Bon any i bones lectures...

Vivències lectores 1: Llegir al llit

 En una altra època, quan els papirs, els rotllos, el pergamí..., no hauria pogut fer-ho, però avui en dia, pensava que sí: M'agrada llegir al llit, en gitar-me, o fins i tot gitar-me per a llegir. I això és un inconvenient amb els llibres gruixuts, altrament dit totxos. Se't cauen de les mans per no poder suportar còmodament el seu pes, i has de tenir les mans alçades cosa que és difícil durant una bona estona, i tant cansat... (I tot això no em passa sols per llegir gitat, eh!). He optat pel llibre electrònic per a aquesta mena de llibres que en la posició horitzontal són més còmodes. Però, ai, l'electrònica!

Si és una obra que "t'han passat" (eufemisme entre cometes) està plena d'errors que has d'anar corregint en la teua ment o, fins i tot, esbrinant què vol dir això que estàs mirant, mentre estàs intentant llegir. I, clar, això no és gaudir de la lectura, no (Ja em passa quan és en paper, que m'adone d'una errata i he d'anar immediatament a buscar un llapis per tal de corregir-la...).

Si, pel contrari, és una obra digital que has comprat a l'editorial, serà el suport electrònic el que fallarà: es bloquejarà tot sol; començarà, orat, a passar pàgines a una velocitat de vertigen; un mosquit o una mosca tocarà la pantalla tàctil i provocarà una sèrie d'ordres que el tornarà boig (al llibre, clar); esternudaràs sobre el llibre i provocaràs un cataclisme, etc. (Els imprevists són innombrables!). I hauràs, irremeiablement, de fer resset i esperar una bona estona per tornar a continuar amb la lectura; tot això si trobes un estri adequat, dur i primet, que càpiga pel minúscul foradet que els benpensants han amagat en un lloc gairebé inaccesible!

Proposaria a les editorials de fer-ne més d'un volum quan l'obra siga un totxo ben gruixut. Així, el llibre seria molt més amanoset; potser un mica més car, sí, però guanyaríem en manejabilitat i comoditat. Però, aleshores algú em dirà, amb molta raó: Tu perdries algun volum, no sabries on has deixat el que et permet de continuar, i no podries seguir amb la lectura del llibre fins que no el trobares!

Després diuen que la lectura relaxa! I només que porta maldecaps. Ai, què dificultós és això de llegir ben repantigat o en el llit!

MÍSTICA CONILLA. Jordi Lara

Mística conilla
Jordi Lara
1984 ed.
2016
203 pàgs.

En Jordi Lara és l'autor d'aquella novel·la mítica de fa 7 o 8 anys "La màquina d'espavilar ocells de nit".
Ara presenta aquest "Mística conilla" que és un recull de relats (i que també és molt indispensable)!

"...poses uns grams de nostàlgia infantil i d'impotència d'adult al fons d'un cubata i tindràs alguna cosa semblant a la mala literatura..."

Hi ha un nen (podria ser el mateix Jordi Lara) que jugant amb la bici pels camins de carro propers a Vic i Calldetenes es troba el fantasma del nen Jacint Verdaguer...
El relat preciós d'un viatge acompanyant al pare al poble on va néixer buscant els orígens del pare (i també les seves).
Hi ha una directora de cinema que com a gest màxim es suicida després de projectar la seva pel·lícula en un festival o la història d'un parent gran que ho deixa tot després d'enamorar-se d'una fada o un altre on el projeccionista d'un cinema en declivi té la visita d'un cec erudit que li demana que li relati la pel·lícula, o el que dóna títol al recull que és la trobada esbojarrada d'exalumnes de l'escola que es troben passat 30 anys disposats a desentrellar la llegenda de la biblioteca de l'escola i a la vegada és un catàleg de personalitats i vides viscudes.

En alguna entrevista de promoció d'aquest llibre, Jordi Lara ha explicat que als seus relats sempre es mouen entre l'íntím i l'universal. Segurament és això perquè sempre tens la sensació de tenir-lo a ell allà (potser per la utilització de la primera persona) però també pots veure-hi un món sencer i unes intencions posades dins de cada relat.
Llavors també destaca molt la seva prosa basta, rica i poderosa, plena d'adjectius i de metàfores, que va carregant als relats de vida amb detalls i cops d'efecte que van enriquint les històries fent-nos gaudir de molts moments sublims.

"Ens hi vam amorrar de bocaterrosa com godalls xumant la truja..."

És un llibre especial, que a estones no és fàcil però sempre és poderós i sorprenent; ple de vida.

"-Ara les fades porten rastes..."

El tallador de canyes.- Junichirô Tanizaki

Junichirô Tanizaki
El tallador de canyes
Traducció del japonès: Albert Nolla
El cercle de Viena, 2015

Un senyor, inopinadament (no diu res a la seva família), se'n va un vespre a veure la lluna, l'última de la tardor, a l'illa que parteix i uneix dos corrents d'aigua, fent d'aquest indret un lloc màgic que fa temps va ser utilitzat per a encontres de tota mena entres dames i cavallers...

El seu passeig comença en tren i continua en vaixell i a peu, entre paisatges delicats i sensuals, regat amb sake i llum de lluna, i per sobre de tot de poesia japonesa de segles passats que parla de la lluna, de la tardor, del riu, de la bellesa, de l'amor...

No consta que la família d'aquest senyor es preocupi per ell. Ell tampoc no ho fa per la seva família.

Entre les canyes, apareix una altre senyor, atret pel so de l'ampolla, buidada de sake, en caure, i pels versos que recita el nostre passejant cavaller mentre gaudeix de les vistes. A canvi de més sake, li ofereix contar el seu perquè anual d'anar a veure, ell també, aquesta meravellosa lluna. 

La nit ens farà caure entre les urpes del relat dels amors del seu pare amb dues germanes, farcit de privilegis i renúncies i els seus encontres: una història d'entrega i abandó, de generositat i inconsciència, de riquesa i de misèria i de desig, en un món no sempre fàcilment comprensible per a nosaltres els occidentals.

En la portada, un pardalet alimenta un altre.

Subtilesa japonesa amb el sabor del wasabi. Flor de cirerer i potetes de batraci fregides. Una delicatessen cruixent. 

Una traducció fluïda i respectuosa.

Jo no he entés el títol (ningú no talla canyes). Ningú me l'ha explicat.

L'ILLA DE LA INFANTESA. Karl Ove Knausgård

L'illa de la infantesa
Karl Ove Knausgård
L'altra ed.
2015
499 pàg.
Traducció d'Alexandra Pujol




La Jenn Díaz, en un artícle molt bo al Jot Down, diu: "Sé por qué Karl Ove Knausgård ha tenido tanto éxito en este país. Se ha atrevido a llevar lo doméstico a la zona masculina, cómoda, universal, que todos podemos entender."
Potser sí, que és això; però la meva teoria, més esencial és:
TRAUMA + OFICI
O sigui, és dur, sobretot quan ho llegim nosaltres (i més ho devia ser per ell que ho va viure) però és això: El pare, amb tot el què li va suposar i llavors hi ha l'ofici per explicar-ho.
Això (i també el trauma, que ja es començava a llegir en l'inoblidable primer volum) l'ofici, no és nou per nosaltres els lectors, perquè ja l'havíem anat trobant en el primer i el segon volum; com aixeca tot un món, que és la seva vida i com ens la va explicant, i aquí és on hi ha l'ofici, que deia abans. L'experiència per narrar, l'estil.
No aguantes un projecte de 6 volums, a 500 pàgines cada un, sense ofici. I com ho fa!
(Acabes aquest tercer i ja tens ganes del quart, que ja està publicat... I del cinquè i del sisè!!)

[Ahir a la tele sortia en James Rhodes, i fa por pensar que sigui necessari tant dolor real, abans, perquè hi ha hagi obres tant imprensionats literàriament i contundents...]

A "L'illa de la infantesa" Knausgård ens explica la seva infància a la illa de Tromoya, al nord de Noruega. Com va créixer a l'ombra d'un pare massa recta i autoritari. La inseguretat i el terror que li provocava aquest progenitor, professor d'institut, però que a casa podia ser salvatge.

Personalment, per ser imparcial, diré que aquest tercer volum, majoritàriament, potser és el que, de moment, he trobat més fluix dels tres, però perquè està basat en molt fragments de jocs i dies passats al bosc amb l'amic veí...
És com a les biografies de personatges importants on es remarca molt la infància d'aquest personatge, però que la majoria de vegades, sembla que siguin pàgines de més...

Tot i que, enmig de les llargues pàgines de descripcions (sempre impecables, per l'ofici i estil que té) dels dies al bosc i de les tornades a casa, per exemple, veus com, de cop, s'aixeca el Knausgård escriptor, el gegant, el que tots volem i et deixa anar un fragment així:
"...però com que tot passa una primera vegada per a cada generació, i com que aquesta generació havia trencat amb l'anterior, tot això quedava al fons de les nostres consciències, si és que era enlloc, perquè en els nostres caps érem no tant sols persones modernes dels anys setanta, sinó que el nostre entorn també era un entorn modern dels anys setanta. I els nostres sentiments, que ens travessaven a cadascun dels que vivíem allà en aquelles nits de primavera, eren sentiments moderns, sense més història que la nostra."

O quan a la pàgina 292, trenca el relat i es pregunta per la mare, que sempre va ser el contrapès del pare, a nivell emocional:
"No recordo res del que em llegia, no puc recordar que em posés una tireta als genolls ni que vingués 
a cap festival de final de curs.
 ¿Com pot ser?
 Em va salvar, perquè si no hi hagués estat, hauria crescut sol amb el pare i tard o d'hora m'hauria tret la vida, d'una manera o altra. Però ella era allà, la foscor del pare s'equilibrava, estic viu, i el fet que no sigui plenament feliç no té res a veure amb l'equilibri durant la infantesa. Estic viu, tinc els meus propis fills i amb ells només he intentat aconseguir una cosa: que no tinguin por del seu pare.
 No en tenen. Això ho sé segur.
(...)"

Knausgård és el rei sempre. Quan ens vol fer tremolar ho fa. Quan ens vol fer sentir l'aire de quan està baixant la pendent amb la bici, ho fa. Quan ens vol fer riure, ho fa. Quan vol que ens enamorem amb ell de la noia que li agrada, també ho fa.
Tot ho fa.

Poesia última d'amor i malaltia (1992-1995).- Lois Pereiro

(El nostre llaç vermell d'enguany ha estat verd, 

i l'hem llegit en gallec i en català, 

amb traducció de F. Escandell, 

en un dels llibres perfectes de les Edicions del Buc)

Poesia última d’amor i malaltia (1992-1995)

Poesía última de amor e enfermidade (1992-1995)

Lois Pereiro · Traducció: F. Escandell

Primera edició: febrer de 2016

Edicions del Buc _ Poesia, núm. 6

Rústica. 166 p. 15 €

Ahí está mi casa.- Hans Keilson

Hans Keilson

Ahí está mi casa

Traducció al castellà de Carles Andreu

Minúscula, 2013

D'aquest autor ja hem llegit un parell de llibres (La muerte del adversario i  Una comedia en tono menor). Es tracta d'un jueu alemany que va sobreviure a aquell capítol negre del anys quaranta del segle passat, encara que no deixarà mai, diu, de sentir-se culpable per no haver pogut salvar els seus pares.

Cap als seus 90 anys, al canvi de segle i de mil·lenni, escriu primer i després dicta (per problemes amb la seva vista) un recull de records de la seva vida que ens expliquen, entre d'altres, l'experiència de la primera guerra mundial del seu pare i la seva com a fill, els seus estudis i els primers enfrontaments amb el feixisme naixent, la vida "oculta" a Holanda, el retrobament amb un company d'esports esdevingut director teatral del règim...

Cent paginetes farcides d'una prosa neta i polida, d'un discurs sense odi ni concessions al sentimentalisme i sense quasibé referències ni a la guerra ni a la resistència ni a la mort. Un xicotet epíleg aclareix un poc el títol. I una entrevista de l'editor original amb l'autor, poc abans de la seva mort als cent un anys, ens ofereix una altra visió de la guerra i la supervivència.

MARIENBAD ELÉCTRICO. Enrique Vila-Matas

Marienbad eléctrico
Enrique Vila-Matas
Seix Barral ed.
2016
119 pàgs.



"Voy a los hoteles igual que empiezo novelas, para tratar de canviar de vida, para ser otro."

Enrique Vila-Matas és un dels escriptors contemporanis més especials, amb una obra molt personal i única però amb molts nexes i connexions amb altres obres i autors.
Dominique Gonzalez-Foerster és una reconeguda artista contemporània amb una obra també molt personal, un treball que té moltes connexions amb la literatura i que són l'inici per les seves obres.
"Marienbad eléctrico" és un recull de les trobades que han anat tenint i que ha derivat en alguns textos que Vila-Matas ha fet per alguns catàlegs de les exposicions d'aquesta artista francesa.

"Somos personas que, vistas desde fuera, pueden parecer aficionadas a llevar extrañas formas de vida; quien sabe, tal vez en el fondo las llevemos. Lo que sí es seguro que pertenecemos a esa clase de personas que dedican tanto tiempo a investigar el mundo que hasta se investigan la una a la otra.
   Tenemos algo de artistas pacientes y tenaces. Y la lentitud, el tanteo, las dudas, la insistencia, la perseverancia o el buen trato al arte de la conversación son algunas de nuestras señales distintivas"

Ara, a posteriori, sembla inevitable que s'hagin acabat trobant; però des que es van conèixer per casualitat, les múltiples afinitats que teníen de seguida van aflorar i una admiració mútua pels respectius treballs ha derivat en aquesta amistat i les idees que es van generant de les seves converses i trobades són reflexions que es converteixen en motors d'idees per futurs projectes.

"Marienbad eléctrico", que per la mida podria semblar un divertimento de Vila-Matas, acaba sent una mostra de les seves millors característiques. Text fragmentat, segueix l'interés per l'art contemporani (que ja vèiem en la seva anterior "Kassel no invita a la lógica"), erudició literària infinita i la retroalimentació amb altres autors: aquí, molt Robert Walser i Robbe-Grillet i el seu guió de "El año pasado en Marienbad" per Alain Resnais; aquesta barreja seva, ja característica de realitat i biografia amb una especiè d'assaig-reflexió, ens segueix presentant a un gran Vila-Matas en excel·lent estat de forma i sempre sorprenent que tot i aquell "Dublinesca" del 2010 semblava que podia haver esgotat el seus recursos, va saber reinventar-se sense canviar i seguir sent una sorpresa meravellosa pels seus lectors.

"En la mayoría de las obras de DGF que he podido ver, al igual que sucede en las de Walser, las tramas terminan por construir un relato que, por lo general, siempre acaba pareciéndonos que habla de algo distinto de lo que allí estamos viendo. Es como si ella buscara, a través del arte, la vivacidad que Walser sabía perdida: esa luz centelleante y velocísima de la que hablan a menudo los autores antiguos para contarnos cómo se enciende nuestra alma cuando, en un relámpago de bienaventuranza, creemos tocar con la mirada las cosas divinas."

QUÉ VERGÜENZA. Paulina Flores

Qué vergüenza
Paulina Flores
Seix Barral ed.
2016
291 pàgs.



Això dels premis té el seu què. Sobretot si el principal reclam d'aquest llibre és si va amb una faixa amb lletres molt grans que diu PREMIO ROBERTO BOLAÑO DE RELATO.
I dius: "Bueno, ha de ser molt bo... Perquè en cas contrari no s'haurien atrevit, dient-se Premi Bolaño..."
Llavors el llegeixes i veus que sí, que es mereix el premi (i molt més!)

No sabíem res de la jove Paulina Flores [d'un temps ençà trobo que molts autors bons ja són més joves que jo... O sigui que suposo que m'estic fent gran...] però publica un recull de relats que és excel·lent!!!
Des del primer, que dóna títol al recull i que va merèixer el premi, és boníssim i molt suggeridor, sense explicar gaire, amb només 20 pàgines ja hi ha 4 o 5 vides dibuixades...

Totes els contes són històries sobre joves i adolescents o narrats per elles i ells, que expliquen les vides adultes que els envolten. Vides trasbalsades per una malmesa economia i petites misèries qüotidianes.
Noies joves que aprenen què és la vida adulta, o anys més tard quan entenen les coses recordant el passat.

"Al menos eso es lo que pienso ahora, mientras camino otra vez hacia ninguna parte, tengo que aferrarme a eso, porque prefiero pasarme de lista a no serlo."

I tot això amb un to molt reposat i delicat. Sense estridències...
Tots els relats són molt bons; "Últimas vacaciones" és una història d'iniciació amb 2 o 3 moments inoblidables, i per exemple amb l'últim, de 90 pàgines, també està molt bé i podria ser "L'estranger" de Camus però dels millenials...

Paulina Flores és un nom a retenir i en Bolaño segur que estaria orgullós d'ella!

"Me carga lo especial, me carga que todo el mundo busque ser distinto y único. Yo quiero ser lo más común y corriente que se pueda."

GENERACIÓN HIP-HOP. Jeff Chang

Generación Hip-Hop
Jeff Chang
Caja Negra ed.
2014
586 pàg.
Traducció de Matías Battiston


"Era como si la historia hubiese vuelto a empezar de cero."

El hip-hop segurament ha sigut el moviment musical, estètic i sociològic més important dels últims 50 anys.
Com de ser una petita explosió en els barris negres de Nova York a mitjans dels 70 ha acabat sent un moviment global.
Hi ha la música, l'estètica (els grafitis i la roba), el ball, la manera de viure i sobretot, almenys al principi una reinvindicació racial implícita; que llavors amb el temps i al haver-se fet gran i anar-se escampant  alguna coses s'han anat perdent i també n'ha anat afegint...

"Generación Hip-Hop", com a llibre, que és el què ens interessa aquí, funciona perfectament bé perquè és una fotografia detallada i ben enfocada de l'època i també perquè és una polaroid sociològica, estètica i musical de cada etapa que ha tingut aquest moviment. Des dels inicis als músics negres de Jamaica, com d'allà va saltar als barris de Nova York, les primeres festes amb djs i mcs negres i com de mica en mica es va anar popularitzant... Les bandes llatines... Quan la joventut blanca va començar a escoltar aquesta música de negres que ja sonava a la MTV...

I com a assaig literari també és impecable perquè és com si l'autor, Jeff Chang, professor de l'universitat d'Stanford, hi hagués sigut en cada moment. Parla amb tots els protagonistes principals i relata sempre de manera molt efectiva.
No és un llistat de grups i cançons populars (això ja existeix en altres llibres i, a més, és molt aburrit) si no que és més una cartografia sociològica i emocional d'aquells anys amb Reagan de president en què els rics es van fer més rics i els pobres més pobres i de retruc va ser com si els negres (quasi sempre pobres) es fessin més negres...
I el hip-hop va ser el crit de ràbia i ajuda que va fer servir aquesta joventut negra d'aquell temps.
Anys després, vindrien les revoltes de Los Angeles ja amb el hip-hop de banda sonora.
I ara, passat el temps, el hip-hop ja és una altra cosa. Molt gran, global i diferent.

"Las generaciones son ficciones. Clasificar a un grupo de personas ubicándolas entre dos fechas es una manera de imponer una narrativa. Son ficciones interesantes y necesarias, porque nos permiten usar ideas como punto de referencia para nuestras afirmaciones. Aún así cada generación suele ser una ficción..."

"La nueva cultura parecía girar constantemente hacia delante y hacia atrás -un loop histórico, la historia como loop- llamando, respondiendo, dando vueltas y renovándose sin cesar."

Lila | Marilynne Robinson

Lila
Marilynne Robinson
Traducció de l'anglès d'Esther Tallada
Edicions de 1984

"Escriure és com somiar."

El començament d'aquesta novel·la és alarmant: una xiqueta d'uns 5 anys és raptada o, potser, salvada per una dona. Aquesta la segresta perquè està cansada de veure que la gent amb la que viu, la nena, la maltracta o simplement la ignora, ningú no se n'ocupa, d'ella. A partir d'ací, serà un etern deambular, una fugida cap al no-res (amb rodamons, amb temporers que recorren el país a la recerca de treball). Fins que acaba a la porta d'una església en un dia de pluja... I ara començarà una altra vida. L'autora no usa un temps cronològic, ja que la narració es desplaça cap endavant o cap enrere en el temps, i va dosificant la informació i t'ho conta com si estiguera parlant d'un temps present.
Et sembla increïble tot el que passa, però hem de pensar que això succeeix en un enfilall de camps de blat i de poblets de carretera, que alguns anomenen Estats Units d'Amèrica, però que per a ella no té nom, i als anys 20 del segle passat.

Després del segrest, la Lila només tindrà l'educació que li donarà aquesta dona, mentre volten pel món. Haurà d'aprendre a sobreviure en un món hostil i amb una gent que va a la seua; d'educació acadèmica sols tindrà una mica de lecto-escriptura. Ella només coneix el vocabulari i les coses que li poden ser útils, no està alienada pel llenguatge:

«Ja no era temps de pelícans, però l'hivern anava tard i potser encara en veuria alguns. (...) D'ocells d'aquells n'havia vist tota la vida, però no en va saber mai el nom perquè no tenien res a veure amb la supervivència.»

A partir de conéixer el reverend de l'església en la qual s'havia arrecerat, l'educació de la Lila es farà més fonda, es preguntarà més coses, tot, però per damunt de tot s'interrogarà sobre déu i com és que aquest permet tant de patiment en la gent (sobretot, de gent com ella). Comentant un passatge de la Bíblia:

«-Però sí que et volia fer una pregunta -va continuar ella-. Hi ha un infant allà enmig d'un camp, que algú l'ha deixat allà tirat. (...) ¡com és que Déu ha permès que algú el deixés allà tirat d'aquella manera?»

El reverend intentarà explicar-ho, però també té els seus dubtes i una fe i un amor poderosos, i "De moment hi ha geranis als ampits de les finestres..."

El ruido eterno | Alex Ross

El ruido eterno (“The rest is noise”)   

Alex Ross

Traducció de l'anglès: Luis Gago
Seix Barral

799 pàg.

Setembre, 2009- 13ª edició 2012

Tenim aquí una obra monumental, amb una certa voluntat enciclopèdica i apta especialment (però no només) per als amants de l'anomenada "música culta" i la seva evolució a través del segle XX, amb les interaccions polítiques i sociològiques que va tenir (o més ben dit, que van tenir els seus compositors i les reaccions que van provocar les seves obres).
Malgrat que en alguna crítica elogiosa s'ha arribat a afirmar que és "un llibre que es llegeix de forma compulsiva", en el meu cas això és fals: m'ha costat força temps acabar-lo, en part per la seva gran extensió i, sobretot, pels extraordinaris coneixements musicals de l'autor, que fan, per als que no dominem a fons el llenguatge musical, que alguns fragments ens resultin especialment aspres i fins i tot incomprensibles:

" La música raspa como una cuchilla: un abrasivo acorde de cinco notas de la cuerda se desliza descendentemente hacia otro, que contiene doce notas en total. Pero las tres notas más agudas del primer acorde anuncian Re menor, el segundo acorde contiene las notas de La bemol menor; las cuatro notas restantes del grupo inicial forman una séptima dismiunida. (Piénsese en  esos cuadros de Turner y Monet en los que  formas famliares se hallan enterradas bajo gruesas capas de pintura." Pàg. 98

Però aquesta gran erudició no treu gens de valor a l'obra, destacable tant en el seu ritme com en la tria de les temàtiques, temes i autors, cosa sempre difícil quan es pretén acaparar un material tan extens. També s'ha de lloar la ingent quantitat de fonts consultades (totes ressenyades convenientment, en els annexos i a la web), fonts tant literàries com musicals, saltejades d'anècdotes que fan més amable la lectura.

En resum, si us apassiona la música i en teniu nocions és un llibre gairebé perfecte, i si només teniu curiositat musical,  pot ser una gran font de coneixements sobre la història de la gran música del Segle XX, tot i que sempre hi haurà qui trobarà noms a faltar i noms sobrers.... com sempre passa en aquesta mena d'obres amb voluntat enciclopèdica.

"En 1984, el gran compositor vanguardista estadounidense Morton Feldman dio una conferencia en los Cursos de Verano para la Nueva Música de Darmstadt (Alemania), que incorporaban de manera inflexible las tendencias más novedosas del momento. "Las personas que pensáis que son radicales podrían ser en realidad consevadoras", dijo Feldman en aquella ocasión. "Las personas que pensáis que son conservadoras podrían ser en realidad radicales". Y empezó a tararear la Quinta de Sibelius."  Pàg. 228

**  Com a curiositat, deixo l'enllaç d'una entrevista a l'autor de l'any de la publicació del llibre:

http://www.lavanguardia.com/cultura/20090914/53783682359/alex-ross-la-musica-clasica-es-el-nuevo-underground.html

http://www.therestisnoise.com/

El camí que porta a ciutat | Natalia Ginzburg

El camí que porta a ciutat
Natalia Ginzburg
Traducció de l'italià: Alba Dedeu
Edicions de la ela geminada
Setembre, 2016


Un altre de la Ginzburg! Ja vaig dir que en tenia uns quants a la cua de llibres per llegir. I, ara, seguirem per la primera novel·la (curta, de a penes un centenar de pàgines) que va escriure i publicar, on ja estan tots els trets característics de l'autora: la solitud, el xoc entre realitat i desig, la societat carregada de prejudicis, les relacions familiars, l'ànsia de revolta, l'amor i el desamor...
I l'escriptura que, malgrat la seua aparença de simple i senzilla, està molt treballada, acurada, neta i destil·lada. Un goig de llegir.

Aquesta novel·la breu, contada per una dona (adolescent sempre), no és un caramelet, encara que ho semble; ans al contrari, és una càrrega de profunditat sòrdida, crua, fins i tot cruel... i trista, molt trista. La seua història, la de la protagonista, la seua família i tots els coneguts, està farcida d'amor, desamor i odi, de pobresa i penúries, on quasibé no hi ha estima, i la poca que n'hi ha té un final ben tràgic. La vida li passa per damunt a la protagonista, que ho suporta tot com una imposició del destí, amb ganes de rebel·lar-se però sense aconseguir-ho mai.

" Però cada vegada es feia més difícil pensar en ell, en la seva cara i en les coses que deia sempre, i ja em semblava tan llunyà que em feia por pensar-hi, perque els morts fan por."

Pertorbadora!

L'amor et farà immortal | Ramon Gener

L'amor et farà immortal. Música, memòria i vida
Ramon Gener
Traducció del castellà de Pere Fernàndez
Ara llibres, octubre, 2016



Ja m'ha passat altres vegades, això que veus un títol sense fixar-t'hi massa i la ment l'interpreta a la seua manera, i apartir d'ací sempre llegeixes el mateix. Com la volta que vaig anar a veure aquella pel·lícula de títol tan suggerent que tots ja havien vist. En acabar la projecció i eixir al carrer, anava jo en cabòries i dient als que m'acompanyaven: No sé que té a veure el sexe amb aquesta història de fantasmes. Resposta: ? No és "El sexo sentido", sinó "El sexto sentido"!, que sempre estàs pensant en el mateix!
I quan era jove, estaven de moda els llibres d'autoajuda: "No digas sí cuando quieras decir no", "La programación neurolingüística", etc. Fugia d'ells com del diable. Però al costat d'aquestos sempre n'hi havia un el títol del qual m'agradava, "Tus zonas erógenas", i vaig anar a per ell, En quant el vaig obrir, em vaig adonar de que havia ficat la pota: era "Tus zonas erróneas". No cal dir que no el vaig llegir, no tinc jo poques zones errònies per a que me'n diguen més!

Tot això ve pel llibre del Ramon Gener. En llegir la contraportada i les primes pàgines penses immediatament en un llibre d'autoajuda, per a poder superar el dol per la mort d'un ésser estimat, amb els estadis que els psicòlegs assenyalen: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. Jo coneixia el Gener per la seua faceta de divulgació musical (sobretot pels programes televisius, Òpera en texans i This is opera), on el Ramon t'encomanava la seua passió per la música, i això no complia les meues espectatives sobre temes musicals. Vaig pensar que ja tenia al davant un altre llibre d'autoajuda, que m'havia tornat a equivocar. Però no és ben bé això, no sols.

El pare d'en Gener ha mort per segona vegada (la primera va ser el dia que per l'Alzeimer son pare va deixar de conéixer la seua família i el seu món) i les tres moires de la mitologia grega van a buscar-lo i el conviden a viatjar amb elles per veure "les vides d'altres homes i dones aclaparats pels mateixos sentiments" que l'aclaparaven a ell. A partir d'ací, amb una barreja de mitologia clàsssica i música el protagonista es trobarà físicament davant en els moments més durs de determinats personatges (quasi tots músics), que l'ajudaran a superar el dol. Cadascun d'ells, a la seua manera, li mostrarà el camí de superació: Odisseu, Maria Callas, Farinelli, Verdi, Clara Schuman, Berlioz, Rodrigo, etc.
És un viatge per històries de la música farcit de petites anècdotes (de totes trau una ensenyança), que, als amants, de la música els faran gaudir. Amb aquestes històries i entre tots li ensenyaran que l'Amor pot fer-nos immortals (Un plantejament tal volta una mica excessiu per a la resta dels mortals).

LIMBO. Agustín Fernández Mallo

Limbo
Agustín Fernández Mallo
Alfaguara ed.
2013
214 pàgs.






Agustín Fernández Mallo és aquell escriptor que el 2006  amb "Nocilla Dream" va revolucionar la narrativa castellana d'aquell moment, amb un estil fragmentat i actual que fugia dels convencionalismes.

Passat el temps, Fernández Mallo segueix tenint el millor d'aquella trilogia (després publicaria "Nocilla Experience" i "Nocilla Lab") a "Limbo", que és un relat on hi ha dues històries: la d'una noia que va ser víctima d'un segrest a Mèxic i la de dos nois (que un podria ser el mateix Fernández Mallo perquè a la vida real també té un grup de música) que van al sud de França a gravar un disc.
Les dues històries es van alternant de manera freda i misteriosa.

Com Borges, fa que entrin a les seves històries enigmàtics elements de la ciència i el coneixement i com Vila-Matas aconsegueix barrejar vida pròpia i literatura, però sobretot jugar amb totes les possibilitats que ofereix la narrativa contemporània i disparar el relat cap a moltes direccions.

"Constatas que lo retro nunca es 100% retro, hay sutiles cambios que le otorgan al supuesto retro el valor añadido de moda de mercado. No sirve desempolvar la ropa de hace quince años; haces el ridículo."

"Suelo decirme a mí misma que aquellos recuerdos son como esos viejos archivos que hibernan en el disco duro de mi computadora, presentes pero sin programa informático que pueda ya abrirlos; un nombre y una extensión, sólo eso"

Funciona a un ritme molt particular i té moments molt misteriosos però és molt bo i especial.

Allò que va passar a Cardós | Ramon Solsona

Allò que va passar a Cardós
Ramon Solsona
Proa, setembre, 2016

Com Dos taüts negres i dos de blancs, aquesta novel·la també transcorre a les comarques lleidatanes del Pirineu, però en un temps més tardà, a l'any 1965, quan el franquisme més cru senyorejava per tot l'estat, a la Vall de Cardós, que aleshores bullia amb les grans obres hidroelèctriques que allí s'estaven fent. També hi ha un crim i unes morts per explicar. Però fins ací les semblances.

Serà imprescindible llegir-la per a la gent d'allí i per a tots aquells que vulguen enterar-se ben bé d'aquella època i de totes les obres que s'hi van fer. La trama del crim no és el més important de la història que s'hi conta: Sabrem de les barbaritats que s'hi van cometre, la transformació del paisatge, de les condicions infrahumanes d'aquells treballadors (on molts es jugaven la vida), del poder de la guàrdia civil i de l'església, de les grans companyies hidroelèctriques (fins i tot amb noms i cognoms de gent com Juan March), de la munió d'obrers d'Andalusia i Extremadura que s'hi van aplegar per treballar-hi, del desarrelament, de la repressió, dels rumors i xafarderies i l'ambient tancat d'uns pobles adormits per la dictadura, de la divisió entre els "de tota la vida" i els nouvinguts (carrilanos, en deien, despectivament, que no pensen només que en bufar-se, en cantar, en barallar-se...), del masclisme imperant, etc.

M'havien dit que era un gran llibre que es llegia com a un thriller, i no és això (només): allò important no és l'assassinat, l'autor ni les conseqüències: és important el paisatge, la gent i tot allò que els envolta. La novel·la està contada amb breus capítols, els quals estàn englobats per dates (des de tal a tal): són trossos de declaracions fetes (més bé, monòlegs) a una suposada reportera que hi investiga; també hi ha articles d'una revista local; altres vegades, hi ha un narrador extern, i uns escrits d'un dels principals protagonistes de la història. El Ramon Solsona podria haver carregat molt més les tintes, però és igual: Tot es barreja i encaixa com en un trencaclosques, i el gust que deixa és de tristor i amargura.

Amb una prosa neta, amb els parlars dels castellans o els girs i expressions dels natius, no és el gran llibre que m'esperava, però paga la pena de llegir-lo. De veritat.

LAS CHICAS. Emma Cline

Las chicas
Emma Cline
Anagrama ed. (També en català "Les noies")
2016
337 pàg.
Traducció al castellà de Inga Pellisa

La jove Emma Cline debuta amb aquesta brillant reconstrucció del grup de gent (sobretot de les noies) que van formar part de "la secta" del diabòlic Charles Manson i de la carnisseria que van provocar amb els famosos assassinats de l'actriu Sharon Tate i el seu fill...

Tot i que no s'explica amb els seus noms, és fàcil reconèixe'ls i situar aquests personatges dins la narració, tot i que l'autora s'inspira lliurement en els famosos succesos que van passar.

Fa servir les noies, que potser són la part més desconeguda de la història perquè Charles Manson es va emportar la fama mediàtica amb la seva personalitat psicòpata i egocèntrica...
Però van ser les noies, tot i ser les autores materials, les que van anar quedant tapades per la història.

Emma Cline situa una altra noia dins aquest grup. L'Evie, que té 14 anys quan comença a freqüentar aquesta colla, que vivien en una granja propera a casa seva.
L'Evie està al final de l'adolescència, aburrida i perduda, però sobretot sola perquè els seus pares s'acaben de separar.
Tot aquest desencís és el que l'acaba empenyent a freqüentar la companyia d'aquest grup.
La seva inexperiència l'hi impedeix adonar-se de la perillositat dels sentiments d'aquestes persones tot i els caràcters especials i personalitats anormals que tenen.
Aquesta soletat que es converteix en fascinació quan coneix a les noies d'aquest grup que li faran, sobretot, de germanes grans i amigues.

"Quería que todo en la vida fuera así de desesperado y henchido de augurios, de modo que hasta los colores y el tiempo y los sabores estuviesen más saturados. Eso era lo que prometían las canciones, lo que sacaban de mí."

I és que "Las chicas" funciona molt bé perquè capta sobretot aquest moment de la vida en què s'acaba l'adolescència i s'accedeix a la vida adulta. Tot aquest desencís alhora que s'està construïnt una personalitat que es farà adulta. Ho capta i ho explica molt bé, enmig d'un moment únic i fascinant de la història americana, els 60, de quan la gent jove es va separar dels costums i tradicions i va començar a viure de manera diferent.
I per allà hi passa l'Evie, innocent, però alhora motor i narradora de la història des del present actual, amb l'experiència que dónen els anys, però en certa manera, ja culpable per sempre més, amb la càrrega que suposa.

"Las chicas" també és magnífica perquè l'Emma Cline construeix aquest relat amb una prosa poderosa plena de bones metàfores i comparacions que semblen picades de mosquit i, sobretot, no cau en el morbo gratuït que moltes escenes podrien tenir i que li farien perdre el to, i segurament l'interès, d'un relat, que sempre és deliciosament contingut però que va obrint la personalitat de la jove Evie, fins arribar al gran final, que faria despertar a tot un país d'un somni de color i llibertat per convertir-ho en un malson.

"...como esas flores que se abren como un estallido fulgurante una vez cada cinco años, con esa provocación escandalosa y turbadora que era casi lo mismo que la belleza..."

"Aquellas chicas de pelo largo parecían deslizarse por encima de todo lo que sucedía a su alrededor, trágicas y distantes. Como realeza en el exilio."

Western.- Luci Romero

   Luci Romero 
   Western  
   Editorial Delirio, 2016

Convertir el western en matèria poètica no és una idea tan estrambòtica com podria semblar a priori. Jo, almenys, sempre he trobat que és un gènere a mig camí entre la lírica, la mitologia i l’epopeia. 

En aquest poemari, Luci Romero combina èpica i llegenda amb la poesia, molts cops de caire narratiu, per evocar, entre altres coses, la figura d'un heroi que no poques vegades presenta també vestigis d'antiheroi. Parlem d'un ésser solitari i fronterer amb el rostre de Gregory Peck, Henry Fonda o John Wayne, que travessa rius i deserts per assolir la seva Ítaca particular.  Fins i tot, cosa estranya en un gènere amb tanta testosterona,  hi veiem reflectida l'expressió pètria de Joan Crawford, la inoblidable Vienna de "Johnny Guitar", un personatge que es passa la vida esperant, ja sigui l'amant perdut i finalment retrobat, o l'arribada del ferrocarril. Com diu l'autora del poemari:

El hombre transita y la mujer se queda.
Ella coloniza. Ella abruma.
Ella, o yo, somos un inicio
que el hombre de la llanura no acepta.
[El otro, el enemigo, el propio paisaje, pàg. 32].

En els poemes, com en les pel·lícules que Romero homenatja, l’important no és tant arribar a destí com l’aventura quixotesca del camí i la peripècia (mot que, igual que Ítaca, ve del grec; com la mitologia i com quasi tot, per altra banda...). L'heroi, el mite, és un desarrelat que es fon amb el paisatge i, com expressa un vers del poema Western: vive para contar lo que ha visto (pàg. 27).

Partint de títols cinematogràfics com “Cielo amarillo”, "El juez de la horca", “Horizontes lejanos”, “La diligencia” o “Valor de ley”, Romero repassa la història d’una civilització construïda a sang i foc. El rerefons és un paisatge àrid i salvatge que habiten uns personatges marcats per l'individualisme i per aquella noció primitiva de justícia amb connotacions bíbliques. La frontera -física i mental- conforma un entorn hostil on la supervivència, l'enfrontament, la mort i la tragèdia formen part d'un mateix món mític i mitificat que, no obstant, també presenta un to elegíac.

No existe la epopeya. No existe
como lo que era -como esa manera
de ennoblecer la historia-.
¿Dónde se refugian los héroes
de nuestra infancia?

Y yo respondo:
- Migran de un estado a otro. En realidad,
se esconden bajo la alfombra.

Es fácil
pensar dónde hemos estado, aunque
todo forma parte de un acuerdo. Algo
pactado en nuestras pesadillas.

Y me digo:
- No existe limpieza en el futuro, porque
no la hay en la historia que lo alimenta.

En el fondo, seguimos siendo
una parte de aquel animal salvaje
[El animal salvaje, pàg. 40].

La desfachatez intelectual. - Ignacio Sánchez-Cuenca

Ignacio Sánchez-Cuenca

La desfachatez intelectual

(Escritores e intelectuales ante la política)

Los libros de la catarata (2016)

221 pàg.

Llegeixo aquest llibre, que no sé si qualificar d'assaig o d'opinió política (tant se val) per recomanació d'un amic. 

Es tracta d'un llibre de fàcil lectura (és curt), amb una posa àgil i ben trenada, amb la qual l'autor es dedica a desmuntar les tesis i contradiccions d'algunes de les "patums" hispanes ("Savater, Cercas, Muñoz Molina, Juaristi, Azúa, Vargas Llosa, Marías, Espada, etc. etc" -pàg 215- ) demostrant les seves incongruències quan aquests surten de les seves estrictes especialitats i passen a pontificar sobre temes polítics, bàsicament sobre el nacionalisme, el terrorisme i la crisi.

Lloable exercici el de Sánchez-Cuenca si no fos perquè molts dels citats (i alguns altres, a casa nostra també en tenim...) ja es desqualifiquen prou ells mateixos, i altres es dediquen a "opinar", potser de què no saben prou. I també, com passa en molts altres àmbits, part de la culpa no és tant dels "opinadors" com dels corifeus que els riuen totes les gràcies: si l'autor acusa els autors esmentats de manca de rigor, també ho podem extrapolar als seus lectors quan no es documenten per altres mitjans menys subjectius.

Coincideixo, però, amb l'opinió de l'autor de què les anàlisis d'aquests intel·lectuals tenen massa pes en el debat polític i arriben a crear (per una mena de "consanguinitat") uns corrents d'opinió que a vegades esdevenen majoritaris, però...... fins a quin punt l'interès que això sigui així és d'aquests autors o bé de qui els paga?

   " Son muchos los ejemplos de intelectuales que han interpretado el reconocimiento público que reciben por su obra literaria o ensayística como una forma de impunidad. Llegados a cierto punto de "consagración", saben que digan lo que digan, por muy arbitrario o absurdo que resulte, nadie les va a mover la silla" (pàg. 13)

La mecànica de l'aigua - Silvana Vogt

Silvana Vogt

La mecànica de l'aigua

Edicions de 1984, setembre 2016

No és una novel·la, és l’aigua, no hi ha capítols, hi ha esculls i dos nàufrags, amb les butxaques plenes de records i remordiments, que s’aferren al mateix tros de fusta. La Vera, que ha fugit del corralito, de la seva Argentina perquè li pesava massa la vida, i l’Eliseu, un editor a qui li pesen massa el temps i les absències. Aparentment res en comú, tret de la passió lectora, que no és poca cosa,  però ja se sap que una vegada que les aigües es barregen, encara que siguin de continents diferents, de generacions diferents, mai més es podran diferenciar  i la mecànica les afectarà de la mateixa manera. 

No vull explicar més, perquè  com l’onada a la riba esborraria la màgia escrita damunt la sorra, però heu de saber que la Silvana Vogt ens fa entrar a les seves aigües i ens hi fa solcar ones, a vegades de les que bressolen, d’altres de les que t’ofeguen. Sap  com transmetre les emocions i que la Vera i l’Eliseu i en Kantiano ens arribin al fons del cor, ho fa a través del ritme, dels enfocaments en picat damunt la fragilitat de la protagonista, de la mirada tendra cap a l’editor, i dels llibres i la literatura, però és molt més que això, l’autora domina el llenguatge i fa ús del seu mestratge, teixeix una xarxa de pescar amb les paraules,  atrapa i provoca una lectura voraç, i un buit quan s'acaba.

“Tan sols una pena creixent com un esvoranc dins l’ànima. I la solitud. El silenci de la casa. La balconada sense ningú. La buidor del llit. Els llibres escampats per terra. Els estris de cuina nets, inútils. Els poemes sense destinatari guardats dins d’una capsa. Els vins envellint al rebost. La ratafia agafant graus dins d’un armari. Bach prohibit. I l’olor d’espígol envaint-ho tot.”

“Els llibres haurien d’estar col·locats per afinitats i no segons l’abecedari. Per ciutats, per llibreries, per amistats entre escriptors, per maneres de sentir. Endreçar per mitjà d’una convenció que no té res a veure amb l’experiència personal de la lectura és un error....”