divendres, 29 de setembre de 2017

TAFANEJAR. Varis autors

Tafanejar. Llibreries del món
Varis autors. Edició de Henry Hitchings
Més Llibres ed.
2017
274 pàgs.
Traduccions de Rubén Luzón, Nina Avrova, Jaume Ferrer, Anna Torcal i Carolina Moreno

"...una llibreria és un banc de proves dels comportaments humans. El caràcter de les persones -els seus amors, les seves aversions, les seves esperances i els seus odis- pot ser discernit a partir dels llibres que trien, la manera com es desplacen per la llibreria i les interaccions que estableixen amb la literatura i també amb el seu llibreter..."
Yvonne Adhiambo Owuor.

Una llibreria.
Què és?
Cada lector s'ho sabrà.

Aquest llibre "Tafanejar", és un pasote de macu!!
Les llibreries són santuaris, oasis, gabinets de curiositats, coves d'Alí Babà, grans magatzems... Quan anem a una llibreria anem a buscar-hi llibres però també hi anem a trobar-hi alguna cosa més...
Per això ens agrada tant anar a les llibreries...
A vegades per parlar amb el venedor, moltes vegades en plan aventurer per descobrir-hi coses noves...
I perquè és com una droga!!! Els llibres i el llegir!!
I aquella sensació de quan estàs llegint a casa i t'adones que allò t'està agradant i se't posa a dins... Allò!
O trobar un llibre que feia molt temps que buscaves i no el tenien enlloc...

"Tafanejar" ens explica tot això. A través de diferents escriptores i escriptors de tot el món. Ens expliquen coses, moments i records de llibreries de Kenia, Berlin, Istambul, Nova York, Pekin, Londres, Rúsia, el Caire o el poble d'Osona amb una llibreria molt friki excavada a la muntanya (via Jordi Puntí, que és l'autor català inclòs al recull) i fins a 16 llibreries de 16 autores i autors!!

És un cop d'ull a un grapat de llibreries mítiques per cadascú que les explica igual que cada lector d'aquest llibre tindrà la seva. Cada un ens relata com les llibreries els van salvar, els hi van fer entrar el gust per la lectura o com van acabar sent escriptors...

I és que segurament les llibreries (i les biblioteques) són els millors invents del món!!!
(Després, ja el segon millor invent són els llibres!!!)

"Tafanejar" és un llibre preciós que fa venir ganes d'anar més sovint, i amb més estona a les nostres llibreries preferides...
També fa moltes ganes de llegir molt!!!

"Però el que jo busco en una llibreria és encara una passió pels llibres mateixos. No una passió agressiva i proselitista, sinó la mena d'ardor que s'expressa com un desig de disposar d'un assortiment que les altres llibreries no tenen i de representar el món dels llibres amb sensibilitat i convicció..."
Henry Hitchings, a la introducció...

"Tafanejar" l'edita una editorial nova, Més llibres, que s'estrena amb aquest títol i n'haurem d'estar al cas, perquè també estan publicant altres coses molt interessants!!

Ah!!!
I parlant de llibreries, crec que ara per l'octubre estrenen als cinemes la pel·lícula de "La librería", de la Isabel Coixet!!!
Que el llibre molava molt!!

O recordar sempre aquelles primeres pàgines de "Los detectives salvajes" de Bolaño, amb l'Ulises Lima i l'Arturo Belano corrent enfollits de llibreria en llibreria...

dimecres, 27 de setembre de 2017

AIXÒ NO ES AMÈRICA. Jordi Puntí

Això no és Amèrica
Jordi Puntí.
Empúries ed.
218 pàgs.

6 o 7 anys després, torna Jordi Puntí a les llibreries!!!

Un dels nostres escriptors més potents! Ara amb un reculls de contes, 9, que de seguida es fan curts i voldries que no s'acabessin.

I això és el pitjor, que s'acaben.
N'hi ha de molt bons com "Set dies al vaixell de l'amor", "Ronyó", "El miracle dels pans i els peixos" o "La mare del meu millor amic", que podrien ser perfectament novel·les perquè els personatges estan ben construïts i podrien anar fent dins la història...

Hi ha contes misteriosos, una mica angoixants i altres d'excitants...
I algun quasi amb banda sonora...
Busqueu i escolteu, per exemple la cançó: "Deacon Blues" dels Steely Dan, o millor la "A place in my heart" dels Orange Juice, que en Puntí la fa servir per articular al seu voltant tot un conte, "Premi de consolació."
A més, "Això no és Amèrica és el títol d'una cançó de David Bowie.
Majoritàriament són contes amb un protagonista descol·locat en el seu entorn. Buscant alguna cosa on poder agafar-se. **

El llibre acaba amb un conte que es diu "La paciència" que podria ser un viatge del mateix autor a França per participar en un projecte literari...

"Va dubtar uns segons i, a contracor, se li notava, va dir:
-Per una dona.
-Sempre hi ha una dona.
-I per una cançó. Però potser és el mateix, en aquest cas..."

Si parlessim d'aquest llibre en termes musicals, podríem dir que és un "recull de cares B" o singles. Aquell disc que treu el grup mentres estan treballant en el seu següent treball, amb coses maques i curioses per alegrar l'espera dels seus seguidors...
I aquí estem, esperant que arribi la novel·la promesa, mentres tenim aquest carmelet, que ens fa més curta l'espera...



** Nota de l'autor d'aquesta entrada: Observareu que no s'explica cap argument dels contes. És una opció estètica de l'autor d'aquesta entrada perquè no hi hagi spoilers i també perquè és millor que llegiu el llibre; sense saber-ne tant...

dissabte, 9 de setembre de 2017

JAMBALAIA. Albert Forns

Jambalaia
Albert Forns
Anagrama ed.
2016
302 pàgs.

Jambalaia és un plat molt habitual de la gastronomia cajun. Arròs amb pernil cru, llagostins i molt pebre. I dona títol al segon treball d'Albert Forns després d'aquell "Albert Serra (La novel·la, no el cineasta)"
Si allà construïa una excel·lent reflexió sobre el JO i la tercera persona que era el director de cinema Albert Serra, ara en aquest relat amb nom de plat hi ha una exploració pròpia (real) buscant inspiració; el mateix Forns que va amb una beca cap a una granja de Montauk, prop de Nova York.

És un escrit sobre l'escriptura i la creació en una granja d'un mecenes mil·lionari que ajuda a joves creadors de tot el món.
"Jambalaia" també és una crònica (les millors pàgines) sobre el consum bastant desquiciat dels americans i la seva cultura popular amb fragments molt divertits dins un Wal-Mart i també hi ha insertades petites cròniques del mundillo editorial barceloní.

Però són sobretot els moments on Forns explica les seves opinions sobre la ficció (en general) en benefici de la realitat el que determina "Jambalaia" i ho converteix en una opció estètica i personal i en ell sempre com el protagonista de la narració.

"En Càrrere diu que cada novel·la serveix per afrontar alguna cosa, per vèncer alguna por. Diu que cada novel·la t'hauria de millorar, com a mínim en algun aspecte."

"Jambalaia" és un bon exemple d'aquesta nova narrativa catalana preocupada més en la seva forma que en el fons. El el com més que el perquè...
Que busca sortir-se de la tradició i que, com en aquest cas, ho aconsegueix buscant construir una altra cosa que també és una reflexió a partir del seu JO.

dissabte, 2 de setembre de 2017

El ejército de los Sonámbulos | Wu Ming


Wu Ming
El ejército de los Sonámbulos
Tradució al castellà de Juan Manuel Arjona
Anagrama, 2017



Abans que res m'agradaria fer una mica d'història.
Luther Blisset Project (LBP) és un pseudònim col·lectiu emprat des del 1994 per una colla d'artistes, activistes i "performers" d'Europa i Nord-Amèrica. És un moviment relacionat amb el sabotatge informatiu i amb "l'escamot de la comunicació", i segueix la perspectiva crítica de l'anàlisi dels mitjans de comunicació de masses. Principalment, a banda de lliurar una autèntica guerra en la indústria cultural, va realitzar nombroses burles als mitjans massius de comunicació de manera artística.
A finals dels 90 quatre escriptors italians van publicar sota aquest pseudònim, Luther Blisset, la novel·la, escrita col·lectivament, Q.
Q és una complexa novel·la històrica, que narra els fets relacionats amb el sorgiment de l'anabaptisme, el luteranisme, la guerra dels camperols alemanys de 1524-1525 i el desenvolupament del frau bancari a gran escala. És una novel·la que, a pesar de la quantitat immensa d'informació i erudició que destil·la, resulta apassionant de llegir. (Si no ho heu fet, us la recomane vivament.)

Ja en aquesta primera novel·la, el grup autoritzava, en el peu d'impremta, la manipulació i la reproducció total o parcial de la novel·la, sempre que no fos amb propòsits comercials, també el préstec bibliotecari gratuït i s'oposaven a les normes que limiten l'accés a la cultura, etc. (Totes aquestes premises han anat apareixent en totes les seues publicacions posteriors, també en "El ejército de los Sonámbulos".)

A finals de 1999, tots els membres originals del grup LBP es van suïcidar simbòlicament segons un ritual japonés, i va nàixer un nou autor col·lectiu, Wu Ming (anònim, en xinés mandarí), que està format pels escriptors de Q. Aquest Wu Ming ja no és un pseudònim obert sinó que fa referència a un grup específic de persones, autor d'unes quantes novel·les i contes.

I aquest "El ejército de los sonámbulos" és la seua última novel·la. També és, com Q, una novel·la històrica, la qual es basa en fets i personatges reals (tots, cal remarcar-ho), tot i mantenint al llarg de les quasi 600 pàgines de què consta un substrat històric impecable: la Revolució Francesa.
"El ejército..." és un exercici literari de primera magnitud, on la Història és un camp de fantasies, entre la reconstrucció i la imaginació.

Tot comença al 1793, quan Lluís XVI de França està a punt de ser guillotinat i París bull de l'entusiasme del partidaris de la República i les conspiracions dels monàrquics. I el Terror no tardarà en arribar-hi.
Enmig d'aquest caos tenim els protagonistes: Orphée d'Amblac, metge que posa en pràctica les ensenyances de Mesmer (pare de la hipnosi moderna); Marie Nozier, que somia amb una nova vida amb la igualtat dels dos sexes; Leonida Modonesi, actor italià admirador de Goldoni que acabarà disfressant-se d'Scaramouche i actuant en el teatre i en la vida real..., i un nombrós elenc de personatges que van des del Delfí presoner fins al conspirador de l'exèrcit dels somnàmbuls, passant per Marat, Robespierre, etc. etc.

Tots aquests personatges estan molt ben definits, entrellaçats, i formen perfectament un tapís humà dins d'aquest pastitx històric, mescla de fulletó d'aventures, erudició, diversió, thriller, violència, fets reals, sorpreses... i molt més. En l'últim acte (no hi ha capítols sinó actes com en un drama), de tots els personatges es dona compte de les seues fonts reals i de què els podria haver passat en el futur.

Aquesta novel·la, de la qual es poden fer diferents lectures, és un goig per als sentits, un regal per al lector. No us la podeu perdre!

dimarts, 29 d’agost de 2017

Y eso fue lo que pasó.- Natalia Ginzburg




Natalia Ginzburg
Y eso fue lo que pasó
Traducció al castellà d'Andrés Barba
Acantilado, 2016


Una microressenya en quatre frases, i cap d'elles meva. De la Ginzburg, a ca nostra, ja hem llegit algunes coses (enllaç aquí).

1.- "Natalia Ginzburg es la última mujer sobre la faz de la tierra, el resto son hombres: hasta las figuras de mujeres que se ven alrededor pertenecen en realidad al mundo de los hombres, el mundo de quienes deciden, de quienes eligen, de quienes actúan."
(Del pròleg publicat per Italo Calvino el 21 de setembre de 1947, un parell de pàgines que fan un post que honoraria aquest blog)

2.- "Escribí esta historia para sentirme un poco menos infeliz. Me equivoqué. No debemos buscar nunca un consuelo en la escritura. No debemos perseguir un objetivo. Si hay algo seguro es que es necesario escribir sin perseguir un objetivo."
(De la nota publicada per l'autora per al pròleg de Cinque romanzi brevi en 1964, un article basat en la tesi d'escriure llibres que no ens agraden -el reflexiu fa referència als escriptors, no pas a mi-.)

3.- "Yo, cuando llegaba a casa el sábado, me sentaba junto a la estufa y me pasaba allí sentada todo el domingo hasta que llegaba la hora de marcharme. Me arrullaba junto a la estufa y me adormilaba hinchada de polenta y menestra sin decirle una sola palabra a mi padre, que no paraba de jugar una y otra partida de ajedrez con el veterinario y de decirle que las muchachas modernas habían perdido totalmente el respeto a sus padres y ya ni siquiera les decían una sola palabra de lo que hacían."
(Pàgines 20 i 21)

4.- "Le pegué un tiro entre los ojos".
(Primera pàgina del llibre i següents)

dimarts, 22 d’agost de 2017

Sombra roja. Diecisiete poetas mexicanas (1964 - 1985)

Cristina Rivera Garza • Natalia Toledo • Carla Faesler • Ana Franco Ortuño • Mercedes Luna Fuentes • Mónica Nepote • Rocío Cerón • Amaranta Caballero Prado • Irma Pineda • Reneé Acosta • Maricela Guerrero • Sara Uribe • Minerva Reynosa • Paula Abramo • Claudina Domingo • Xitlalitl Rodríguez Mendoza • Karen Villeda
Sombra roja. Diecisiete poetas mexicanas (1964-1985)
Selecció i epíleg de Rodrigo Castillo
Vaso Roto Ediciones, 2016

Dic veus i dic vides.
Dic sang i dic llums de disset dones.
Dic veus i també dic zapoteco, dues vegades:
dic Amèrica, però dic sud, i dic ample.
Dic prosa, i no em sobren les paraules
ni són pas substituïbles.
Dic vers, i no sobren les línies,
sovint moltes.
Dic opressió i dic orgull.
Dic noies que saben llatí
i dones grans de veus molt fresques.
Dic paper, i també digital:
dic enllaços i cultura de segles, entre línies.
Dic disset pous per beure fresc.
(De boxa, només, un poema sol,
de Sara Uribe, a la pàgina 186.)


Cristina Rivera Garza

Natalia Toledo

Carla Faesler

Mercedes Luna Fuentes

Mónica Nepote

Irma Pineda

Sara Uribe

dimarts, 15 d’agost de 2017

PATRIA. Fernando Aramburu

Patria
Fernando Aramburu.
Tusquets ed.
2016.
642 pags.

"Patria" s'ha convertit en la sorpresa no esperada de l'any.
Ha tingut un grandiós èxit de crítica i públic (18 edicions, ja, en quasi 12 mesos!)

T'oblides d'això, llegeixes "Patria" i què et trobes?
Un novel·la grandiosa.
De veritat: Compacta, amb nervi, dura i que enganxa molt.

"Patria" és la història de dues families d'un petit poble proper a Donostia, que havien estat molt unides, però que amb el temps es van separant quan la una és propietària d'una empresa de transports és assenyalada i amenaçada i l'altra acaba formant part de l'etorn de la banda terrorista ETA. Bastant iguals però molt diferents com les dues cares d'una moneda.

Tots els personatges funcionen bé. Ténen forma i fons. Construïts escena a escena. Amb curts capítols que ens van ensenyant les vides de les dues famílies, que són com miralls i es van trenant les dues històries que serien la mateixa.
També el relat d'un poble i una societat.

"-Para decir la verdad, yo tengo un poco de miedo.
-El miedo no sirve para nada."

Cada personatge té la seva història i els seus motius (i en certa manera també les seves justificacions i el seu perdó) en aquest relat col·lectiu però també individual.

"De la carcel se sale alguna vez. De la tumba no se sale nunca."

Aramburu va endavant i enrera en el temps per explicar-nos la història. No hi ha errades a "Patria".
Potser només li podríem retreure que vulgui quedar bé amb tots els personatges (com si tots acabin justificats pel seu passat i els seus destins...) i un final massa hollywood... Però que això no li tregui punts a "Patria" que és excel·lent!!

Fernando Aramburu, amb una llarga trajectoria, es consolida amb aquesta novel·la, que relata un moment de la història del País Vasc, com un dels grans escriptors contemporanis.
Hi ha un moment meta, a la novel·la, quan surt un escriptor que explica els motius per escriure una novel·la realista sobre el País Vasc, que ben bé podria ser ell mateix...

dilluns, 7 d’agost de 2017

EL TURISTA DESNUDO. Lawrence Osborne

El turista desnudo
Lawrence Osborne
Gatopardo ed.
2017
274 pàgs.
Traducció al castellà de Magdalena Palmer

Casualment aquesta crònica (real) segurament sigui el millor bàlsam per aquests dies que ens estem qüestionant la necessitat que el turisme estigui tant present a les nostres ciutats.

"Tiempo atrás había dos tipos de lugares: aquellos en los que uno no había estado personalmente y aquellos en los que no había estado nadie."

Lawrence Osborne és considerat un dels millors escriptors vius de les anomenades novel·la de viatges.
Tot i que actualment, com ell mateix diu, és un gènere literari en perill d'extinció perquè la manera de viatjar per després poder explicar-ho s'està acabant perquè ja no hi ha llocs verges on anar i tot arreu està massificat, ple de turisme barat i resorts i spas a qualsevol lloc abans preciós i ara ja està descobert i conquerit pels tour operadors i les cadenes hoteleres.

"Cuando un puritano de Lonely Planet define un sitio como "sordido", lo primero que hago es visitarlo."

Lawrence Osborne es proposa anar fins a una remota illa de Papua Nueva Guinea per estar amb els kombai, una tribu que ha quedat anclada en el seu passat perquè ha aconseguit que el seu territori no es permeti l'entrada a turistes ni visitants.

"Observan nuestro equipo, nuestros trastos y nos toman por chalados.
-Estamos chalados -coincidí."

Realment el llibre, més que ser una crònica en primera persona apassionant i curiosa d'aquest viatge (l'autor passa per Dubai, una ciutat i un petit reialme que s'està creant del no-res, enmig del desert a cops de talonari; i Bankok la meta del turisme sanitari (i sexual) abans d'arribar a Papua.

"-Me estoy desintegrando, o algo así -me descubrí diciéndole a Juha-. ¿Quieres volver?
-Sí y no. Sí -sonrió con reticencia. La reticencia del hombre iluminado.
-Sí, quizá. Pero entonces ¿por que hemos venido?
   Vinimos en busca del corazón de las tinieblas, ¿no?
   Y sin embargo, los kombai habían resultado encantadores. El corazón de las tinieblas no eran ellos. Era la Naturaleza.
-Pero aquí la Naturaleza se muestra como realmente es. Y ahora estamos asustados, ¿no?
   Cuando miraba el bosque, no sentía miedo. Era la nada. Un océano verde sin nada distintivo, ni pasado ni memoria. Comprendí por qué los kombai creían en dos cosas: que esto era todo lo que existía en el mundo y que estaba infestado de kawa-kumu..."

Tot el relat és una reflexió sobre que estem fent amb les ciutats (i el món) com a destí turístic. En un negoci que ja és la primera font de negoci mundial i d'on ningú s'escapa, per activa o per passiva.

El turisme sempre será una cosa irreal. Perquè dura el què dura el viatge. I has de tornar a casa. A la teva vida real.
"El mito del turismo se construye en sitios que parecen inmutables: Disneylandia por ejemplo, no cambia demasiado, ni tampoco el complejo turístico estándar. Los entornos turísticos son una forma de fingir que la muerte no nos vencerá. Su ambiente es un presente eterno; parece que, en su interior, se haya conseguido ingeniosamente detener el tiempo.
(...) La cultura turística (un buen modo de describir nuestra cultura en general) ha dejado de pensar en envejecer o en cómo hacerlo con elegancia y dignidad, y eso se debe a que ha dejado de pensar en términos de experiencia. La premisa en que se basa la economía turística, a fin de cuentas, es que la experiencia puede comprarse con dinero, que puede mercantilizarse..."

És impecable. Com a artefacte literari, per viatjar llegint...
I té tot el què ha de tenir un bon viatge (i un bon llibre)!: Sorpresa, novetat, calma, bellesa, reflexió, humanitat...

divendres, 4 d’agost de 2017

HELENA O EL MAR DE VERANO. Julián Ayesta

Helena o el mar de verano
Julián Ayesta
Acantilado ed.
2017 (Reimpressió)
87 pàgs

No sabem res de Julián Ayesta. Només que era de Gijón, va escriure aquest llibret, alguna obra de teatre i després a la seva carrera diplomàtica.
Quasi com un autor vilamatià, va escriure aquestes 90 pàgines i res més. Com si s'hagués fos enmig de la boira dels acantilats asturians...

La memòria dels qui fa molts anys que llegeixen i han anat creant el seu camí i de retruc la seva història literària, em diuen, però, que aquest "Helena o el mar del verano" és una de les petites joies amagades que van quedant pel camí del temps.
Quasi de culte i molt deliciosa, es va publicar per primera vegada el 1952 i des de llavors s'ha anat reeditant i reimprimint periòdicament.
Ara, ens arriba de nou.

No fan falta gaires pàgines per portar-nos al passat, a les platges asturianes i a les families bien. Estius feliços i tristons. Amb aquella cosina de la nostra edat, més maca que les altres i que ens agradava tant.
No fa falta ni la olor de madalenes, només mirar al mar i pensar en aquells dies...
Aquelles nits abans de anar a dormir amb les guerres de coixins contra les cosines i l'estiu que ets vas fer gran i la cosina maca que es deia Helena ja et feia cas.

També hi ha un tros cap al mig del relat, més experimental, que potser enrampa una mica, quan el protagonista parla dels seus deliris i dubtes amb la religió (segurament fruit de la excessiva educació d'aquells anys...)
Però el relat reprèn el camí guanyador i ja no el deixa.

"Helena o el mar del verano" és un bellíssim relat, líric i emocionant.

"Pensaba en el verano que me esperaba junto a Helena, bajo aquel cielo, entre prados verdes, los ríos y los árboles, sabiendo que ella me quería, y casi se me llenaban los ojos de lágrimas."

És un carmelet, que per curt, encara és més bo!!

dimarts, 1 d’agost de 2017

AUNQUE POR SUPUESTO TERMINAS SIENDO TÚ MISMO. David Lipsky

Aunque por supuesto terminas siendo tú mismo
David Lipsky
Pálido fuego ed.
2017
387 pàgs.
Traducció de José Luis Amores

En aquest blog hem parlat molt del David Foster Wallace.
Tampoc és qüestió ara de repetir-nos, perquè seguim pensant que aquest escriptor americà és un dels més personals i millors, i sobretot, perquè després de la seva mort el 2008, ens han anat arribant tot un seguit de obres i curiositats sobre la seva vida i els seus treballs, o escrites per ell, que en comptes de carregar-se el mite, no han fet més que engrandir-lo i posar de relleu la magnitud de la seva obra.

Ara tenim, per exemple, les transcripcions de les entrevistes i anotacions que el periodista i també escriptor David Lipsky va fer durant uns dies que va estar amb l'escriptor mentre aquest acabava la gira de presentació de la seva monumental "La broma infinita".

"Aunque por supuesto..." té molt valor perquè:
1-És real. Tenim a l'autor en primera persona, parlant. Explicant-se.
"Ser un escriptor raro, no te exime de ciertas responsabilidades..."

2-Inicialment era per un perfil llarg a la revista americana Rolling Stone. No es va publicar. Però aquí tenim totes les escenes inèdites. Els extres i els bonus-track. En un meravellós treball de David Lipsky, que amb humor, intel·ligència i humilitat crea un relat indispensable d'un creador irrepetible.
(veure 3)

3-Hi ha un periodista que vol ser autor entrevistant a un autor que està just en el moment que comença a ser massivament conegut (i les seves reflexions sobre l'èxit i com afrontar-ho. Les seves contradiccions entre ser famós i perdre la integritat...). Hi ha moments molt divertits i tendres amb el periodista intentant copsar els motius de l'èxit de l'escriptor.

4-Tenim el privilegi de poder veure, per exemple, a l'autor fent de professor a la seva classe d'Escriptura Creativa a la Universitat de Illinois.
"Haced que el narrador sea divertido e inteligente, que diga cosas divertidas e inteligentes en algun momento."

"La clave de la narrativa es aprender a diferenciar interés propio de entretenimiento público. Ayuda el hecho de que supuestamente vamos perdiendo el interés en nosotros mismos conforme envejecemos."

5-Si sabem com acabaria la seva vida uns anys després, algunes de les afirmacions seves sobre el futur i ell mateix poden ser una mica aterradores, si no fos perquè sempre porten una càrrega de broma multiplicades per molta intel·ligència...
"Es algo que tienes que averiguar por ti mismo, y con lo que alcanzar otro tipo de tregua."

"Y pienso que si hay una tristeza característica de la gente de, no sé, por debajo de carentaicinco o así, tiene que ver con el placer y el logro y la diversión. Y respecto a esa especie de vacío en el fondo de lo que pensaban que estaba pasando..."

6-David Foster Wallace com un dels millors observadors de la realitat mediàtica, de la sociologia, de l'humor i l'ironia...
"Para nosotros, va a ser que, llegado cierto punto, tendremos que dejarnos de infantilidades y disciplinarnos respecto al tiempo que pasamos respecto al tiempo que pasamos entreteniéndonos de un modo pasivo. Y respecto a cuánto tiempo pasamos haciendo cosas que en realidad no son tan divertidas, en todo momento pero sí desarrollan nuestra musculatura de adultos y seres humanos. Y si no lo hacemos, entonces (a) en tanto individuos, moriremos, y (b) la cultura se detendrá en seco."

7- És una conversació que no voldries que acabés mai. També el llibre perquè fa que el lector es converteixi en espectador, sí, segurament d'una de les millors converses que podria tenir mai.

És un llibre meravellós, que complementa a tot el conjunt dels altres llibres de David Foster Wallace.


diumenge, 2 de juliol de 2017

BALLAR EN LA FOSCOR. Karl Ove Knausgård

Ballar en la foscor
Karl Ove Knausgård
L'altra ed.
2016
553 pàgs.
Traducció d'Alexandra Pujol Skjønhaug



Què podem explicar del Knausgård, que encara no se sàpiga després de 4 llibres (ja hi ha publicat el 5è!)?
D'ell com a centre i narrador d'aquestes obres, res, perquè ja ho explica tot ell, i a més, ho fa sempre de manera impecable!
I des de fora, és un exemple més de per què Knausgård ja és una de les grans figures de la narrativa contemporània.
"Ballar en la foscor" n'és un altre exemple.
Aquí, un Knausgård jove, de 18 anys, se'n va a un petit poble del nord de Noruega a fer de professor en una escola rural de primària, perquè ja comença a voler ser escriptor i creu que allà, en soledat podrà aconseguir-ho.
Knausgård es torna a convertir en protagonista i narrador.
Amb aquest costumisme seu, ja tant característic i particular, sobretot per com ho explica; sense estalviar-se les coses bones ni les dolentes.
"...vaig posar el primer àlbum de Led Zeppelin al tocadiscos, vaig posar el volum gairebé al màxim i vaig anar amunt i avall mentre tancava els punys i feia que sí amb el cap. Ara, collons, ara veurien qui sóc jo. I després, ple d'adrenalina i ràbia, em vaig asseure i vaig començar a repicar a la màquina d'escriure."

diumenge, 18 de juny de 2017

CUANDO LA VIDA TE DA UN MARTILLO. Kate Tempest

Cuando la vida te da un martillo
Kate Tempest
Sexto Piso ed.
2017
357 pàgs
Traducció de Daniel Ramos.


La Kate Tempest és una hiphopera anglesa i blanca, de 32 anys, que també té un recull de poesia publicat aquí per l'editorial La bella Varsovia i que destaca per tenir unes lletres molt potents i plenes de ràbia, des dels barris treballadors de Londres, però alhora plens de vida. És com si unís el rap amb la poesia. Als seus concerts és normal que els músics deixin de tocar els instruments i ella segueixi recitant i que només quedi la seva veu flotant sola i alta. El seu speech...
És com una barreja màgica de la Janis Joplin, una fada i en Billy Bragg.
Molt humana, molt social. Amb molta vida però molt enrabiada.
(Imagineu tot de coses bones i després multipliqueu-ho per molt)

Aquí tenim una novel·la. 350 pàgines. Novel·lot!! Que no és cap caprici de popstar perquè no té errors ni baixades de ritme. Com si l'hagués escrita una escriptora de les de tota la vida. Compacta, amb força i dura.

2 noies protagonistes i els altres personatges que giren al seu voltant, dins de destins que se'ls mengen però que volen corregir... Pubs, barris treballadors, working class... Cels grisos que sempre ploren...

Però el millor de tot és la Kate Tempest que escriu com canta. Com si tingués 60 anys i hagués tingut totes aquestes vides i les hagués viscut. Com escriu i ho explica, de cop amb frases que semblen electricitat. Aquestes noies i l'argument que t'agafa i no et deixa. Ple d'electricitat que enrampa. D'aquelles novel·les que tens ganes d'arribar a casa per seguir llegint, d'aquelles que et criden 2 o 3 vegades perquè el sopar ja està a punt i segueixes llegint i llegint sense fer-ne cas perquè tot s'embala i va cap a una penúltima escena memorable que és com una explosió nuclear, dramàtica i divertida alhora.

"El corazón de ella resbala en aceite. Becky es un cuadro de Francis Bacon que gime en silencio con los ojos desorbitados."

"Contemplan las tristes cadenas de papel y la pancarta que pone "CUMPLEAÑOS!" en mayúsculas doradas.
-Perdimos el "FELIZ" -dice Goria.
-Bueno, anda. Así hay menos presión encima. -Charlotte se toma su vino, se apoya sobre la barra-. Suena menos a orden. Ahora parece más una afirmación."

"...soltó tantos tacos que hasta el teléfono se sonrojó..."

Per aquesta novel·la hauria de guanyar tots els discos d'or disponibles!!!!!!!

dimecres, 14 de juny de 2017

HISTÒRIA D'UN MATRIMONI. Geir Gulliksen

Història d'un matrimoni
Geir Gulliksen
Les hores ed.
2017
159 pàgs
Traducció d'Alexandra Pujol Skjønhug

Té moltes coses bones aquest llibre:
És el primer títol d'una editorial nova!!! Ull!!!
(I ja els hem de felicitar i donar la benvinguda per aquesta potent presentació!!)

La portada i tot el disseny és molt macu.

A l'autor no el coneixíem però a partir d'ara l'haurem de posar en majúscules al costat de paisans seus com en Knausgard!!

És un tros de novel·lot!!

"Història d'un matrimoni" és la cartografia del declivi a ulls del marit de la vida en comú d'una parella.
Com ella que treballa al Ministeri de Salut noruec es va allunyant d'ell a la vegada que coneix a un veí amb qui cada cop passa més temps.
El què ell està diposat a permetre per amor a ella, la gelosia no li deixarà.

Però el més inolvidable i molt impactant d'aquest relat és com Geir Gulliksen ens ho explica.
És una tercera persona (el marit) que l'explica com una primera (l'esposa) i com això permet explicar les escenes des del centre.
I això permet elevar el nivell emocional i literari d'aquesta història.

"Què era el que deien les nostres mirades? Que estàvem satisfets l'un amb l'altre, amb la nostra vida, que havia anat bé? Ens havíem trobat l'un a l'altre, havíem construït una vida plegats, i a ella li agradava qui era amb mi."

És molt molt bona!!!
Potentíssima!!
I costa molts dies oblidar aquelles carreres pels camins del bosc, d'una vida que s'allarga...

dilluns, 29 de maig de 2017

SALIENDO DE LA ESTACIÓN DE ATOCHA. Ben Lerner

Saliendo de la estación de Atocha
Ben Lerner
Random House ed.
2013
193 pàgs.
Traducció de Cruz Rodríguez Juiz


Un jove estudiant americà de poesia, arriba becat a Madrid per realitzar un treball sobre poesia i poetes espanyols.

Viurà en una petita buhardilla al barri de Santa Ana on passa els dies plàcidament i va descobrint els petits vicis de la vida peninsular: la siesta, fumar porros...
I de mica en mica anirà entrant en una petita vida social on coneixerà dues noies i les anirà alternant mentre decideix quina li agrada més enmig de malentesos pel poc coneixement de l'idioma castellà que té ell.
El to del relat és el millor, amb una primera persona que es mou entre l'humor i la tragèdia (sobretot en les pàgines on coincideix amb l'explosició dels trens d'Atocha...) amb un protagonista que s'està construïnt una identitat i realitzant el seu projecte poètic mentre busca el seu lloc dins la ciutat.
També són molt bones les pàgines dels dies després de l'explosió (com veu i viu un estranger aquests esdeveniments i els dies posteriors i les manifestacions mentre el govern central ens explicava altres coses...) i el viatge que fa a Barcelona per veure la Sagrada Familia ("el edificio más feo que he visto en la vida") i menjar ("pan blanco frotado con aceite y cubierto de puré de tomate") i on es perdrà després pel barri gòtic...

El relat funciona bé en aquesta búsqueda interior que ha de fer el protagonista i en la doble personalitat i problemes amb l'idioma que li apareix en alguns moments i que provoquen situacions divertides.

Ben Lerner, nascut el 1979, és un dels autors joves americans que hem de tenir anotats a l'agenda perquè sembla que vulguin crear (o millor dit, que estan creant) una nova narrativa americana, d'històries senzilles sense gaires estridències però amb resolució i resultats positius.
Atenció, per exemple, a la seva posterior "10:04" on també es pot apreciar això.

dijous, 25 de maig de 2017

ROPA MÚSICA CHICOS. Viv Albertine

Ropa música chicos
Viv Albertine
Anagrama ed.
2017
513 pàgs
Traducció de Cecilia Ceriani

La Viv Albertine va formar part del grup de música punk The Slits.
Amb el temps es convertirien en una banda de culte, molt influent i recordada.
En part perquè van ser un dels primers grups exclusivament femenins.

"Ropa música chicos... ¡Sólo piensas en eso!" es el que sempre li cridava la seva mare, quan arribava de l'escola.

Aquí hi tenim dos relats que, realment és un de sol.
El primer és la infància, joventut i els 15 minuts de fama que aconsegueix amb les Slits.
El segon relat és el després, just quan es separa el grup i el retorn vertiginiós a l'anonimat i la normalitat quan encara no tens ni 25 anys però ja has travessat l'Atlàntic 2 o 3 vegades i has fet gires i omplert estadis per actuar-hi...
I per això aquest llibre és boníssim i molt inoblidable. Per aquesta segona part (la primera ja l'hem llegit i vist moltes vegades amb altres noms i cognoms...) on hi ha molts sentiments, desig de construïr una nova vida, superar les discriminacions per ser dona, estudiar una carrera amb molt bona nota, superar una llarga malaltia, casar-se, aconseguir ser mare, la incomprensió del marit i el divorci... Tornar a tocar i cantar després de 20 anys...
La lectura és apassionant. Si la primera part pot ser explícita i dura a estones, aquesta segona part atrapa i conmou perquè és molt emocionant i està plena de vida amb pàgines molt divertides que són una lliçó igual que ho són les pàgines quan les coses no van bé. Aquest no rendir-se mai passi el que passi.

"...una eternidad. Me encanta que la eternidad no exista pero que tengamos una palabra para designarla y que la usemos todo el tiempo. Es algo hermoso y condenado al fracaso."

I a més està super ben escrit. Com si portés tota la vida sent escriptora. Com els grans. Ple de pujades i baixades. És arrollador i potent com una carrera de fòrmula1...

"Mantengo la esperanza. Pero eso es lo que te mata: la esperanza."

diumenge, 21 de maig de 2017

Feminisme de butxaca.- Bel Olid




Bel Olid
Feminisme de butxaca
Kit de supervivència
Angle Editorial, 2017


«La meva fantasia és una metralleta.
Quan vaig pel carrer i un desconegut em crida alguna cosa: metralleta. Quan el polític de torn fa el comentari masclista de torn: metralleta. Quan el bisbe explica als diaris que com volem que no ens violin, si demanem l’avortament lliure i gratuït: metralleta. Quan a l’escola es valora fins a l’infinit que el pare de les criatures vagi a la reunió, però es donen per descomptat les mares que hi van: metralleta. Quan em fan fora de la feina perquè estic embarassada: metralleta. Quan em diuen que no m’exalti, que no n’hi ha per a tant: metralleta.
Podria semblar una fantasia violenta, però no ho és; és una fantasia d’autodefensa.»
 «Les persones que veuen la seva visió del món atacada per la idea feminista de la igualtat de drets i oportunitats efectives recorren a un mecanisme de defensa tan antic com injust: la fal·làcia ad hominem. Hi ha més ironíes, a banda que s'utilitzi una fal·làcia que es diu literalment «contra l'home» com a arma per deslegitimar el feminisme. Per començar, que els primers insults que els vinguin al cap siguin lletja, malfollada i puta, tots tres mostres de les exigències del patriarcat cap a les dones (ser atractives i desitjables per als homes però restictives amb la pràctica de la seva sexualitat). La majoria d'insults que es dediquen a les feministes justifiquen per si mateixos l'existència del feminisme.»

No sé com recomanar aquest llibre imprescindible.

Diu Heide de Sidecar Libros que parlar d'un mateix no és fer mansplaining, però tot el que se m'ocorre dir del llibre no li afegeix gens interessant (a la fitxa del llibre hi ha un bon grapat d'opinions d'altres).

Penso en molta gent que hauria de llegir el llibre de la Bel Olid. Jo he regalat un exemplar per tal d'iniciar una cadena de lectures, demanant la seva màxima difusió.

No m'agraden les llistes de vendes, però avui he sentit que es ven molt bé. Publicar aquesta #microressenya, potser, en sigui la meva celebració.

Gràcies, Bel Olid, per ajudar-me a crèixer..


Es pot llegir online el capítol de la metralleta aquí.

dimarts, 16 de maig de 2017

Enviada especial | Jean Echenoz


Enviada especial
Jean Echenoz
Traducció d'Anna Casassas
Raig Verd editorial, 2017

Tens les peces del puzle escampades a sobre la taula, però no tens la guia, l'original que has de construir. Echenoz t'ajudarà, a poc a poc, a formar-lo. L'autor torna a la novel·la "negra", amb un relat d'aventures, d'espies internacionals, una novel·la que va de París a l'obscuritat de Corea del Nord.
Echenoz ha augmentat el nombre de pàgines de les seua novel·les (Ravel, Córrer, Llampecs, 14 -tan depurades-) i et condueix per una trama rocambolesca, irònica, amena i, per damunt de tot, divertida (molt). És per això que al principi he entrecomillat l'adjectiu "negra", perquè la novel·la té tots els ingredients d'aquest gènere, però no és ben bé això, i no n'és tampoc una simple paròdia; i trobe que ací rau la singularitat d'aquesta nova entrega de l'escriptor francès.
Si voleu assistir a unes situacions hilarants, a uns personatges més propis d'un film dels germans Cohen, de viatjar a la dictadura de Corea del Nord (com totes, estrambòtica i absurda), de reaccions que us deixaran bocabadats, amb un ritme trepidant, no ho dubteu i submergiu-vos en aquesta novel·la (per altra banda, tan ben escrita com totes les seues) i ho passareu molt rebé.

divendres, 12 de maig de 2017

Buena alumna.- Paula Porroni



Paula Porroni
Buena alumna
Tour de force, 13
Editorial minúscula, 2016

El llibre al blog de editorial minúscula.



És una primera novel·la, però no es nota.

És breu, però remou els fonaments del desenvolupament, de la societat del triomf, de les relacions humanes, de la supervivència.

Colpeja com saben fer les novel·les de Tour de force de l'Editorial minúscula (recordem Siempre hemos vivido en el castillo de Shirley Jackson, El tiempo es un canalla de Jennifer Egan, Verd aigua de Marisa Madieri -publicada també en castella en Tour de force- ...).

Podria semblar una novel·la d'iniciació, però la protagonista ja és granadeta, llicenciada fins i tot en l'estranger i cercant formació post-grau...

Problemes d'habitatge, de treball, de relacions afectives i sexuals, també intergeneracionals, d'acceptació de si mateixa i dels altres, por al fracàs, autoestima destrossada...

Tot escrit amb un mestratge impressionant.

Per a pensar (retro-gust una mica amarg, potser).

dimarts, 9 de maig de 2017

Vivències lectores: Costums i altres manies

Federico Faruffini, “La Lectora”

Ets d'aquells que...

- T'és impossible tenir ordenats els llibres. Casa està plena de llibres amuntegats pertot?

- Ets un comprador compulsiu de llibres, i ja no saps on ficar-los?

- T'agrada l'olor que desprenen els llibres, i creus que cada editorial té una olor pròpia?

- T'encanta grapejar, palpar una i altra vegada, una novel·la abans de començar a llegir-la?

- No t'agraden gens les franges de publicitat o promoció dels llibres, i si el llibre té sobrecoberta has de llevar-la per llegir-lo, i has de llevar també les etiquetes del preu o qualsevol indicació del nombre d'exemplars venuts o altra cosa?

- Quan estàs decidint de comprar un llibre o no perquè no en tens referències, has de mirar necessàriament l'íncipit, les frases del començament?

- Últimament no t'agrada mirar la sinopsi de la contraportada. Ara hi ha molt d'spoiler solt per les editorials?

- T'encanta xafardejar què està llegint la gent. Procures acostar-te, a la persona que està llegint, i fer tot el possible per veure el títol. I, fins i tot, ets capaç de fer-li un comentari si coneixes el llibre?

- Odies els llibres que tenen paràgrafs subratllats, o amb un cantó de la fulla doblegat?

- No pots llegir amb música de fons, sobretot si la coneixes, la música?

- Abans, si un llibre t'avorria, t'era impossible deixar-lo sense acabar. Ara després d'alguns intents, el deixes estar, encara que et costa, clar?

- T'agrada més llegir de nit que de dia?

- Si un llibre t'agrada molt, frises per arribar al final, i després et fa molta ràbia que s'haja acabat?

- Odies quan estàs a punt d'acabar un llibre que t'encanta, perquè després no sabràs què llegir, penses que cap altre estarà a l'altura, i així els llibres posteriors a aquest acaben agradant-te molt menys. No pots evitar-ho?

- En acabar un llibre que t'ha agradat amb totes les forces, pots passar-te dies i dies amb la depressió post lectora (és a dir, buscant-ne un altre que penses que estarà també molt bé, incapaç de començar-ne un altre)?

- En acabar un llibre, si t'ha agradat, vas a Internet i busques tota la informació relacionada amb ell. Això t'ajuda a assimilar que el llibre s'ha acabat...?

- Quan un llibre t'entusiasma molt moltíssim sents la imperiosa necessitat de comentar-lo... amb qui se't pose pel davant!?

- Pots llegir dos llibres alhora, sempre que tinguin arguments diferents, o millor, si pertanyen a gèneres diferents?

- No t'agrada llegir un llibre en qualsevol lloc; sí que ho fas, però prefereixes mil vegades estar a casa amb una manteta i el llibre?

- No ets d'aquestes persones que han d'acabar un capítol per deixar el llibre. És a dir podries deixar-lo a la meitat del capítol (tret que estiga molt interessant, és clar)?

- No t'agrada que t'interrompen quan estàs llegint, només tu decideixes quan deixar de llegir?

- No t'importa deixar prestats els llibres, és més t'agrada i molt; però si no te'ls tornen, encara que els hages llegit, és suficient per a perdre una amistat?


...doncs ens ho haurem de fer mirar, no?

diumenge, 7 de maig de 2017

DUES LÍNIES TERRIBLEMENT PARAL·LELES. Francesc Grau Viader

Dues línies terriblement paral·leles
Francesc Grau Viader
Club Editor ed.
2016
227 pàg.




Això és un relat en primera persona, escrit en forma de diaris, d'un jove soldat protagonista que podria ser el mateix autor.
Francesc Grau amb 17 anys va haver de participar a la Guerra Civil. Llavors acabaria presoner de l'exèrcit franquista. Història que tambè reflectirà al "Rua de captius" (també publicat per Club Editor ed.).

A "Dues línies terriblement paral·leles" (quin títol més macu) que són les trinxeres interminables, ens explica els dies d'aquest jove soldat, la seva rutina, els records, l'absurditat de la guerra, moltes escenes entranyables enmig de moments brutals vistos i pels ulls adolescents d'un jove que no mereixia una guerra sinó un futur. Arrencat de la seva vida i col·locat, de cop, enmig d'un camp de batalla.

És una novel·la d'iniciació on el protagonista va entenent algunes de les veritats de la guerra i de la vida, mentre es fa gran de cop.

"He matat un home i jo no puc enganyar-me a mi mateix."

És part de la nostra història i s'hauria de llegir als instituts. Tant per la forma que té, com pel contingut...

dimarts, 2 de maig de 2017

FORA DE CLASSE. Marina Garcés

Fora de classe. Textos de filosofia de guerrilla
Marina Garcés
Arcàdia ed.
2016
188 pàgs.


"Pensar és aprendre a respirar."

És tota una lliçó de filosofia això que fa Marina Garcés en aquest recull de columnes que ja havia publicat al diari Ara des del 2014.

Garcés ens fa pensar amb conceptes habituals de la filosofia. Els presenta, els obre i deixa que les idees banyin al lector.

"La filosofia només és possible allà on algú ha deixat alguna cosa per pensar i algú altre la reprèn i la desplaça."

Però segons com va avançant el llibre és com si cada tema surti d'una realitat més propera, la nostra que també connecta en algun lloc amb la filosofia o que fa servir la filosofia per entendre o afrontar aquesta realitat que moltes vegades enrampa.

Ull amb aquest llibre (i a tots el de l'editorial Arcàdia, que molen molt!!!), a la Marina Garcés, que abans ja havia publicat el "Filosofía inacabada" a Galaxia-Gutenberg ed. i que actualment és professora de filosofia a la Universitat de Saragossa.

"Som vides polítiques quan treballem i ens resistim que ens maltractin, som vides polítiques quan triem bé amb quines paraules i actituds parlem als nostres fills i els eduquem o ens adrecem a les persones que ens envolten, som vides polítiques quan decidim o deixem que decideixin per nosaltres com consumir, som vides polítiques quan callem i som vides polítiques quan ens rebel·lem..."

El Merlí de la tele, professor de filosofia, potser està bé però aquesta filosofia de la Marina Garcés, així ben explicada, realista i entenedora encara és millor perquè ens fa plantejar i pensar-ho tot amb arguments i un pensament que ho és tot. Personal i col·lectiu. Íntim i públic. Singular i plural. Sense rendir-se...

dissabte, 29 d’abril de 2017

Querido Diego, te abraza Quiela.- Elena Poniatowska




Elena Poniatowska
Querido Diego, te abraza Quiela
Impedimenta, 2014
Fitxa del llibre i primeres planes.


Llegir cartes com les que aquesta dona enamorada i abandonada dirigeix al seu company fugitiu després de deu anys i un fill mort té un vessant una miqueta agre. Resulta quasi morbós, i sona, o ressona, a tafaneria de perruqueria o de programa "d'alta televisió". Que hagin passat noranta-cinc anys des que es van escriure no li lleva la pudor a aquesta desvergonya de ficar-se en la vida d'uns altres.

Excepte una, sembla ser, són cartes escrites per una altra persona que no és la protagonista, sinó una reconeguda escriptora culpable de proporcionar estones memorables de lectura.

Afegint a la meva memòria de peix el fet de llegir aquest llibre en sessions d'autobús (dos o tres, tan sols, però amb diversos dies de distància entre elles), l'efecte del llibre és desassossegador: el relat de l'abandó és cruent, l'absència i el menyspreu són realment ben transmesos, el dolor s'enganxa a la gola.

En acabar el llibre he pensat que ocupava anys el relat. Però es limita només a uns mesos: nou. Encara que les cartes van de la meitat d'octubre al dos de febrer, hi ha una última, de finals de juliol, que allarga el termini i que sembla ser, diuen, l'única escrita efectivament per Quiela. És un dol raonable, per tant. Injust, dolorós i amarg, com tots els del voler.

Aquesta noia sap escriure, la Poniatowska, i Impedimenta ha tornat a fer una edició preciosa.

Jo em quedo amb la peripècia de tornar Quiela a pintar després de ser anegada en el corrent del "geni" del Rivera, amb la supervivència, amb el refer-se. I amb les ganes que els mites de l'amor romàntic, dels perversos efectes de la dominació dels forts i les llàgrimes dels penediments a posteriori vagin sent reemplaçats... Però ja!

dilluns, 3 d’abril de 2017

NOSALTRES EN LA NIT. Kent Haruf

Nosaltres en la nit
Kent Haruf
Angle ed.
2017
151 pàgs.
Traducció d'Anna Turró

Una senyora vídua va un dia a casa del seu veí (també vidu des de fa anys) i li demana si vol dormir amb ella.
Després de pensar-s'ho, el senyor hi va.

És una novel·la curta però emocionalment molt potent. Sembla poca cosa però no es descontrola en cap moment en una història sobre la soletat i l'esperança.
De personatges que busquen reconstruir el seu destí.

Molt inoblidable aquesta història i els seus dos protagonistes; tant, que pots posar-la igualment al costat de "Els ponts de Madison", "84 Charing Cross"... Amb aquells personatges que sembla que s'elevin de les seves vides.

És molt bona, molt maca i hauria de ser un dels (millors) llibres del Sant Jordi i de tot l'any sencer!

diumenge, 2 d’abril de 2017

Letras en los cordones.- Cristina Falcón / Marina Marcolin



Cristina Falcón Maldonado (text)
Marina Marcolin (il·lustració)
Letras en los cordones
Kalandraka, 2012


Fitxa del llibre
Més de l'autora a casa nostra


Flor és la gran de set germans. Té set anys i s'estima les lletres. Ajuda en casa perque la mamama (la iaia) s'aprima cada dia una mica més i la mama només torna a casa els diumenges. S'estima les històries, i la seva mestra li deixa revistes i llibres on llegir-les.

La col·lecció es diu "Llibres per a somniar". Kalandraka ha enllestit una edició amb paper gruixut i suau com llençols antics molt llavats.

A les il·lustracions de Marina Marcolin predomina el color que tenen els llibres vells, malgrat que en algunes el blanc dels llençols esclata al vestit de la mama, als llibrells d'aigua que ha de carregar la iaia, als budells dels llibres...
També al camí que recorren les gents del conte.

Que una poeta et conte un conte és tenir la paella pel mànec i l'èxit assegurat.
Si a més a més és Cristina qui ho fa, no cal dir res més.

Ja tenia jo el llibre, en portugués, regalat i dedicat per Cristina en una sobretaula memorable. Ja els seus dibuixos i els seu tacte i les lletres i les sabates m'havien seduït.

Avui he reunit tot: els sets i la set, els somnis, la màgia dels llibres vells i les lletres sempre noves, la dolça música del castellà de Veneçuela de la Cristina, la vida que no és fàcil per a molts i el coratge de deixar la teva llar per a pagar el futur dels teus...

Un llibre per a nens. Una tasca pels adults.

Lleveu-vos les sabates, orfes, i llegiu-lo.

dilluns, 20 de març de 2017

L'ART DE LA FICCIÓ. James Salter

L'art de la ficció
James Salter
L'altra ed.
2017
127 pàgs.
Traducció d'Albert Torrescasana

Deixeu-m'ho dir d'entrada: És massa llarg el pròleg d'Eduard Márquez.
Quasi 50 pàgines (petites) en aquest llibret de 130.
I és que si poses a la portada el nom de l'autor a 60 punts, l'interior també ha d'anar en consonància...
I no és que el pròleg de l'Eduard Márquez sigui dolent, però és que sent una mica més curt no hauria passat res i tindríem en Salter abans, que de fet és el que volíem i per això vam comprar aquest llibret.

Perquè quan llegeixes en Salter t'adones que és un autor superior als altres, per senzill i elegant, però sobretot delicat.
La seva part són tres petites conferències que va donar a la Universitat de Virginia, als 89 anys, poc abans de morir. Sobre la ficció, l'escriptura i la vida creadora.
Fins i tot en aquests temes, consegueix superar-los i portar el què explica més lluny sense esforç ni cops d'efecte.
A les seves novel·les ja era així, i ara en aquest deliciós llibret que ens arriba a manera de testament es reafirma com qui va ser un dels millors escriptors nordamericans dels últims 30 i 40 anys...

"Encara atribueixo una gran importància a l'estil. Em sembla que l'estil és el que perdura."

"Sempre hi ha massa opcions, o bé no n'hi ha cap, cap via possible. Al començament pots escriure a qualsevol lloc, però per escriure has de fer servir el teu temps real, has d'escriure en comptes de viure. Has de donar moltes coses per rebre'n alguna a canvi. Només et tornen una part molt minsa del que dónes, però com a mínim és alguna cosa..."

"La matèria primera de què disposes són totes les coses que has vist, escoltat o sentit, i has de remenar en aquest pila d'enderrocs fumejants que és l'experiència, mig sufocada pels gasos i la pols, gratant i furgant fins que hi trobes alguns objectes de valor que hi havien llençat. I llavors has d'ajuntar aquests fragments dellustrats i abonyegats, polir-los, ordenar-los i mirar de presentar-los d'una manera coherent i rellevant. No és una qüestió d'omplir una paperera a la babalà i de tornar-la a buidar..."

És un llibret que és un carmelet!
Com d'uns temes que podrien ser aburridots i només per aficionats o especialistes, acaben sent una lliço de viure i fer de la creativitat i la passió per escriure el motiu més gran per viure...


MAC Y SU CONTRATIEMPO. Enrique Vila-Matas

Mac y su contratiempo
Enrique Vila-Matas
Seix Barral ed.
2017
303 pàg.


"Acabo de acordarme, por ejemplo, de las coca-colas de cereza."


Torna en Vila-Matas.
Arriba després d'haver esgotat el camí de l'art contemporani en les seves últimes "Kassel no invita a la lógica" i "Marienbad eléctrico".
Amb "Mac y su contratiempo" torna més gran i millor.
El millor Vila-Matas. Trapella, erudit, juganer, rar, vanguardista...

Copiant-se a ell mateix per multiplicar-se.
Un escriptor novell que havia sigut constructor però que la crisi el va obligar a jubilar-se i ara vol ser escriptor de diaris, vol reescriure una novel·la d'un escriptor d'èxit que és veï seu.

Hi ha literatura dins literatura en els capítols on va explicant les parts d'aquest text que hauria d'acabar sent nou amb un ventríloc i el seu fill; reescrivint via aquests autors que ja s'han convertit en habituals seus i per això, paradoxalment, en vilamatians: Walser, Borges, Cheever, Hemingway, Djuna Barnes, Faulkner, Pessoa...
Ple de cites i molt fragmentat, és un text que va en moltes direccions i que podria ser moltes coses però que escapa a totes. Fins i tot a tenir un desenllaç clàssic en una novel·la que a vegades sembla un assaig interior escrit en primera persona.

"El domingo crea un vacío que es siempre nuestra ruina."

"Los monstruos éramos nosotros mismos."

Si us agrada en Vila-Matas, "Mac y su contratiempo" us agradarà molt i si ja el coneixíeu però no podeu amb aquest estil tant particular i fred, aquest no us farà pas canviar d'opinió encara que sigui una de les seves millors "novel·les" de posem, per exemple, els últims 10 anys.


dimecres, 15 de març de 2017

GERMÀ DE GEL, d'Alícia Kopf


Germà de gel 
ALÍCIA KOPF
L'altra editorial, 2016
244 pàgines 

Alícia Kopf no és Knausgard malgrat que coincideixin en l'editora catalana, els paisatges glaçats, la infància reinterpretada i la ficció autobiogràfica, potser fins i tot una certa banda sonora. Tampoc no fa cap falta. 
D'entrada resulta curiós que una autora que treballa sobre el propi record romangui oculta rere un pseudònim evocador, un que tampoc no acaba d'amagar la identitat real, noms i els cognoms que el text sí escapça.
Un dietari, un quadern d'artista, una novel·la. En realitat, una obra d'art. Perquè, sí, és tot plegat. A partir d'uns apunts es construeix aquesta història que convida tota l'estona a continuar llegint. Mostra sense obscenitat l'esventrament però la distància esdevé un empar per uns i altres. No cau en una sola categorització, no és pedant ni quan podria. Desgrana, convida, interpreta, confessa sense cap penitència. 
L'obra sap convertir en natural una estructura inventada però no en fa ostentació, no la caricaturitza. Hi trobem referents i citacions que mai resulten estirades ni embafoses. 
Al final, a un li queda la sensació que és possible escriure des de la joventut i una posició (més o menys) aburgesada sense ensopegar amb un tòpic rere l'altre.
Una veu. Una veu nova que val molt la pena de retenir.

I els tastets:
"L'amor indulgent d'un pare o una mare pot ser també una forma de negligència"
"El món em tancava la porta als nassos i jo pensava: us diré pel vostre nom i riuré. No ploraré ni em queixaré. Seguiré dibuixant i escrivint."
"Farta de representar un diàleg amb mi mateixa, decideixo buscar un interlocutor."
"Els primers anys de facultat descobreixo l'art conceptual, encara que em sembla alguna cosa que no puc permetre'm tan aviat. Em dedico a aprendre l'ofici de pintora, confonent la tècnica amb l'art."
"Encara que intenten donar un caire optimista a la situació, no semblen contents."

dilluns, 13 de març de 2017

Una canción de Bod Dylan en la agenda de mi madre - Sergio Galarza


Una canción de Bob Dylan en la agenda de mi madre
SERGIO GALARZA
Editorial Candaya, 2017
157 pàgines



 “Una canción de Bob Dylan en la agenda de mi madre”  és un emotiu i honest homenatge a la mare de l’autor, Doris Puente. Un retrat ple d’admiració y respecte a una dona valenta, valenta com a mare, com a advocada, com a persona que no va voler viure a mitges i que va cantar a la vida fins al darrer dels seus sospirs.

Podria semblar una novel·la, però el mateix autor diu que és una biografia,  també  una autobiografia. Li  vaig preguntar quines diferències trobaria amb els seus llibres anteriors, i em va dir que sobretot l’ús del seu idioma matern, el castellà de Lima, les expressions, les paraules...  em falta llegir la seva afamada trilogia, però imagino que també l’emotivitat.

Sergio Galarza administra l’emoció a través del ritme, ens transporta de Madrid a Lima i allà, sota un cel ben blau, obre les comportes i elimina distàncies  emocionals, entre ell i la seva mare, entre nosaltres, lectors, i ells. Ens mostra una agenda amb xifres, anotacions i una cançó escrita que  ens ofereix  al vent i les seves respostes.

Un llibre farcit de literatura, la de l’autor, la de la seva mare.  Farcit de creixement, de distància, de futbol com a element cohesionador, d’amor  i de dol, que al cap i a la fi és també una de les vessants de l’amor i amb una escriptura diàfana, gens pretensiosa, excel·lent.

Nou encert dels de Candaya, i  em reservo per ben aviat la lectura de la trilogia publicada per la mateixa editorial (Paseador de perros, JFK i La librería quemada)

"Mi vieja se ocupó de nuestra educación sentimental creyendo que el arte moldearía nuestro carácter y nos haría permeables en un buen sentido (...)"

"Dylan es folk, como las camisas a cuadros que mi madre me compraba de pequeño, como esos campos de colores que empezaban  a aparecer después de pasar Ticlio en los viajes de mi infancia, como el queso fresco y el pan serrano que corríamos a comprar con mis hermanos en Acobamba (...) Aunque quisiéramos, los hijos no podemos negar que estamos marcados por la huella de nuestros padres."

"Ella me crió para soportar el dolor y levantarme con más ganas si la tristeza me anulaba"

diumenge, 12 de març de 2017

Cada hombre es una raza | Mia Couto



Cada hombre es una raza
Mia Couto
Traducció al castellà de Mario i Mario Merlino
Alfaguara, 2002

Primerament tenim el títol: Cada hombre és una raza. El venedor d'ocells, en ser interrogat  per la policia perquè està molestant en un barri de blancs, contesta que "Mi raza soy yo mismo. La persona es una humanidad individual. Cada hombre es una raza, señor policía."
Un llibre màgic de contes, amb títols tan suggeridors: Rosalinda, la ninguna; El baobab que soñaba pájaros; El ex futuro padre y su previuda; Mujer en mí; Sidney Poitier en la barbería de Firipe Beruberu, etc.
He de dir que no vaig conèixer Mia Couto (Beira, Moçambic, 1955) fins que, fa pocs anys, una amiga em va regalar la novel·la "Un riu que es diu temps, unacasa que es diu terra". Em va captivar el llibre, i immediatament vaig investigar qui era aquest autor moçambiquès i què havia escrit. I van arribar altres escrits, entre ells "La confessió de la lleona". Ara m'ha arribat a les mans aquest llibre de contes.
Per tractar-se d'una col·lecció de contes, aquest llibre fa més viva i palesa la naturalesa de mil cares de la societat que protagonitza la literatura de Couto. Cada relat és un prodigi, pels temes, per la manera de contar-los, per les descripcions de les persones, de la naturalesa, per la màgia de la societat africana... I per sobre de tot, pel llenguatge i la prosa en que estan narrats.
Els temes: amor; tendresa; passió; prejudicis masclistes; relacions entre els vius i els morts, entre l'aldea i la resta del món; humor; el passat colonial i el present independent, però amb les classes socials tan marcades entre blanc rics i negres pobres; venjança; cultura africana front al racionalisme occidental, la connexió humana amb la natura i el paisatge (sobretot la terra)...
Cada conte porta, al començament una petita entrada (De vegades, una sola frase), la qual fuig del sentit literal. Ens adonarem de la importància que té conforme anem llegint el conte, i una volta acabat el relat, és quan cobrarà tota la potència i la riquesa que conté:
"Sólo  queremos un mundo nuevo: que tenga todo de nuevo y nada de mundo", diu una de elles.
El seu estil està fet amb frases curtes, plenes de significats. Ja he dit que la seua prosa és pura poesia?:
" Nunca se había visto agua tan copiosa: el paisaje llevaba diecisiete días goteando. El agua lastimaba la tierra, que apenas sabía nadar. Sobre el tejado de zinc, se estrellaban gruesas gotas, embarazadas de cielo."
"¿ Muerta Jauharia? Nyambi se trastornó en los matorrales, buscando señales de su amada. Vagó, perdido, por días y llantos."
"No seguían una marcha solitaria sino junto a otros de femenino desliz, a la manera de las horas que, esa noche, me recorrieron con insomnes manecillas".
"Y ahora, el novio le negaba la fantasía. Se deshizo de sus lágrimas, ¿para qué otra cosa sirve el dorso de las manos?"
"Ese hombre será siempre sombra: no habrá memoria suficiente para salvarlo de la oscuridad. En verdad, su astro no era el Sol. Ni su país era la vida. Tal vez por ello vivía con la prevenciones de un extraño."

Mia Couto també rescata mots d'arrels lingüístiques de les diverses cultures de Moçambic i, al mateix temps, crea nombroses paraules i expressions (que no són gratuïtes sinó necessàries polisèmies):
"Después, ella se entortugó, disponiéndose, quién sabe, a dormir."
"recordaba todo con benevalentía"
"En todos lados se propagaban los asaltos, conspirateos, animaldades."
"En los sueños todos nos encontramos en un mismo recinto, allí donde el tiempo se reduce a omniausencia."
"Ella siempre anhelaba acrobacias, distractividades."
"Mientras danzaba, su cuerpo se iba convirtiendo en sudor, ella transpiexpiraba."
Un món dur, ple de misteri, màgia, cultura africana, una altra visió del món completament diferent a la nostra... literatura viva, feta en portuguès, sí però des de l'Àfrica més autèntica!