divendres, 7 de juny del 2013

Honrarás a tu padre (Honor Thy Father, 1971). Gay Talese. Opinió i fragments.

Gay Talese
Honrarás a tu padre (Honor Thy Father, 1971)
Editorial Alfaguara. Madrid. 2011
Traducció al castellà de Patricia Torres Londoño

Gay Talese pertany a una de les millors generacions de periodistes nord-americans de tota la historia d´aquell país, reflectint en el seu treball periodístic fenòmens socials, personatges mítics i petites histories aparentment menors però que amb el pas del temps han esdevingut grans cròniques de la vida americana. Durant tota la seva vida professional va treballar per la revista “Esquire” y el diari “New York Times”.

La editorial Alfaguara va editar, abans d´aquesta obra, un recull d´articles amb el títol de “Retratos y encuentros”. Entre ells hi havia un que ha estat considerat recentment com el millor article de la historia de la revista, del segle XX. Porta per títol “Frank Sinatra está resfriado”. L´estil Talese queda pales només en llegir un fragment del mateix:

Sinatra con catarro es Picasso sin colores o un Ferrari sin gasolina, sólo que peor. Porque los catarros corrientes roban a Sinatra esa joya que no se puede asegurar, su voz, y hieren en lo más vivo su confianza. No sólo afectan a su psique, sino que parecen provocar una especie de moquillo nasal psicosomático en las docenas de personas que lo rodean y trabajan para él, que beben con él y lo quieren y cuyo bienestar y estabilidad dependen de él. Un Sinatra acatarrado puede, salvando las distancias, enviar vibraciones a la industria del espectáculo y aún más lejos, casi como una enfermedad repentina de un presidente de los Estados Unidos puede sacudir la economía nacional.”

Gay Talese
Frank Sinatra está resfriado (Frank Sinatra has a cold, 1966)
(Capitol segon de  “Retratos y encuentros”.)



Una cosa que queda clara, i que ha estat repetida contínuament, fins i tot massa, es que Gay Talese fou junt a Tom Wolfe, Norman Mailer, Joan Didion, Hunter S. Thompson, y Truman Capote (entre altres) un digne representant del anomenat “Nou Periodisme”(New Journalism).

El “Nou Periodisme” és un estil de periodisme dels anys 60 i 70 que feia servir certes tècniques literàries no habituals en aquella època. Amb dades i personatges reals, aquests escriptors narraven històries usant tots els recursos de la novel·la. 

En puritat estem davant del que recentment s´ha batejat com “Narrativa de no ficció”.

Talese va dedicar sis anys per escriure “Honrarás a tu padre”. El seu treball d´investigació tenia com a objectiu penetrar a la vida domèstica y social d´una família mafiosa italoamericana, els Bonanno, dels EEUU de la segona meitat del segle XX. I per això l´autor no escatima esforços ni temps. Va ser fonamental que Salvatore Bonanno (Bill) deixés entrar a Talese dins la seva vida familiar i en certa manera es convertís en el seu relator.
En una entrevista recent, Talese recorda que cap persona de la que ha escrit alguna cosa s´ha enemistat amb ell, mantenint després una bona amistat. De fet, tothom que ha aparegut en un treball de l´autor li ha estat molt agraït. El secret es simple: Talese mai jutja als seus personatges, i encara menys traeix revelacions confidencials. Ell fa periodisme literari de alta qualitat. I no cal mentir ni exagerar res. La mateixa realitat es superior a la imaginació. Talese hagués estat gran amic de Josep Pla, segur.

“Honrarás a tu padre” es un text de lectura adictiva.
Talese ha edificat amb la seva ploma un artefacte literari mestís i impressionant, amb una prosa transparent i magistral. El llibre comença sent una mena de biografia familiar, de sobte passa a ser un llibre antropològic i s´ens desvetlla l´origen històric de la Màfia italiana i totes les ramificacions trasplantades del vell al nou món; i poc desprès es converteix en una novel·la de sèrie Negre, trepidant i majestuosa.

Ho conté tot, tot ho devora aquest obra. Talese també utilitza fragment d´articles dels diaris d´aquella època, textos epistolars de la família, etc. etc.

Series de televisió com “Los Soprano” li deuen molt a Talese. Sense cap dubte.

Valguin dos fragments del llibre com a exemple de la bellesa i potencia narrativa de Gay Talese.

“Ser hijo de padres con una cultura foránea y permanecer fiel a ellos a lo largo de la vida era soportar el peso de ser un extranjero y por tanto de alguna manera marginado de gran parte de los Estados Unidos. Bill pensaba que la única cosa que habría podido alejarlos a él y a Frank Labruzzo de sus actuales circunstancias habría sido la rebelión total, la ruptura absoluta con el pasado y el presente de sus padres, pero para Bonanno hijo y para Labruzzo eso no era posible. Eran demasiados cercanos, estaban demasiado involucrados, eran el producto de gente que creía intensamente en la lealtad familiar; y aunque ellos mismos se encontraban a una generación de distancia de aquella colinas divididas en clanes de Sicilia occidental y los dos habían tenido el beneficio de recibir una educación superior, todavía estaban influenciados por ciertos valores de la tierra de sus ancestros y a veces se sentían extranjeros en su tierra natal. Eran norteamericanos sólo en parte, no eran totalmente aceptables para la mayoría de los norteamericanos, ni estaban completamente abiertos a los valores de los Estados Unidos, y Bill creía que también eran distintos a los hijos de la mayor parte de los otros inmigrantes italianos: menos dóciles, mejor y más profundamente definidos, más insulares.”
(...)
“Sólo había un dramático ejemplo en la historia siciliana en el cual la afligida y empobrecida población de la isla fue capaz de organizar una exitosa revuelta nacional contra sus opresores, que en esa época eran los franceses. La causa de la rebelión tuvo lugar el lunes de Pascua en 1282, cuando un soldado francés violó a una doncella de Palermo el día de su boda. De repente, una banda de sicilianos se vengaron asesinando brutalmente a una patrulla francesa y, cuando esta noticia llegó a oídos de otros sicilianos, más soldados franceses fueron acribillados en un pueblo tras otro; una frenética ola de xenofobia se propagó rápidamente por la isla, mientras bandas de hombres atacaban salvajemente y mataban a cualquier francés que se encontrarán. Miles de franceses fueron asesinados en unos pocos días y, según algunos historiadores locales, ése fue el comienzo de la Mafia, que tomó su nombre del grito de angustia de la madre de la muchacha, que corría por las calles gritando “ma fia”, “ma fia”, mi hija, mi hija.”


5 comentaris:

  1. gràcies, Eduard, una entrada magnífica...

    ResponElimina
  2. Estic d'acord amb icr, Eduard: una entrada boníssima, ben documentada i que t'empeny a llegir. És evident que Talese no es limita a la feina de cronista, sinó que hi ha afegit un valor literari, una manera d'explicar, tal com es pot apreciar als fragments que has inclòs.

    Per cert, el Toni F. va fer una ressenya de Retratos y encuentros que també estava molt bé.

    ResponElimina
  3. Sí gràcies Eduard, encara el tinc pendent des de l'entrada d'en Toni!!

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies a vosaltres icr, Sícoris i Anna, i gràcies a la resta d´amics orfes.

    Una abraçada a tots.

    Eduard

    ResponElimina
  5. ULL,
    perquè Talese també té una cosa molt bona que es diu "La mujer de tu prójimo" (publicat per Debate ed.) que és un reportatge-estudi molt llarg sobre els costums sexuals als USA dels 70-80'...
    Tot amb aquest estil tant "talese"!

    ResponElimina