divendres, 26 d’agost del 2011

L'ANY DE SAEKO




L´any de Saeko


KYOICHI KATAYAMA
Traducció de Lourdes Porta i Manel Carbonell
Alfaguara, 2011
236 pàgines



Contraportada

L’amor és bell fins i tot en l’abisme.

Shun’ichi és programador informàtic i té l’afició de fotografiar gats, i Saeko, la seva dona, s’encarrega de reposar i de mantenir tres màquines expenedores de begudes. Es van conèixer cinc anys enrere, quan eren veïns, i ell es va enamorar dels seus plors. Des d’aleshores duen una vida tranquil·la, fins que una petició de la germana de Saeko els trastocarà el món de cada dia.

A L’any de Saeko, Katayama parla del difícil ancoratge de dues persones al món. De la seva vida diària, amb les seves tristeses i alegries, amb les seves angoixes, amb el seu amor. En definitiva, amb la seva “petita felicitat”. I, a la vida quotidiana, l’autor hi contraposa la Vida en majúscula. El cicle de la vida plasmat en l’alternança de les estacions. L’home, com un element més de la natura. La concepció que mostra Katayama sobre la vida i la mort, sobre el pas del temps, sobre el simbolisme de les estacions de l’any, les citacions que fa del budisme, les constants al·lusions als llaços amb l’espiritualitat i la cultura xineses no solament s’inspiren en l’estètica i l’espiritualitat japoneses, sinó que indiquen un camí possible per trobar un nou sentit a la vida.

És una novel·la d'amor, però no d'un amor passional, sinó d'un amor fràgil i delicat. És una novel·la trista, molt trista. Una novel·la on el dolor és palpable, el dolor psíquic. On el protagonista, lector de poesia japonesa, constantment reflexiona sobre la vida, sobre la mort, sobre el respecte, sobre la falta de comunicació..., on el menjar hi juga un paper important, no hi ha "escena" sense menjar pel mig. Suposa una immersió en la cultura japonesa (poesia, menjar, costums, festes....).

Comprar L´any de Saeko

dijous, 25 d’agost del 2011

Ragtime.- E. L. Doctorow





E.L. Doctorow
Ragtime
Trad. María José Rodellar
Ediciones de Bolsillo, Muchnik Editores, 2001
(2,00 €, molt bé gastats, a la Llibreria Paris-Valencia, abans esmentada)



Llegir Ragtime és com veure una peli d'aqueixes antigues i bones: tens la sensació de que ja te les saps, però no deixen de sorprendre't les imatges, no deixa d'agradar-te com t'explica la història, et va sonant tot a mesura que va passant...
I no és així.
Els primers 15 anys del segle passat no els record en absolut. Però em sonen els personatges que van eixint (Houdini, Pancho Vila, J. P. Morgan, Henry Ford (el dels cotxes), les germanors secretes, la lluita pels seus drets dels negres americans, la pionera feminista Emma Goldman, el naixement del cinema...).
La història la centra en una família als quals nomena com "el Pare", "la Mare", "el Germà Menor", "el Fill"... Però el ritme ho posen tots els altres personatges, molts, que va introduint.
La Viquipèdia diu que "El ragtime és un estil i un gènere de música de ball desenvolupat als Estats Units cap a finals del segle XIX. Es va convertir principalment en un gènere pianístic en què destaca una melodia sincopada a la mà dreta sobre un compàs uniforme en estil de marxa (2/4 o 4/4) a la mà esquerra."
La novel·la és així també. Doctorow et marca un ritme amb una mà i amb l'altra et va "desacompasando". Et porta i et porta al seu antull. Una delícia.

dilluns, 22 d’agost del 2011

La llegenda del sant bevedor.- Joseph Roth








Joseph Roth
La llegenda del sant bevedor
Traducció: Judith Vilar
El cercle de Viena, 2008






Considerada el testament vital i literari de Joseph Roth, aquesta novel•la curta, naïf i dura al meteix temps, explica les peripècies d’un captaire polonès, Andreas Karnak, que viu i volta pels marges del riu Sena.

Apartat de la societat, immigrant il•legal i bevedor empedreït, se l’ha considerat com un alter ego del propi Roth, que va néixer a l’Imperi austro-hongarès en un lloc que avui pertany a Ucraïna i que, com el seu personatge, era bevedor, estava arruïnat econòmicament i s’havia exiliat a París (en el seu cas, fugint de la debacle que va representar l'arribada del nazisme).
De fet, la novel•la transcorre durant la primavera del 1934, i Joseph Roth va morir alcoholitzat a París el 1939, pel que les similituds -amb tints força premonitoris- entre l’escriptor i la seva criatura literària són bastant evidents.

La història comença quan una nit, Andreas ensopega amb un senyor vestit elegantment que li dóna dos-cents francs a canvi de què el rodamons torni aquesta mateixa quantitat, no al misteriós donant, sinó al capellà de l’església de Santa Maria de Batignolles, per tal de destinar els diners a la figura de santa Tereseta de Lisieux. I Andreas, home d’honor, es compromet a fer-ho així.

A partir d’aquí, i com si es tractés d’un conte de caire tradicional, es van succeint diferents fets, casualitats improbables, trobades amb personatges del seu passat i també noves coneixences, en un estira-i-arronsa on el dilema és gastar els diners en beguda o complir la promesa. I Andreas, ja ha quedat ben palès, és un bevedor, però també una persona honorable (una cosa no treu l'altra!). Així doncs, ell es deixa arrossegar pels plaers bàquics sense oblidar mai el deute que ha contret amb la santa, tot exercint una mena de religiositat pagana a través d'un destí amb connotacions màgiques que es va encarregant de fer-li recuperar els dos-cents francs cada cop que els perd per les tavernes, en el seu afany de treure el suc a totes les experiències vitals que li passen pel davant.

Pràcticament no coneixem res de la seva vida, excepte alguns apunts del narrador: mínimes aportacions per a situar-nos en les vivències del personatge i en les relacions que l'unien a les persones amb qui es retroba (amant, company d’escola, company de feina). En realitat, no compten gaire ni el passat ni el futur; tan sols el present i la idea de destí, d'atzar capriciós que mou els fils del deambular d’aquest perdedor, un busca-vides ingenu, conseqüent i solitari, amb el rerefons de l’Europa convulsa d’entreguerres.

LA LEGENDARIA REBELIÓN DE LOS FUMADORES. julio Fuertes.

La legendaria rebelión de los fumadores
Julio Fuertes.
Papel de liar Ed.
88 pag.

Divertida història tot i que també una mica incòmode, que m'ha fet pensar amb "El vigilant al camp de sègol"...
Amb un protagonista "cabrejat" amb el seu entorn i on no pot fumar a ja quasi enlloc, amb noies desatroses que l'empaiten i un malditisme juvenil autoprovocat...

Curiós i distret.

diumenge, 21 d’agost del 2011

TELESHAKESPEARE. Jorge Carrión.

Teleshakespeare
Jorge Carrión.
Errata Naturae Ed.
225 pàg.

Si sou seguidors de les sèries de televisió (d'última generació) aquest és el vostre llibre perquè les analitza des de diversos punts.
Si no les mireu o coneixeu, aquest assaig us en farà venir ganes!!!
(Perquè aquestes sèries, de fet, són quasi com novel·les convertides en imatge... N'hi han que tenen més de 3000 minuts, 50 hores, o sigui que són i funcionen, com històries llargues, perquè de fet són ficció, però amb algunes lleis pròpies...)

L'autor es fixa en algunes d'aquestes sèries ("Mad Men", "The Wire", "A dos metros bajos tierra", "Perdidos", "The good wife", "Los Soprano", etcètera...) per veure com funcionen, les seves característiques, d'on vénen, cap on van...

"Hablo de la capacidad que tienen ciertos espacios y, sobre todo, ciertos personajes de penetrar en la conciencia del lector, de convertirse en familiares, tanto en su miseria como en su esplendor. Estos dos polos se alternan en las escenas memorables de las teleseries, aquellas que -después del capítulo final- asociamos en la memoria, con una sacudida de adrenalina sentimental, con ciertos nombres y ciertos títulos."

Molt bò i súper ben escrit!

(Jorge Carrión també és l'autor de "Los muertos")

AFIRMA PEREIRA



"Afirma Pereira que el va conèixer un dia d'estiu. Un dia magnific d'estiu, assolellat i ventilat, que Lisboa refulgia. Sembla que Pereira era a la redacció, no sabia què fer, el director estava de vacances, ell es trobava empantanegat perquè havia de posar en solfa la pàgina cultural, perquè el "Lisboa" ara tenia pàgina cultural, i l'havien posada a càrrec d'ell. I ell, Pereira, reflexionava sobre la mort. Aquell dia d'estiu tan bonic, amb la brisa atlàntica que acaronava la capcada dels arbres i el sol que resplendia, i amb una ciutat que brillava, literalment brillava sota la seva finestra, i una blavor, una blavor mai vista, afirma Pereira, d'una limpidesa que gairebé feria els ulls, ell es va posar a pensar en la mort. Per què?....."
(Així comença la novel.la: "Afirma Pereira" d'Antonio Tabucchi.)







"Agost del 1938. A Portugal, la dictadura salazarista té adormit el país, mentre a Espanya es desencadena la tragèdia de la guerra provocada per Franco, al qual donen suport tant els feixistes italians com els nazis alemanys. Pereira, un vell periodista que s'encarrega de la pàgina cultural del "Lisboa", vol ignorar aquestes coses; només el preocupa la idea de la resurrecció. Però la coneixença del jove Monteiro Rossi i una seva amiga, i també el tracte amb el doctor Cardoso, sacsejaran la vida solitària de Pereira". (Contraportada Edicions 62).

M'ha semblat una gran novel·la, molt ben narrada, bona trama i amb un final.... !!
Ben ambientada, intensa i que manté certa intriga fins el desenllaç.
Tabucchi acconsegueix descriure amb encert l'evolució psicològica del protagonista. Pereira és un personatge entranyable.

Es va fer una versió cinematogràfica de la novel·la a l'any 1996. El protagonista era el gran Marcello Mastroianni.
Després de llegir el llibre en vindria de gust veure-la.

He passat una bona estona, gràcies Sr. Tabucchi.

TÍTOL: AFIRMA PEREIRA

AUTOR: ANTONIO TABUCCHI.(Edició original: Sostiene Pereira- 1994).

TRADUCCIÓ: XAVIER RIU

EDICIONS 62-2002. pàgs.221.


divendres, 19 d’agost del 2011

Mitologías de invierno / El emperador de Occidente.- Pierre Michon


Mitologías de invierno / El emperador de Occidente
Pierre Michon
Trad. Nicolás Valencia
Ediciones Alfabia

Dues meravelles més del gran Michon!


M'havia guardat per al final de l'estiu el totxo (1212 pàg.) de Visión desde el fondo del mar del Rafael Argullol, però, ah!, els déus m'han posat al davant alguns bombons que no he pogut deixar d'agafar, interrompent la seua lectura. Dos d'aquests bombonets ens els ofereixen Ediciones Alfabia en un sol volum:

1.- Mitologías de invierno. Una sèrie de breus contes on se'ns expliquen històries de metges, sants, màrtirs, sacerdots, reis, revolucionaris, de la comprensió d'un món que canvia, de la invenció de textos de màrtirs i relíquies, de la formació d'ordes religiosos..., en dos paisatges distints (quines descripcions!), però amb unitat. Breus contes amb un prosa condensada i precisa, amb frases curtes (si Borges els hagués llegit, de segur li haurien agradat).

2.- El relat de l'emperador d'Occident Alaric (l'Imperi Romà d'Occident està enfontsant-se; els bàrbars ja hi són dins). Ací el llenguatge canvia totalment: més poètic, frases més llarges... Una altra joia.

Després d' Els onze i de Vidas minúsculas, ja vaig dir-vos que buscaria altres obres del Michon, i no m'ha decebut aquesta cerca. Continuarà...

dimecres, 17 d’agost del 2011

MI ABUELO LLEGÓ ESQUIANDO

MI ABUELO LLEGÓ ESQUIANDO
DANIEL KATZ
traducció de Dulce Fernández y José Antonio Ruiz
Libros del Asteroide,2011
237 pàgines

En aquest enllaç amb la pròpia editorial hi podeu trobar la contraportada (m'ha resultat impossible fer un copiar i enganxar i que no em quedés subratllat en groc), les primeres planes, el què en diu la premsa...

ÉS BONÍSSIM, quin sentit de l'humor!!! la novel.la és un seguit de records, anèctodes i vivències que un nét, en Mikka, recull dels seus progenitors, pares, avis i fins i tot besavi, però sobretot del seu avi BENNO i de la seva àvia WERA. En Benno jueu, d'origen rus, molt baixet i que toca la corneta (perquè us feu una idea), es trasllada a Finlàndia a principi del S. XX per casar-se amb la Wera (una dona alta i forta), però poc després ha d'anar a lluitar a la 1a GM al bàndol rus. Després ve la 2a guerra de continuació finlandesa, entre Finlàndia i la URSS (durant la 2a GM) on el pare d'en Mikka també ha d'anar a lluitar, però aquest cop indirectament a favor dels alemanys, i la família s'ha de traslladar a un poblet d'origen viking on no parlen ni finès.

Vaja un bon retrat dels canvis soferts a Finlàndia durant el S. XX, de les complicacions i contradiccions de ser jueu en aquelles contrades i època.... els records i anèctodes van una mica amunt i avall en el temps, però tots són genials, divertides, amb una ironia finíssima.
MOLT RECOMANABLE!!!

SI TU EM DIUS VINE HO DEIXO TOT... PERÒ DIGUE'M VINE

SI TU EM DIUS VINE HO DEIXO TOT...PERÒ DIGUE'M VINE
ALBERT ESPINOSA
Traducció de Sílvia Pons Pradilla
Ed. Rosa dels Vents
Pàg. 203


"Recordo com si fos ahir quan ella em va dir: «No desitges
poder ser feliç en tots els aspectes de la teva vida...? No haver
d’acceptar res que no t’agradi? Sentir que tu controles la teva
vida en lloc d’anar-hi a remolc al vagó 23...?»
No vaig respondre...
Només vaig esbufegar, un munt d’aire va ressonar en sortir-me del nas i la meva dent trencada va aparèixer rere un somriure d’esperança.
I no vaig dir res perquè quan portes anys acceptant que la teva vida és el que et passa i no el que generes... Doncs, lamentablement, acabes acostumant-t’hi.
Tot seguit, ella va afegir: «Coneixes una vella cançó que diu:
“Si tú me dices ven lo dejo todo”?».
Vaig afirmar novament en silenci. No em sortien les paraules, l’emoció em tenia pres. La meva gola era incapaç de crear cap so.
Ella va continuar: «Doncs sempre he pensat que en aquesta cançó hi falta alguna cosa... Hauria de dir: “Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue’m vine”


A mi m'ha deixat una mica aixxxxx....l'argument té aquell aire infantil que predomina en totes les seves obres (guions televisius o cinematogràfics) i recrea una història imaginativa i de superació personal amb la que segur que se'n farà un pel·lícula que tindrà un gran èxit...però literariament és com si estigués mal teixida...té algun personatge molt interessant, i la filosofia de fons també ho és (al llarg de la vida ens trobem algunes persones que son com perles, d'aquelles que ens influencien positivament i ens carreguen d'energia). Això sí, es llegeix molt fàcilment.

dilluns, 15 d’agost del 2011

LAS TEORÍAS SALVAJES. Pola Oloixarac

Las teorías salvajes
275 pag.

Primer llibre d'aquesta autora argentina (a qui també li haurem de seguir la pista en pròxims treballs...) on barreja molt humor, sexe psicoanalític, jovent descarriat, quantitats abundants de filosofia, nois inadaptats, drogues sintètiques, historia de la crueltat, antropologia a les selves africanes...

M'ha fet pensar (no sé perquè... Potser el tò o l'esperit... No sé...) en el primer Bolaño: aquell on una imaginació desbordant + escriptura sublim = tot era possible...
Pola Oloixarac com si fos superdotada amb moltíssim talent construeix 2 relats fragmentats i plens d'idees (que es van creuant), conceptes salvatjes, història argentina, filòsofs inventats... Que són exigents amb el lector però amb resultats descomunals. Fresca i subtil... Tot i que no és fàcil de llegir, és molt molt bona: Ojalà totes les novel·les fossin així!

(Segurament, de cop i només amb aquest llibre, aquesta jove autora ja forma part junt amb Piglia, Aira i Fresán del millor de la literatura argentina actual...)
[Tinc un amic que sempre em diu que també en Patricio Pron és molt molt bò i dels millors, però encara no li he llegit res!!!]

Poesía completa.- Ryszard Kapuscinski





Ryszard Kapuscinski
Poesía completa
Trad: Abel A. Murcia Soriano
Bartleby Editores, 2008

(No sé escriure les consonants amb accents...)









divendres, 12 d’agost del 2011

Viaje de invierno.- Amélie Nothomb




Amélie Nothomb
Viaje de invierno
Anagrama, 2011
Traducció de Sergi Pàmies

Nothomb en estat pur.

(Llegit en un parell d'horetes, mentre esperava ser atés pel metge, ja sabeu, retalls estiuencs de personal de sanitat, també ací a València...)






1.- Allò que diu la Wikipedia (perdoneu, en castellà) de l'obra de Schubert,
2.- les lletres de les cançons del Schubert a Kareol
3.- i allò que diu Anagrama de l'obra de Nothomb.

dijous, 11 d’agost del 2011

El poni roig.- John Steinbeck









John Steinbeck
El poni roig
Traducció de Joaquim Mallafré
El cercle de Viena, 2011





Un llibre tendre (però un poc dur) d'estiu.
El poni roig és el primer dels quatre contes del llibre, encara que els altres tres segueixen amb els mateixos protagonistes i continuen la història de Jody, un xaval que comença descurant les seues poques obligacions en la granja familiar i acaba compartint amb el seu avi l'àcida confirmació que els ideals, quan s'aconsegueixen, li roben el sentit a la vida.
És fàcil. És bonic. És entranyable. És perfectament contemporani (encara que està escrit el 1933).
Jo el col·locaria entre un suposat llibre que explicara bé els temps de "la casa de la pradera" i el del "xiquet amb el pijama a ratlles".

dimecres, 10 d’agost del 2011

ELS CASTELLANS, Jordi Puntí

Els Castellans
Jordi Puntí
L'Avenç, 2011

“Teníem deu, onze, dotze anys. Aquella edat en què la ficció i la realitat es confonen (perquè la infantesa és una ficció). Quan ens barallàvem, o simplement ens intimidàvem els uns als altres, tots, castellans i catalans, vivíem en una ficció que ens semblava molt real. Una idea ens bullia al subconscient: ‘Ho fem perquè no ho hagin de fer els nostres pares; ells hi estarien d’acord, per això no ens renyaran’. I és veritat, no era cap disbarat pensar-ho així: no ens renyaven gaire. Ara tinc ganes de reviure aquella ficció infantil que ens dominava a tots. Sense manies ni compassions, sense provar de justificar res. Avui dia, a la vila industrial, tots els carrers són asfaltats i plens de cotxes. Has de sortir molt enfora si vols trobar descampats per jugar. Moltes fàbriques han tancat. Avui dia, als pisos on s’estaven els castellans hi viuen altres persones. A cada balcó hi ha una parabòlica, i molta roba estesa. Està previst que algun dia els tirin a terra. Ara la gent diu: ‘els moros’, ‘els negres’, ‘els xinos’. Miro enrere, trenta anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un assaig general del present”.


Són una sèrie d'articles publicats a la revista L'Avenç, dedicats a la relació amb els infants d'origen castellà durant la infantesa de l'autor, en una vila ben catalana. El resultat és una bona font de records i vivències de l'autor, molt comparables a les de la majoria de canalla de la majoria de viles d'un tamany similar de la Catalunya dels 70-80.

Hi ha anècdotes que m'han resultat divertides però d'altres ben desagradables, però m'agrada l'estil i l'escriptura d'en Puntí.

El infinito viajar.- Claudio Magris


El infinito viajar
Claudio Magris
traduc. Pilar García Colmenarejo
Anagrama




Llibre que recull vora quaranta cròniques de viatges al llarg de dues dècades, ordenades geogràficament.

En el prefaci del llibre, escrit per l'autor, s'esmenta un defecte: algunes cròniques estan escrites en un passat amb una visió que després ha canviat substancialment (l'antiga URSS, Alemanya abans de la caiguda del Mur...), així que Magris és conscient del que va escriure fa temps i ja no hi és; tot i així torna a publicar-ho. Tanmateix aquest magnífic prefaci és el millor de tot el llibre i la millor crònica i anàlisi d'aquest infinit viatjar. No us el podeu perdre, el prefaci: en ell Magris analitza les diferents concepcions del viatge, de la relació del viatjar amb l'escriptura, dels paisatges i els objectes amb la gent, etc. Per a Magris, "viure, viatjar i escriure" són tres cares d'una única experiència.

Quant a les cròniques, la majoria d'Europa, encara que també estan Xina, Vietnam..., no són tan sorprenents com a El Danubi (però trobem Trieste, Marisa Madieri...). Ara bé, sí hi són la seua impecable manera d'expressió, la seua elaborada escriptura, la seua enorme tasca literària, la seua anàlisi constant del que està veient i escoltant, i recordant.

Dues negres (una d'ací)



Alta tensión
Harlan Coben
Traducció al castellà de Alberto Coscarelli
RBA

Ojos de agua
Domingo Villar
Traducció del gallec per l'autor
Debolsillo


Després de llegir "Vidas minúsculas" del Michon, necessitava un tipus de literatura una mica més lleugera, més estiuenca, i em vaig posar amb el guardonat Coben a passar unes estones d'intriga i d'Alta tensión (això últim no ho és tant). La novel·la té intriga, acció i està plena d'efectes i d'inesperats canvis de rumb (sobretot relacionats amb la família del protagonista Myron Bolitar). El pitjor, per a mi, i això passa en moltes novel·les negres anglosaxones, són els tocs d'humor i les frases gracioses en els moments en què els personatges estan en situacions extremes, fins i tot a punt de perdre la vida (i encara tenen humor per a brometes!). Novel·la sense més interés que el gust de passar un temps absort en una història d'intriga.

Vaig continuar amb "Ojos de agua" del gallec Domingo Villar. Abans de llegir la segona novel·la que ha publicat i que em van recomanar "La playa de los ahogados", vaig buscar la seua opera prima.
Cada capítol de la novel·la comença amb una entrada de diccionari, una paraula clau i les seues definicions i acepcions (cosa ben simple, però que m'ha agradat).
Al llibre trobes paisatges propers, noms coneguts i personatges imbricats en la realitat (gallega). Locals, carrers, ciutats, policies amb noms que sentim, que coneixem. M'ha agradat la ironia i l'estima amb què descriu el caràcter gallec, i el seu paisatge; em fa la impressió de que pretèn fer una mena de novel·la policiaca "gallega".
Es nota que és una primera novel·la: S'ha cenyit a intentar fer una història una mica clàssica, ja superada (llevat dels moments que tracten l'aspecte que acabe d'exposar, la intriga només condueix a saber qui és l'assassí, i només busca el simple entreteniment). Malgrat això crec que és un autor que té potencial.
Aniré a l'última per constatar-ho, o no.

dimarts, 9 d’agost del 2011

ARA, ESCRIC. Lolita Bosch.

ara, escric,
Lolita Bosch.
Empúries Ed.
236 pàg.

Si tingués que definir amb una sola paraula la literatura de la Lolita Bosch segurament diria: EXPLORADORA.
No és perfecte, però sempre és emocionant.
No es repeteix perquè sempre està buscant alguna cosa, algun lloc cap on anar.
Per això sempre m'agrada llegir-la perquè sempre s'arrisca i a vegades fa gol...
(Recomanaria el "Qui vam ser", "Tres històries europees" (em sembla que era només en castellà però ara hi ha una edició catalana en butxaca...)
I amb la sensació que només li falta una novel·la grossa i bona que la confirmi com una de les grans de la nostra literatura actual...

Sobre aquest ara, escric, crec que qui més necessitava escriure'l era Lolita Bosch.
Segurament perquè després del seu anterior "La familia del meu pare" (que no he llegit) ella necessitava seguir (o justificar-se) (o explicar al lector) des del punt on acaba aquell relat... Per portar-lo cap a nosaltres (o potser cap a ella...)
I com aquell relat es creuava amb ella mateixa... (Aquell anterior i aquest llibre, basat en l'absència del seu pare i els sentiments que se'n deriven...)
És tant íntim i personal, que en alguns moments el lector/a es pot preguntar si l'hem de llegir (si ens feia falta...), com si -sense voler- ens posem allà on no ens demanen perquè ens explica coses (sentiments, sobretot) potser massa familiars i personals de l'autora...

Aquest ara, escric, són 3 parts però que també són 1 de sol perquè continuament es van creuant, es repeteixen frases i fragments, es deconstrueixen...
S'obren des de ells mateixos, van cap a "La familia del meu pare"... Van, venen... I transversalment la Lolita Bosch els creua... Geogràfica i metafòricament...

dissabte, 6 d’agost del 2011

BELFONDO, Jenn Díaz


BELFONDO,
Jenn Díaz
Principal de los Libros, 2011




A Belfondo el temps es va aturar fa molt. És un poble aïllat i misteriós on l’amo controla els destins de tots els seus habitants: la seva fàbrica els proporciona feina i ell els diu en què han de gastar el seu temps. És el propietari del poble i de tot el que l’envolta, i la seva paraula és llei.
Els habitants de Belfondo mai no han conegut cap altra cosa. Un precari equilibri que s’esfondrarà quan alguns comencin a fer-se preguntes.
Jenn Díaz (Barcelona, 1988). Va estudiar Filologia hispánica però des de ben aviat s’ha dedicat a temps complet a l’escriptura. Belfondo és la seva primera novel·la.
«Belfondo és un miracle»
José Antonio Muñoz, Revista de Letras
«Un llibre fascinant»
Berni Naharro, Librería Luces, Málaga
«Prosa exquisida»
José Manuel Tirado, Librería Beta, Sevilla
«Un llibre meravellós»
Natalia Zarco, Librería Galatea, Cambrils
El què en diuen al Time Out 
És una bona novel.la, d'aquelles que vas llegint i t'atrapa en forma de teranyina, poc a poc, suaument, i cada vegada vols saber-ne més... descriu un petit poble a través dels seus personatges i poc a poc es van entrelligant les situacions i les viviències de cada personatge, i n'hi ha de molt bons (una mica com a "Winesburg, Ohio" del Sherwood Anderson).
Sorprèn lleugerament el final, perquè si bé tota la descripció dels personatges penso que està molt ben feta, amb poques paraules descriu uns personatges força complexes emocionalment, el final, tot i ser obert, és una mica càndid, a mi com a mínim m'ha deixat una mica "ah" i prou (m'enteneu??). 
I només té 22 anyets!!

divendres, 5 d’agost del 2011

D'un llibre a un (1) euro...




Aquí, a la ciutat dels tratges, tenim una llibreria, amb dos o tres sucursals, que arreplega les deixalles d'altres llibreries que tanquen, encara que també ofereix un bon grapat de llibres nous i, fins i tot, en català, que es diu Paris-Valencia, on pots trobar quasi de tot.

SEGON ENCONTRE D'ESCRIPTORS DEL MEDITERRANI
Antologia de Poesia Mediterrània
(editat al 1985 per l'Excm. Ajuntament de València, "in illo tempore, oh tempora, oh mores"...)

(Aquesta Antologia recull poemes, en 200 pàgines, en castellà, català, francès, italià i àrab, de Sarandis Antiocos, Rafael Ballesteros, Nihat Behram, Blai Bonet, Alfonso Canales, Luis de Cañigral, Mohamed Chakor, Didier Coste, Claude Couffon, Luis Antonio de Villena, Felix Grande, Nazim Hikmet (homenaje a), Costas Mondis, Darie Novaceanu, Francesc Parcerisas, Ramon Pinyol i Balasch, Vasko Popa, Giuseppe Sansone, Bernardo Schiavetta, Ali Sedki Abdulkader i Jaime Siles, per un (1,00) euro).

(Per cert, no éra moda tenir correctors in illo tempore, fins un xurret com jo ha vist alguns errors prou greus, "suplet ecclesiam", però)


BLAI BONET

GASPAR HAUSER. Núm. 2


Que cadascù, a partir dels divuit anys,
es deixi créixer els cabells durant dos anys,
es deixi créixer la barba durant cinc anys,
es deixi créixer les ungles durant set anys,
abans de dir salvatge a un home
i abans de ir salvatge a un salvatge.

Que cadascù sigui titular de la seva vida.
Que cadascù segui aguantat just pels seus dos-cents ossos.
Que cadascù visqui sense demanar permís per a viure.
Que cadascù, si no fa comptes de tenir un fill,
faci l'amor amb qui sigui, sia per la geografia que sia,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Que cadascù aboqui l'odi damunt tothom qui odia.
Que cadascù defensi just el que li és rendable.
Que cadascù sigui el seu propi emperador.
Que cadascù decideixi fins quan, quan, ha de durar la guerra.
Que cadascù decideix fins quan ha de durar la pau,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Qua, quan et moris d'amor, t'hagis de casar.
Que, per a poder viure, t'hagis de fer una assegurança de vida.
Que, quan tinguis set d'aiguam et facin fer un clot.
Que, quan siguis lliure, hi hagi un bombardeig.
Que, quan a l'hivern et vegin nu, et donin un tassó d'aigua.
Que, quan demanis notícies t'enterrin
Que, del pa, just en coneguis el forner,
si dius home a un salvatge
i si dius salvatge a un salvatge.

Que ningú no digui "l'altre" a un altre.
Que ningú no digui "jo" al seu nom.
Que ningú no posi el seu nom sota un acte que li obliguen a fer.
Que ningú no digui "seu" al seu amo.
Que ningú no digui "seu" al seu amor.
Que ningú no digui "teu" al seu amor.
Que ningú no digui "pare" a ningú.
Que tothom digui "mare" a la seva mare,
abans de dabans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Cap moble no té permís per a dur pols.
Cap home no està autoritzat per a deixar de ser la bellesa.
Ningú no està autoritzat per a no tenir autoritat pròpia.
Cap abric no té permís per a prescindir ni d'un sol botó.
Cap home no és tan indigne com per a aguantar-se recolzat
en un altre.
Ningú no té permís per a semblar un altre.
Tothom és prou document com per a poder anar indocumentat.
Ningú no té permís per a creure que sigui veritat
el que un carnet d'identitat diu d'una persona.
Cap home no està autoritzat per a dir "llibertat" a la seva llibertat.
Ningú no té permís per a encendre un ciri quan fa sol.
Tothom està oblidat a dir que la creu és un instrument
de
tortura
i a no dir home a un salvatge
i sobretot a no dir salvatge a un salvatge.

dimecres, 3 d’agost del 2011

TODO ARRASADO, TODO QUEMADO. Wells Tower.

Todo arrasado, todo quemado
Wells Tower.
Seix Barral Ed.
263 pàg.
Traducció d'Ismael Attrache.

Impactant llibre de relats d'aquest escriptor canadenc novell; nom del qual a tenir en compte per quan presenti nous treballs.
Majúscul és aquest seu debut per la força de les històries i per com les explica. És al·lucinant com descriu sempre els personatges amb 5 o 6 línies i el lector ja els pot veure com si els pogués tocar... Tots els protagonistes estan bastant desubicats emocionalment i van caient per la pendent (però Tower mai deixa que sigui un mel·lodrama perquè quan podria ser-ho fa que hi hagi alguna escena còmica i la cosa canvia... Se'l compara a Cheever i a Carver...)
Divertits, tristos i tràgics alhora.

Tots els relats queden bastant oberts i fan venir ganes que continuessin o fossin una novel·la llarga... La història del pare que perd la memòria és boníssima, la que obre el llibre amb l'escena de l'aquari és d'antologia, la del germà especulador que viu a la montaña, incòmode; la de la feria és bastant elèctrica, la de la noia que té enveja de la seva cosina model i que sense voler es posa a la boca del llop... Inolvidable el relat final dels vikings que és com "Meridiano de sangre" de Cormac McCarthy explicat en un monòleg d'en Buenafuente i que té un final grangran:
"En ese momento yo no entendí muy bien lo que Gnut estaba viviendo, pero después de que Pila y yo tuviéramos a los gemelos, de que formáramos una familia, comprendí lo terrible que puede ser el amor. Lamentas no poder odiar a esa personas, a tu mujer y a tus hijos, porque sabes lo que el mundo hará con ellos, porque tú mismo has cometido algunas de esas cosas. Resulta enloquecedor, pero te aferras a ellos con todas tus fuerzas e intentas no pensar en lo demás. Aunque te sigues despertando de madrugada y te quedas esperando el crujido y el chapoteo de los remos, el sonido metálico del acero, los ruidos de los hombres que reman para llegar a tu casa."

Súper bò!!

dimarts, 2 d’agost del 2011

Ocre.- Alfonsina Storni










Alfonsina Storni
Ocre
Torremozas, 2011





No m'agraden especialment els sonets.
Dic més. M'agraden ben poc.

Ocre és el número 250 de la col·lecció Torremozas, que fa unes edicions bastant cuidades i boniques, com és el cas d'aquesta.
També és el llibre amb el qual la crítica de 1925 va dir que va aconseguir la seua maduresa poètica Alfonsina Storni.
Però està quasi complet en sonets (menys 6 o 7 en estrofes i versos més lliures).
No obstant açò, per als "poe-depenents" com jo és un bon llibre, agradable i ajuda amb la síndrome d'abstinència...

(em sembla un bon moment per a escoltar cantar una vegada més a Doña Mercedes...)

dilluns, 1 d’agost del 2011

EL EXILIO INTERIOR. Inmaculada de la Fuente.

El exilio interior. La vida de María Moliner.
Inmaculada de la Fuente.
Turner Ed.
313 pàg.

Aquesta biografia ens presenta la vida i l'obra de la bibliotecària que va derivar en filòloga i que ella sola va crear i escriure (durant 20 anys) el Diccionario de Uso del Español... I que amb el temps es va conèixer com el Moliner...

Maria Moliner que durant la república acabaria sent la màxima responsable d'un exitós pla per crear biblioteques als pobles i zones més desafavorits i aïllats (sobretot a la zona mediterrània i Valenciana i el sud de Catalunya i que amb la Guerra es va interrompre...), al acabar la Guerra Civil va ser depurada i sentenciada a ser una simple bibliotecària de l'arxiu de l'universitat d'econòmiques de Madrid com a càstig per la seva trajectòria anterior... Després en soletat (perquè el seu marit també castigat era professor a la universitat de Salamanca i només es veien els caps de setmana...), a les tardes quan havia acabat la seva jornada laboral, a casa seva, primer a la taula de la cuina i ja després a la gran del menjador; mitjançant fitxes per cada paraula va crear un dels diccionaris més personals i valuosos que es recorden...
Aïllada (igual que va fer Coromines amb el seu diccionari de 6 volums) i "exiliada" de la vida pública en els anys més grisos i durs del Franquisme, i com sense tenir estudis en filologia, va tenir la necessitat de crear un diccionari que no existia i que després, amb el temps, actualitzaria i, en certa manera, superaria l'oficial de la Real Acadèmia de Llengua Española.
"...El objetivo inicial era definir de nuevo las palabras en todas sus acepciones, para que el lector encontrara la que necesitaba. Pero luego añadió las etimologías, y después los catálogos que relacionaban entre sí las voces del mismo campo semántico y conceptual, y finalmente las familias. Esto último, una de sus innovaciones, significaba intercalar grupos de palabras de la misma raíz dentro del orden alfabético. De tal modo que al buscar deseo en el Diccionario, se encontrara a continuación deseable, desear, desearse y deseoso. Más que romper el orden alfabético, lo interrumpía para abrir sus posibilidades. Un mundo dentro de otro mundo..."
La història oficial va ser severa amb Moliner quan els catedràtics masculins de la Real Acadèmia van votar en contra seva per la seva entrada a l'institució. Ni tant sols quan el diccionari era acceptat majoritàriament i tot un èxit, van ser capaços de reconèixer la seva valentia i atreviment.
Encara haurien de passar una quinzena d'anys perquè una dona pogués ser membre de la Real Acadèmia...

Aquesta història, però, és standard, sense altibaixos. O sigui: fins i tot podria ser aburrida segons es miri.
Maria Moliner va tenir una vida normal, melancòlica i sola però sense cops d'efecte com així ens mostra la seva biografia. No va enganyar al seu marit, no va tenir vicis ni va fer un pacte amb el diable per crear la seva obra, etcètera...
No es podria fer-ne una pel·lícula entretinguda perquè només hi ha la normalitat de la vida, la qüotidianitat de l'existència diària, però que la inquietud de les persones normals poden trencar en la seva intimitat, en el seu "exili interior" que diu el títol...
I que l'autora ha sabut explicar bé...
També les dificultats de ser dona (i ex"roja") durant la posguerra...
Pionera silenciosa en tenir pretensions intel·lectuals i no quedar-se en els clitxés que el Franquisme exigia i marcava a les dones d'aquells anys...
"...Moliner no contaba con despacho propio. Había uno, pero era de su marido. Eso era lo habitual de la época: los varones disponían de despacho, era un elemento masculino dentro de las vivendas, incluso entre los que no desarrollaban una actividad profesional significativa. Las mujeres que, como María Moliner, abordaban una tarea intelectual, tenían que hacerse un hueco, inventarse un espacio. Empezó a utilizar la mesa del comedor..."