La llei del menor | Ian McEwan

La llei del menor
Ian McEwan
Traducció de l'anglès d'Albert Torrescasana
Anagrama, 2015



La Fiona Maye, com a magistrada del Tribunal Superior, està especialitzada en dret familiar (sentències de divorci o de custòdia compartida o de dret a la vida...). Casada i sense fills, amb un matrimoni rutinari, de sobte li venen al davant dos esclats: el seu marit vol viure una última aventura amb una dona més jove i el cas d'un adolescent malalt de leucèmia, testimoni de Jehovà, ell i els pares, que refusen les transfusions de sang.

A punt de complir els 60, aquesta racional funcionària, complidora de normes i lleis, s'enfronta a la insatisfacció personal i a les preguntes que unes creences determinades o una passió poden transformar poderosament la nostra vida, i intentarà diseccionar amb un bisturí (objectivament, pensa ella, i dins dels seus dilemes personals) els casos que se li van presentant.
Afrontarà aquests casos (històries esfereïdores sobre les quals ha de dictar sentències que canviaran totalment la vida dels altres!) amb les reflexions sobre el matrimoni, la maduresa, la vida grisa, la passió, la solitud, el temps, la influència dels nostres sentiments, la religió, responsabilitats morals, dilemes ètics, la manera de patir el dret i la justícia real...

Amb una prosa àgil i clara (de vegades freda, com una sentència judicial), McEwan ens porta a un final on res no està clar i que, a pesar que la protagonista ha intentat contestar preguntes, encara n'hi ha moltes per fer i contestar.

Una novel·la  apassionant i viva que planteja qüestions ben difícils de respondre però impossibles de defugir. No deixarà indiferent ningú.

EL CEL ÉS BLAU, LA TERRA BLANCA. Hiromi Kawakami

El cel és blau, la terra blanca
Hiromi Kawakami
Quaderns Crema ed.
2009
213 pàg.
Traducció de Marina Bornas

A la pel·lícula "Lo imposible" hi ha una escena en què els protagonistes encenen una petita espelma, la posen dins un globus de paper i aquest s'enlaira volant i fent llum, creant alhora una escena delicadament preciosa i visualment màgica.
Dic això perquè aquesta novel·la és tant delicadament senzilla que sembla una escultura de paper japonès.
O t'agradarà molt o no t'agradarà gens. No hi ha terme mig.
Sembla que passi enmig de la boira o que si bufa el vent se la pugui emportar sencera.

Com va creixent l'espurna entre la Tsukiko i un seu professor que havia tingut a l'escola.
Ara, aquest professor ja està jubilat i beu molt, però això no impedeix la relació que ens va explicant aquesta novel·la sempre amb molta gastronomia i beguda japonesa.

I tot és tant normal, els protagonistes tímids amb els seus sentiments i el relat lineal i sense focs d'artifici; que tot va passant sense sorpreses i lentament.

Té moments molt macus i divertits i si fos més rara s'acostaria a un Murakami light, però la seva normalitat li dóna una curiosa entitat i la personalitat dels dos protagonistes la fa, almenys, inolvidable i especial.

"-Estic somiant, mestre? -li vaig preguntar.
-Sí, és probable. Podria ser un somni- em va respondre, amb un posat divertit.
-Quan em despertaré?
-No ho sé.
-No em vull despertar.
-Si és un somni, et despertaràs tard o d'hora."

i per al 2016...

INTERNET SAFARI. Noel Ceballos

Internet Safari
Noel Ceballos
Blackie Books ed.
2015
343 pàg.



Internet pot ser una biblioteca, un quiosc, una finestra, una botiga, un vídeojoc, un mirall, un infern, el cel o el que volguem.
Això o més.
Un refugi a altes hores de la nit o del dia; on tenim potser un avatar que ens hem creat; una nova personalitat  i un relat de nosaltres mateixos (real o fictici).
Internet a la manera íntima pot ser això.
Però també és el lloc on les megacorporacions estan desenvolupant els seus imperis i és el lloc on nosaltres hem creat finestres perquè ens vegin.
Són aquestes finestres que es diuen smart-telèfons i xarxes socials on hi posem totes les nostres dades (no les bancàries, que també) sinó les íntimes; el que ens agrada i el que ens agradaria...
El núvol universal (mental i virtual) de milions d'usuaris.

I Noel Ceballos, periodista de la revista GQ, ens explica tot això. Amb molt humor, però amb el punt just perquè tot funcioni bé. L'assaig sociològic, la visió al internet més frik i esbojarrat, però també les implicacions polítiques de l'ús de la xarxa; la batalla de la privacitat en un món sense barreres.
El to de l'escriptura ens permet anar veient matisos d'aquest món 2.0 però sempre amb un somriure a la boca sense deixar de pensar en el que ens van explicant.

"Creo que esa va ser la clave de los próximos años: saber si seremos capaces de dejar de lado nuestros miedos y nuestras ansiedades paranoicas con respecto a la privacidad, o si nos consideraremos a nosotros mismos lo suficientemente avanzados como para integrar cada vez más nuestra vida en la nube... sin estar temiendo a cada segundo por las consecuencias. De momento, parece que la tecnología está avanzando a una velocidad mucho mayor que la ética..."

Aquest assaig és més del que sembla!
I Noel Ceballos ja és un dels nous pensadors d'aquest país (com per exemple César Rendueles amb l'economia, i ull al seu "Capitalismo Canalla" o al "Sociofobia", per exemple!!) que ens estan eixamplant la visió de la realitat i el present des d'una nova mirada.

La revolta que viurem.- Ivan Miró

Ivan Miró
La revolta que viurem
Pròleg: David Caño
Epíleg: David Fernàndez
Tigre de paper, 2015


La revolta que viurem conta les peripècies del Jonàs i tres dones del seu voltant.
Gradualment, ens va presentant els protas i les seves com-plicacions/im-plicacions/ex-plicacions.
La novel·la funciona perfectament com a un interessant relat, però també com a un assaig de sociologia dels darrers anys del segle XX i els primers del XXI. Ambdós relats no són exhaustius cap d’ells. Ni excloents tampoc.

La revolta que viurem, com no pot ser d’una altra manera, és una aventura múltiple: intergeneracional, interpersonal, intercultural, interna... interminable (no confondre amb que es torni llarga, no és el cas).
L’encontre de cadascú amb la revolta és diferent: la del Jonàs, la de la Judit abans d’anar-se'n (i tornar) a les lluites sud-americanes, la de l’Amèlia (que és un retrobament amb la seva revolta, ja començada abans de néixer el Jonàs), la de la Djamila, una dona algeriana de París...

Si un llibre m'agrada, sovint en llegir-lo afegeixo “fites” a alguns paràgrafs: unes banderetes adhesives que després llevo i, molt freqüentment, transcric a papers o quaderns o postals. En intentar-ho amb La revolta m’he adonat que havia anat fent una tria d’una altra novel·la a dins de la de l’Ivan Miró, una protagonitzada per una de les veus del llibre (encara que les últimes banderetes han deixat parlar també altres veus del llibre, també de dones).
La meva tria de paràgrafs ha estat fonamentalment centrada en paraules de la Djamila:

Aquí em tens avui, tota serena, fins i tot bonica, feta miraculosament de pols d’estrelles. (pàg. 35)

Aquesta dona, sortida (pervocada, diu ella) de la Cabília algeriana, pujada (feta malbé també) a París i crescuda a Marsella, es troba a Barcelona el Jonàs i la seva gent. Les pàgines en que conta la seva vida, la seva experiència de l’exili (des de la Cabília, però també des del París de les banlieues) em semblen magistrals.

La resta de revoltes no són accessòries. Ni ho és el seu tractament. La revolta del Jonàs és brutal. La de la Judit és “mundial” (perdoneu-me aquest infantil joc de paraules: se’n va a Mèxic). La de l’Amèlia és la més llarga (i el final és dolcíssim...).

El relat juga, fins i tot, amb la “crònica policial”, minut a minut, de moments crítics de la revolta a Barcelona. Presenta postures diverses front a les “ratlles roges” que no s’han de trepitjar...

El llibre ens conta el que ha passat, però com allò que haurem de continuar fent, allò que mai no acaba, la construcció de mons nous des de nosaltres.

Per seguir degustant la possibilitat compartida del goig cal atacar la realitat i també cal, sobretot, inventar-ne un altre. (pàg. 133)

Trobo que La revolta és un llibre clau per trencar el masclisme imperant a les teories socials dels contertulians habituals de la tele. Crec que la seva (tal volta és només meva) aposta per un món digne, compartit, sense por... paga la pena.

La revolta que viurem no necessita el pròleg i l’epíleg, però aquests l’arredoneixen. És una novel·la brillant, àgil, interessant com a aventura, fa treballar al lector sense donar-l'hi tot fet.

Trobo que és un bon llibre: dóna pistes, fa pensar, desmunta prejudicis, recompon esperances, explica perquès i en crea de nous, trenca estructures i demana recomençar. Perdoneu: política i literatura unides. A les mil meravelles (Miel sobre hojuelas!).

Mare i filla - Jenn Díaz

Mare i filla
Jenn Díaz
Amsterdam, 2015
187 pàgines

La Jenn Díaz, continua portant la seva veu particular pels camins de les emocions complexes, dels silencis, de la fractura entre les tradicions i els sentiments, per les lluites internes entre el què es voldria i el què es desitja… aquesta vegada ho fa en català i amb protagonistes femenines, mare i filla, representen el paper que tota dona acaba fent a la vida, filles ho som totes, mares ho acabem sent, haguem parit o no. Aquests papers poden anar-se intercanviant al llarg de la vida. En qualsevol relació que hi intervingui una dona, és possible que aquesta acabi assumint el paper de mare enfront al de parella o al d’amiga...

Parteix d’una mare de caràcter fort,  la Glòria, que pretén dominar la vida de les seves filles, de la seva parella, de la seva cunyada. Una cunyada que sense haver parit fa de mare durant tota la vida, i a qui ja de gran se li ofereix la possibilitat de formar una família pròpia. La Dolors, acaba essent, des del meu punt de vista, el pal de paller de la novel·la, essent la soledat una de les altres protagonistes, i les diferents maneres de viure l’amor, la parella i com a vegades els papers  i els sentiments es poden confondre.

A través dels quatre personatges femenins, mare, filles i cunyada, se’ns mostra un ventall de maneres de relacionar-se, d’estar enamorat, d’estimar i deixar-se estimar, i de com els silencis es converteixen en un llenguatge tant o més important que les paraules.

Si he de ser sincera al principi em va costar el ritme, la cantarella tan característica de  l’autora em resultava forçada al principi de la novel·la, potser un pèl infantil, potser feia massa poc que havia llegit "És un decir" on la protagonista és una nena, i se’m confonien les dues veus, però hi ha un crescendo important, i diria que una intencionalitat, la veu es va interioritzant, i la relació entre la mare i la cunyada li acaba donant sentit (no vull dir res més per no fer un spoiler...)

La Jenn Díaz, atrevint-se amb el català, madura amb un ritme propi i característic, amb veu de dona, forta i clara, s’enfronta des del discurs més íntim  a temes universals d’ahir, d’avui, de sempre i se n’ensurt perfectament, aquí, a És un decir, a Belfondo... comença a consolidar-se com a veu... una de les nostres veus, i com sempre dic crec que 
serà una de les grans veus.

Recuperem la nostra llista de desitjos per Nadal!

                                       

Tantes mudes.- Mireia Calafell

Mireia Calafell
Tantes mudes
Pròleg de Fina Birulés
perifèric poesia, 2014

Fitxa dels editors

Una entrada feta als comentaris d'una altra

La venedora de paraules.- Séchu Sende

El cavall i la boira

El cavall era gris i vetllava per mi. Quan vaig arribar al riu, darrere meu hi havia la mort amb un jersei amb els colors de l’arc de Sant Martí i un matxet a la mà. Tres libèl·lules negres van tornar-se blaves, jo vaig pujar al cavall mans com la boira i vam entrar al riu per creuar el corrent. El cavall moll tenia una brillantor metàl·lica i la mort, des de la riba estant, em mirava amb ira. Va cridar el meu nom amb l’estridència d’un esgüell. Jo avançava lentament cap a la llibertat. Vaig veure tres dones que ploraven a l’altra riba, entre elles hi havia la dona que estimo. El nostre amor és més fort que l’amor dels somnis. Bramava el meu nom i allargava les mans com quan ens estirem junts, però s’arrencava les cabells com si estigués boja. I vaig recordar-me de la llegenda del cavall de la boira i el cavall va fitar-me des d’un ull de sang; la seva pell platejada va transformar-se en boira, va esberlar-se pel mig i va dissipar-se al riu, enmig de la boira, a la vall de la mort. Van trobar el meu cos flotant als peus de l’arc de Sant Martí.

 

Séchu Sende

La venedora de paraules

Traducció del gallec de Mónica Boixader

Títol original: Made in Galizia (2007)

RBA La Magrana, 2015

He triat el conte més rar perquè sóc roí. En el llibre n'hi ha quaranta-u més, una mica més llargs però tots breus. 

Sovint molt senzills, però tots amb càrrega de fons. 

El poder i el valor de les paraules. 

La força de la política lingüística sobre la vida de les persones amb llengües no imperials (o menys).

El poder de les paraules en la construcció d'un mateix i dels pobles. O la destrucció de tots dos. 

Un llibre senzill, àgil, sovint divertit, sempre dur. 

Pot servir per fer pensar a la gent jove. Pot fer-nos conscients del que està en joc. Pot posar en blanc i negre el que pensem i vivim. 

M'agraden aquests mitjons de ratlles de la portada i el corriol de lletres sota les seves soles.

Per cert, l'autor és de Padróm. Els contes, també.

Temps de gel | Fred Vargas

Temps de gel
Fred Vargas
Traducció del francès, Anna Torcal i Salvador Company
Amsterdam, Ara llibres, 2015


Frédérique Audoin-Rouzeau (qui escriu sota el pseudònim de Fred Vargas) ens tenia molt mal acostumats. I amb aquest "ens" estic referint-me als seus seguidors incondicionals, als friquis que hem devorat tots els seus llibres i els esperem impacients. Cada un o dos anys ens oferia una entrega de la peculiar novel·la policiaca que fa. Ara n'havien passat més de quatre i, clar, això ens tenia desconcertats. Es van disparar tots els rumors possibles: Tindrà la crisi de la pàgina en blanc? Estarà malalta o deprimida? L'hauran segrestada? S'ha cansat d'escriure? És que, com molta gent pensa, la novel·la negra o policiaca no està al nivell de bona literatura i vol canviar de temes?, etc.

Però, de moment, no. Tot ha estat un mal somni, tot ha tornat a la normalitat amb aquests "Temps de gel". Si estàs familiaritzat amb la seua escriptura, no et decebrà.

Seguim amb els mateixos protagonistes: l'inspector Adammsberg i tota la colla dels seus subordinats en la comissaria (Molts pensem que aquests personatges són el millor de les novel·les).
Però ara incorpora personatges d'un illot d'Islàndia, i de... la Revolució francesa (Robespierre, Danton, el botxí de la guillotina Sanson, els jacobins... Et farà documentar-te, i molt, sobre la Revolució).

Les seues novel·les no segueixen un sol camí (hi ha per descomptat un fil conductor, però molts fronts oberts).

I és el que tenen les novel·les de la Vargas, unir història i realitat, tradicions, llegendes, mitologia... amb suspens, humor, ironia, molta fantasia, introspecció dels personatges, gran importància de l'entorn...

I tot això i més escrit amb una prosa fluïda, detallista però àgil, amb uns pensaments i diàlegs fascinants.

ALGÚ. ALICE McDERMOTT

Algú
Alice McDermott
Minúscula ed. 2015
Col·lecció Microclimes
325 pàg.
Traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez.



Alice McDermott, que fa uns anys va publicar a Tusquets ed. la molt recomenable "Un hombre con encanto", ens presenta ara aquest "Algú", de títol minúscul però que per dins es va obrint.
I ho va fent sense explicar massa, van sortint només les escenes necessàries per relatar una vida i tampoc d'una manera lineal.
(Potser la lliçó d'aquest "Algú", el que ens ensenya, és que el millor de les bones novel·les, grans o petites, no és el què expliquen sinó el que NO expliquen...)

I quina vida que té la Marie protagonista; nena al Brooklyn dels anys 20, la infància que marca amb records que te'ls emportes per tota la vida, les primeres feines, el pes de la familia, el primer amor...

És molt bona i és tant maca, que a estones fa mal.
(Sense voler explicar massa... Les pàgines de la funerària són indispensables!!!!)

"-Qui m'estimarà? -vaig dir.
-Algú -em va dir-. Algú ho farà."

"-Qui pot saber el que hi ha al fons del cor d'un home? -va xiuxiuejar, i va estirar el llençol prim cap amunt, per sobre les meves espatlles i les seves..."




NOTA (no té res a veure amb aquesta entrada...): També és molt maca "Una pastelería en Tokio" de la  Naomi Kawase, que fan aquests dies als cinemes...

Tambor de arranque - Francisco Bitar

Francisco Bitar
TAMBOR DE ARRANQUE
Editorial Candaya, 2015

La frontera entre les paraules i la imatge és cada vegada més difosa, la imatge no ho pot explicar tot, les paraules soles a vegades es queden curtes, l’una amb les altres’altra s’entrelliguen per explicar-nos els sentiments i les emocions que els protagonistes d’aquesta novel·la senten abans i després de la seva separació, les imatges, però, no les veiem, les llegim, les sentim, ens fan mal.

L’autor busca la complicitat intuïtiva del lector, no explica pràcticament res de la parella,  ens mostra objectes, l’observació d’objectes, escenes per desentrellar el maremàgnum d’emocions contradictòries que determinen els finals... hi ha diàlegs on s’integren personatges secundaris, aparentment colaterals però determinants per entendre-ho tot, tancant un cercle que no inclou relat de sentiments, el lector els viu... cops de puny directes al plexe solar, tendresa, rebobinat de la pròpia vida...

La bellesa de la soledat, del dolor, de l’enyor... esdevé poesia visual, focalitzada en certs objectes: el girar d’una roda d’una bicicleta estesa en un riu, els lladrucs emocionats d’un gos, les paneroles d’hivern corrent per una cuina desangelada, una nevera buida, dues persones parlant per telèfon per sobreviure, una foguera a la riba d’un riu, el forat fet a terra a casa d’un veí per plantar-hi un arbre que ha de fer ombra a un cotxe inexistent, boira, fum...

L’Editorial Candaya, torna a encertar-la portant-nos fins aquí un caramelet bell i amargant d’un jove autor argentí, amb un poder visual fortíssim, com de cinema d’autor  i és que la bona literatura ja ho té això, difumina límits, i ens arriba a fer creure que llegim imatges o que podem entrar dins les planes d'un llibre per abraçar al seu protagonista i plorar amb ell.

"Leo cree que en pareja, eso, hacer planes cuando todo está mal, se puede hacer. Pero que estando solo es imposible"

L'autor va rebre el premi Ciudad de Rosario per aquesta novel·la l'any 2012, i fou publicada a Argentina el mateix any.