuperar la figura de Ramon Llull. La seva gran obra principal fou "Die Balearen in Wort und Bild geschildert (1869-1891)", que és el primer estudi global de tot l’arxipèlag i en el qual ocupa un lloc central Mallorca.

En aquest enllaç a la pàgina del Consell de Mallorca ens expliquen qui fou l'Arxiduc.

"Somnis d'estiu ran de mar" són les seves impressions de la contemplació de la costa malloquina, són una delícia per a tots els sentits, i si aconsegueixes tancar els ulls mentre llegeixes et transporta directament a una cala mallorquina on  pots sentir les onades i l'escalfor del sol,  els diferents ocells que s'hi passegen, els peixos que hi neden, els eriçons, la transformació dels núvols... la comunió  poètica entre una natura exuberant i ufanosa i un humilíssim observador. 

Setanta-set pàgines que us recomano moltíssim!!

"I per gosar d'aquests magnífics quadres no se necessiten col·leccions d'art de rics senyors, ni els museus d'un gran ciutat; per tot arreu los tenim oberts i disfrutables, a cada vorera de roques del món. És tan solament necessari que un aprenga a mirar-los, a apreciar.los i a gozar-los. Cap art per perfeccionada que sia por representar lo que la naturalesa mos mostra. Quin alarde de formes, quina magnificiència de colors, quina varietat se desarrolla davant els ulls marevellats!"

"La mar i el cel són tan blaus, tan profundament blaus, que sembla que un se mescla amb l'altra, i des de la costa precisa tirar la retxa de l'horitzó per conèixer fins on arriba la mar. Solament en un punt únic se veu un puntet blanc; és la vela d'alguna petita barca viatgera; per lo demés, res en tot l'horitzó gran i ample. I així la presència dels homes expressada per la petita vela blanca no destorba la gran tranquil·litat de la naturalesa, ni la domina; no ñes més que un accessori molt secundari"

(Esperem que no aixequi el cap de la seva tomba, ben segur s'entristiria... )

dijous, 25 d’agost de 2016

Les petites virtuts - Natalia Ginzburg

Les petites virtuts
Natalia Ginzburg
Ático de los libros, 2015
Traducció d'Elena Rodríguez

“Les petites virtuts” són un caremelet dels dolços, onze textos on l’autora va desgranant moments de la seva vida, podríem dir que són autobiogràfics, però són alhora pura literatura, pura observació del món que l’envolta, relat de la vida que viu i de les persones que l’habiten.

Dividit en dues parts,  la primera reuneix els escrits en els que l’autora explica els hiverns que va passar amb el seu primer marit als Abruços, desterrat per en Mussolini, pocs mesos després el seu marit, Leone Ginzburg, cofundador de l’Editorial Enaudi,  moria torturat en una presó. En un altre dels textos, explica a través d’unes sabates trencades, la fragilitat de la vida i alhora les meravelles que ens ofereix.  Ens retrata, en un altre, al seu amic Cesare Pavese és un “fotografia” d’amiga, sincera, humil, preciosa. Dedica dos textos a Anglaterra, que l’acull durant un temps, el país de la melancolia l’anomena, i en fa un retrat amb ulls mediterranis,  posant de manifest, com en tots els seus escrits, les contradiccions que configuren la humanitat. I tanca aquesta primera part un text deliciós sobre la relació que té amb el seu home.

La segona part s’inicia amb un text breu en el que escriu sobre  l’angoixa permanent amb què conviu qualsevol persona que ha viscut una guerra, l’angoixa i la por que transforma la manera de veure el món i ho torna a fer amb una senzillesa i humilitat que emociona. Continua amb un text sobre l’ofici d’escriure, el seu ofici d’escriure, els seus inicis, la consolidació, com li va afectar la maternitat al fet d’escriure, com la fa sentir ser una escriptora...meravellós. Dedica un text a condemnar el silenci entre les persones, és tan cert el què explica, i potser sí que hem millorat una mica i som capaços de parlar més i amb més profunditat, però encara són massa les coses que es callen i que sovint porten a l’autocondemna. Un altre text és sobre la complexitat de les relacions humanes, ho explica, com qui no vol la cosa perquè tots els seus escrits són així amb una aparent innocència que deixa entreveure una gran profunditat. I finalment el text de les petites virtuts, que és una lliçó fabulosa d’educació als fills, als alumnes, als menors... una lliçó donada des de l’experiència vital d’una gran dona, d’una dona que va patir, que no es va enfonsar, que va lluitar, que mai va parar de créixer, una lliçó des de la humilitat, la senzillesa i l’elegància.
Fins ara no havia llegit a la Ginzburg, “Les petites virtuts” m’han obert una porta immensa. Em resultaria difícil dir quin dels textos m’ha agradat més perquè tots ajuden a entendre el món una mica millor.

“Miraré el rellotge i tindré en compte el temps, vigilant i atenta a tot, i m’encarregaré que els meus fills tinguin sempre els peus eixuts i calents, perquè sé que així ha de ser si ens és possible, almenys durant la infància. Potser per aprendre després a caminar mb les sabates trencades, és bo tenir els peus eixuts i calents quan s’és un nen.”

“Amb meravella, ens adonem que d’adults no hem perdut la nostra antiga timidesa davant del proïsme; la vida no ens ha ajudat en absolut a alliberar-nos de la timidesa. Encara som tímids. Però no ens importa, ens sembla que ens hem guanyat el dret a ser tímids; som tímids sense timidesa, tímids amb valentia. Tímidament busquem les paraules correctes en nosaltres mateixos.”

“El secret de l’educació consisteix en endevinar els temps”

A la revista cultural Catorze van publicar el text "El meu ofici" el podeu trobar en aquest enllaç:
 http://www.catorze.cat/generapdf.php?id=3511



divendres, 19 d’agost de 2016

Fin de poema - Juan Tallón

Juan Tallón
Fin de poema
Alrevés, octubre 2015
Ed. Sotelo Blanco, 2013 (en gallec)


Com van ser les darreres hores dels poetes  Cesare Pavese, Alejandra Pizarnik, Anne Sexton i Gabriel Ferrater?  Juan Tallón se les inventa, sense focs d’artifici, sense massa justificació, sense jutjar que volguessin acabar la seva vida, i ho fa amb delicadesa, amb poesia, fins i tot amb tendresa, tal i com es podria explicar la decisió de deixar la vida d’un amic íntim una vegada aconsegueixes abandonar el sentiment, intrínsec, de culpa. Ens explica les darreres hores de cadascun d’ells, intercalant-les, les darreres trucades, les darreres paraules escrites, les darreres mirades... què en sap el Sr. Tallón de les vides d’aquests poetes suïcides? Suposo que el què es pot trobar als llibres i a la xarxa, però de fet és indiferent, perquè deu conèixer bé la seva poesia i és en ella on ells mostraven el seu abisme, el seu buit molt més profund que la seva vida.  Tallón els reuneix i fa una gran festa de poetes suïcides, una festa gens pretensiosa, discreta, una festa certament trista, però al cap i a la fi, una celebració de la vida que van aconseguir de viure, i del llegat que ens han deixat a nosaltres, humils lectors. No ens explica com moren, ni fa una anàlisi moral del suïcidi, l’autor fa un vol de papallona sobre el què podrien haver sigut les hores finals.

“Ha dormido media hora, pero de cinco minutos. Y con los ojos abiertos. Aunque a veces la escasez es pródiga. En ese tiempo ha tenido una pesadilla en la que era una poeta sin voz, bloqueada, con la boca arrancada....”

“Anne no podia escribir de verdad, comprometiendo su vida, si antes la voz de las cosas no le susurraba. Todo poema es una transcripción de las confidencias de una voz que se dirige a la autora en un registro solo descifrable por ella. Es la voz inaudible.”

“Tiende la maleta sobre la cama, introduce una camisa, alguna muda, calcetines, todas sus pastillas, los diarios personales, sus últimos poemas y un ejemplar de los Diálogos con Leucó que hay sobre la mesilla. Todavía algunos días, si la oscuridad se empoza, ese libro le da consuelo. Mientras completa la maleta advierte que se expande el fastidio. Lo contraría esta imprevisión. La decisión de viajar a Santo Stefano lo ha tomado por sorpresa. La irreflexión lo pone nervioso y la reflexión lo desazona.”

“Pero hoy descubrió que el agujero, que había estado ahí, oculto, dormido, quedaba al descubierto y lo reclamaba, como un viejo resentimiento. Un agujero nunca descansa mientras no se llena de nuevo.”



dijous, 18 d’agost de 2016

Una historia sencilla | Leonardo Sciascia


Una historia sencilla
Leonardo Sciascia
Traducció al castellà de Carlos Manzano
Tusquets, 2002

"Una vez más quiero sondear escrupulosamente las posibilidades que tal vez queden aún a la justicia." F. Dürrenmatt

Cita que encapçala aquesta petita joia del gran escriptor italià Sciascia, escrita i publicada el 1989, un mes abans de morir.

Una història, gens senzilla, de caire policíac, en la qual l'autor torna al tema dels seus últims llibres: el pessimisme absolut que tenia respecte al funcionament de l'ordre judicial i polític al seu país (sobretot a Sicília). No és simplement un llibre denúncia;  a banda de mostrar-nos els seus pessimisme i desesperança vers l'Estat (o millor dit, el Poder), ens ofereix una visió de la corrupció, la màfia (la paraula no apareix ni una sola vegada al llibre), el meninfotisme, la desídia... tan "humanes".

La pretesa senzillesa d'aquesta història tan concentrada seria tal volta per la manera tan magnífica de la seua escriptura: la netedat i concisió d'estil, la manera com està narrada. Una delícia.

Un petit (per la brevetat, i no per la vàlua) Sciascia imprescindible!

diumenge, 7 d’agost de 2016

LEYENDO A VILA-MATAS. Gonzalo Maier

Leyendo a Vila-Matas
Gonzalo Maier
LOM ed.
2011
89 pàg.








A Gonzalo Maier només el coneixíem per dues petites joies minúscules molt recomenables editades per Minúscula ed.

D'una petita editorial chilena, ens arriba ara, però editat el 2011, aquest llibret que és una petita i deliciosa joia.
Gonzalo Maier que té una constant amb els viatges en tren i els desplaçaments horitzontals ens presenta aquí, també, a un escriptor que es diu Gonzalo Maier i que està fent un viatge en tren des d'Amberes a Barcelona, per trobar-se amb l'escriptor Enrique Vila-Matas.

I les 89 pàgines del llibre són la crònica del viatge i els pensaments de Maier, del què va deixar a Amberes i del què voldria trobar a Barcelona, però també la gent que l'envolta al tren i, en especial, una noia que té al costat i amb qui iniciarà una conversa...

"...en realidad pretendíamos dejar de ser quienes éramos."

dilluns, 1 d’agost de 2016

El Hambre.- Martín Caparrós







Martín Caparrós
El Hambre
Anagrama, 2015



Més d'un any resistint-me a llegirlo.
Em feia por.
Confirmat: quina por!
"El hambre fue muchas veces el punto de partida de revoluciones: demostraban más allá de toda duda que el estado de cosas no servía, no cumplía con las necesidades mínimas. Y, además, ponía la vida en un valor muy relativo: ya que no tengo comida y me voy a morir, que sea peleando, que sea con alguna esperanza. Por eso el hambre mete miedo, por eso mandan las bolsas de granos." (Pàg. 613)
Conec la capacitat de Caparrós per portar-te de viatge. Per fer-te conèixer móns, persones, històries... Per dur-te a passejar per indrets ben diferents. En aquesta ocasió és per llocs ja coneguts, a la tele, sobretot (més a prop, ja no tant). Ens durà a Níger, a Índia, a Bangladesh, als Estats Units (caram, quin pais més estrany per a parlar de fam, no?), anirem cap a l'Argentina, al Sudà del Sur (l'últim país creat, de moment, em penso), a Madagascar...
De la Xina parlarà moltes vegades, encara que diu d'ella que no pot asegurar la veritat d'allò que li han contat i oposa dades a les "veritats" que l'occident en conta.
Llegirem moltes vegades el nom d'Aisha i les seues dues vaques. Davant l'oferta d'acomplir-li qualsevol desitg seu, Aisha demana una vaca que li done molta llet, per a vendre una part i poder comprar allò que cal per fer bunyols, i vendre'ls, i així poder menjar alguna cosa més enllà de les boles de mill. Insisteixo, qualsevol desig. Aisha demana: ¿dues vaques?
"[...]nada me impresionó más que entender que la pobreza más cruel, la más extrema, es la que te roba también la posibilidad de pensarte distinto. La que te deja sin horizontes, sin siquiera deseos: condenado a lo mismo inevitable." (Pàg. 11)
Tornarà Aisha a mostrar el nas al llibre. Entre dades i xifres d'"economia global", del "negoci de la fam", dels "sobrers demogràfics", dels recursos i el seu repartiment, dels primers mons i els "OtroMundos", del capital i els mercats.
"El 11 de septiembre de 2001, en Nueva York, casi 3.000 presonas -2.973, dicen los archivos, aunque nunca se sabrá preciso, murieron a causa de dos ataques aéreos de nuevo tipo. Ese mismo día, en el resto del mundo, unas 25.000 personas murieron por causas relacionadas con el hambre. Y al otro día otras tantas, y al otro, y al otro. " (Pàg. 366)
Però aquest és un blog de llibres i aquest és un llibre de viatges. És una crónica que ens acompanya per països acabats de crear, per muntanyes de fem convertides en llar i lloc de treball de molts, per barris que arrepleguen a tots els exclosos del camp i l'agricultura tecnificada, a continents repartits entre colons per treure'n profit...
Una crònica contada amb bon ofici: sis-centes pàgines de la millor prosa argentina, amb paraules i expressions espurnejants, certeres, diguem-ne quirúrgiques.
També és una anàlisi socio-económica brutal d'estructures supra-nacionals i mega-capitalistes. Un repàs completíssim de països tradicionalment "pobres" i àrees emergents de pobresa als nostres pobles i ciutats del primer món.
La crònica de la fam i el menjar que es llança, de la fam i el menjar amb el que s'especula.
Cada capítol conté algunes pàgines encpaçalades pel títol (Palabras de la tribu): veus dels "famolencs", reflexions desl implicats -afectats i causants- , del mateix autor... seguint un guió semblant:
¿Cómo carajo conseguimos vivir sabiendo que pasan estas cosas?
Cadascun dels capítols, després de la descripció i el relat detallat, s'acompanya d'una reflexió dels rostres de la fam: L'origen de les espècies, La mà de l'home, Una altra vegada brou, La desigualtat, La caritat ben entesa, Una metàfora.
"Una metáfora, la más brutal, más inmediatamente comprensible del desprecio que algunos tienen por los otros, del desdén por su suerte, de la desgracia y la injusticia de no poder hacer lo más primario. Para nosotros, lectores, occidentales saciaditos, el hambre es una metáfora de los demás me importan tres carajos. O dos carajos con cuarenta y ocho carajitos porque no se vayan a creer, yo aporto para esos que van y los ayudan. Lo cual es una posición válida con apoyos técnicos de los más sólidos; sólo hay que atreverse a pronunciarla. Y, asimismo, es una metáfora brutal para algunos de los que sufren: no les importa una ierda, si me muero les da igual, no existo para ellos. Ojalá no existieran para mí." (Pàg. 521)
Caparrós arredoneix el llibre amb un capítol dedicat a les "noves colònies": el rol que pensàvem superat del "blanquito" que ve a salvar-nos i a dur-nos de la mà cap al progrés...
I aquest capítol el completa amb una mena d'epíleg que recapitula les agressions, les deseperances i les angoixes.
No em resisteixo a copiar el final:
"Entonces pensar cómo sería un mundo que no nos diera vergüenza o culpa o desaliento -y empezar a imaginar cómo buscarlo.
Es una frase de dos líneas: pueden ser años, décadas, errores y desastres y quién sabe.
Es una frase de dos líneas, una historia de vidas y más vidas.
La vuelta de la historia."
(Pàg. 617)
És un llibre amarg. Amb final obert.
Llegit sentint de fons la Cançò de la Terra de Mahler (és l'únic llibre que he pogut llegir sentint Mahler, per cert) i amb el Rèquiem de Mozart, és, sense dubte, una experiència forta, punyent. Recomanable, o no.
Algú hauria de regalar aquest llibre als que sembla que continuaran repartint-se poder i deixalles als nostres governs.

divendres, 29 de juliol de 2016

CÓMO SE HIZO LA GUERRA DE LOS ZOMBIS. Aleksandar Hemon.

Cómo se hizo La guerra de los zombis
Aleksandar Hemon
Libros del Asteroide ed.
2016
330 pàg.
Traducció d'Eduardo Jordà.

Aleksandar Hemon, nascut a Sarajevo el 1964, estava a Chicago quan va esclatar la guerra dels Balcans, i va decidir quedar-s'hi a viure.

El protagonista (jueu... Amb una gran càrrega simbòlica a sobre) d'aquesta divertida novel·la està rodejat de personatges també desplaçats i, en certa manera, tota la història (encara que faci servir l'humor) té aquest sentit de la diferència, de la soletat al no ser part del grup... Fins i tot en la metahistòria dels zombis hi ha el fet que si t'atrapen formaràs part del gran grup caníbal.

"Cómo se hizo La guerra de los zombis" és molt més del que sembla perquè el protagonista vol ser guionista i participa en un taller d'escriptura de guions; també hi ha en el relat el tema de la creació i l'escriptura, les idees, la tradició del cinema...

A més, el protagonista, Josh Levin, que ja està a la trentena i que s'ha de guanyar la vida fent de professor d'anglès per estrangers, mentre somia ser guionista, no para de tenir idees per nous guions alhora que s'enamora de qui no toca.
Podria ser perfectament una barreja d'aquells protagonistes atormentats amb la seva religió i la sexualitat però al mateix temps erudits de les primeres novel·les de Phillip Roth multiplicat per la cultura popular de David Foster Wallace o Junot Díaz.
És el típic personatge flac, friki, tristón, desastre però simpàtic; que no saps com però a les festes sempre s'emporta les guapes.

La novel·la és un festival perquè aquest protagonista nostre funciona com una ametralladora de paraules, intencions i bestieses; acompanyat sempre per un grup de secundaris molt inolvidables i potents. Des de la nòvia d'origen oriental, l'amic veterà de la primera guerra d'Irak, la noia inmigrant, els participants al taller de guions, el professor d'aquest taller...
Llavors als tres quarts del relat hi ha una inolvidable escena bestial que fa explotar la història i ja ens va preparant pel sorprenent desenllaç final.

"-¿Sabes lo bueno de ti? -preguntó ella.
-Por favor, dime una cosa buena, aunque solo sea una.
-Eres bueno."

Totes les novel·les haurien de ser així de bones sempre.
 Divertides però intenses. Provocadores però amb sentiments. Fresques i sorprenents.

dimecres, 27 de juliol de 2016

La voluntat de comprendre. Filosofia en minúscula.- Xavier Antich







Xavier Antich
La voluntat de comprendre. Filosofia en minúscula
Arcàdia, 2016





¿No és veritat que teníem el cor tot ardent quan ens parlava pel camí i ens explicava el sentit de les Escriptures?
Evangeli de Lluc, cap. 24, vers. 32
La Biblia, versió dels Monjos de Montserrat, 1983

Filosofia en minúscula, com a subtítol.
Recull d'articles (Idees de reüll) del Xavier a l'ARA, dels últims dos anys (aprox.).
Compilats sota cinq epígrafs ben sucosos:
- Els secrets de la memòria
- Jo, els altres: nosaltres
- La realitat i la imaginació política
- El pensament de la mirada
- La moral de les paraules

A les seves pàgines llegirem sobre cadires, sobre sabates abandonades al moll, sobre carícies revolucionàries, sobre educació, sobre la construcció del nosaltres en dir-ho, sobre portes i com aconseguir la inhumanitat en tanca-les, sobre l'alliberament de la servitud tot fent servir la llibertat, sobre les paraules i l'enteniment en comú del seu significat (d'allò que volem dir amb elles), sobre perdre la paraula i perdre-ho tot a sobre, sobre el silenci, sobre el verí de traduir el dolor en odi, sobre la búsqueda del sentit, sobre la lectura...

En acabar, haurem sentit parlar, sense aldarulls, de pensadors com Aristòtil, Hannah Arendt, Semprún, Plató, Herodot, Benjamin, Agustí Centelles, Claudio Magris, Oliver Sacks, Sèneca, Sartre, Wenders, Lévinas, Carlo Collodi, Zambrano, Riba...

I tindrem la sensació de que el món és millor quan el comprenem, quan no només ens deixem portar, quan exercim de dones i homes lliures, quan mirem, i parlem, i ens escoltem...

El llibre és com un trencadís: xicotetes peces d'un parell de pàgines amb sentit complet, un conjunt d'històries, pensaments i esguards que componen un món bo per a viure, un repàs amorós a la cultura occidental, una actitud honesta i lliure per a acarar el continuar vivint.

Una tasca interessant serà fer la llista dels "llibres esmentats, comentats i, fins i tot, recomanats" que farceixen aquesta voluntat de comprendre. Una altra capseta de cireres.

La gent de casa nostra ja sabem com parla el senyor Antich: optimista, divertit, seriós, assenyat, encomanador... Aquest home m'ha fet llegir llibres americans fins i tot (amb la tírria que els tinc).

Ho sento, no em puc estar de fer un spoiler:
"Tenia raó Steiner: "Llegir bé és contestar al text", participar en el diàleg que tot text obre, inscriure's en una reciprocitat basada en l'obertura a l'altre i en la generositat de la donació. Escriure a sobre del text llegit: el gest essencial de la lectura." (Pàg. 226)

dijous, 21 de juliol de 2016

EL ANIMAL MORIBUNDO


El animal moribundo
Philip Roth

Ed. Random House Mondadori. (edició de El País)
2001 (ed. del 2012)

Traducció:  Jordi Fibla

119 pàg.


Es tracta d'una obra curta d'un escriptor abastament premiat, on el protagonista, David Kepesh (veterà reconegut professor universitari i alhora famós crític literari televisiu) fa un llarg monòleg dirigit a una tercera persona on explica sobretot la seva particular visió de les relacions sexuals (la majoria amb alumnes més joves) i la seva filosofia promiscua favorable a no involucrar-se mai afectivament amb les seves amants. Aquesta manera de pensar es veu trencada amb l'aparició d'una jove d'origen cubà, de nom Consuelo
I és aquest indesitjat canvi el punt d'inflexió de la novel·la, el pal de paller des d'on el protagonista explora el seu interior i el reconeixement d'una passió que no pot (a desgrat seu) controlar, i des d'on reflexiona al voltant de les dues grans pulsions humanes: eros i tànatos.

No us negaré que l'obra està ben escrita (no obstant Roth és un mestre reconegut), i la traducció és prou bona, però al final em deixa un regust de "moralina"; vull dir que (i em sembla que és un mètode efectiu emprat en propaganda) a força de subratllar molt un fet o una actitud (en aquest cas la suposada "amoralitat" que comporta la promiscuïtat sense compromís que lloa el protagonista), finalment el que s'aconsegueix, per excés, és afavorir el punt de vista contrari, ni que sigui de forma indirecta. 

Desconec si aquest era l'objectiu final de l'autor. No he llegit altres obres majors com la "Pastoral americana", per exemple, però aquesta em deixa un sabor agredolç, d'una certa falsedat. 

Potser vaig errat, però l'enfocament proposat aquí per Roth em sembla encarat a una interessada i comercial controvèrsia. Ja em direu......

Per cert, el mateix autor ens en dóna una pista:
" La televisión hacía lo que mejor hace: el triunfo de la trivialización sobre la tragedia".
 (Pàg. 112)