diumenge, 18 de juny de 2017

CUANDO LA VIDA TE DA UN MARTILLO. Kate Tempest

Cuando la vida te da un martillo
Kate Tempest
Sexto Piso ed.
2017
357 pàgs
Traducció de Daniel Ramos.


La Kate Tempest és una hiphopera anglesa i blanca, de 32 anys, que també té un recull de poesia publicat aquí per l'editorial La bella Varsovia i que destaca per tenir unes lletres molt potents i plenes de ràbia, des dels barris treballadors de Londres, però alhora plens de vida. És com si unís el rap amb la poesia. Als seus concerts és normal que els músics deixin de tocar els instruments i ella segueixi recitant i que només quedi la seva veu flotant sola i alta. El seu speech...
És com una barreja màgica la Janis Joplin, una fada i en Billy Bragg.
Molt humana, molt social. Amb molta vida però molt enrabiada.
(Imagineu tot de coses bones i després multipliqueu per molt)

Aquí tenim una novel·la. 350 pàgines. Novel·lot!! Que no és cap caprici de popstar perquè no té errors ni baixades de ritme. Com si l'hagués escrita una escriptora de les de tota la vida. Compacta, amb força i dura.

2 noies protagonistes i els altres personatges que giren al seu voltant, dins de destins que se'ls mengen però que volen corregir... Pubs, barris treballadors, working class... Cels grisos que sempre ploren...

Però el millor de tot és la Kate Tempest que escriu com canta. Com si tingués 60 anys i hagués tingut totes aquestes vides i les hagués viscut. Com escriu i ho explica, de cop amb frases que semblen electricitat. Aquestes noies i l'argument que t'agafa i no et deixa. Ple d'electricitat que enrampa. D'aquelles novel·les que tens ganes d'arribar a casa per seguir llegint, d'aquelles que et criden 2 o 3 vegades perquè el sopar ja està a punt i segueixes llegint i llegint sense fer-ne cas perquè tot s'embala i va cap a una penúltima escena memorable que és com una explosió nuclear, dramàtica i divertida alhora.

"El corazón de ella resbala en aceite. Becky es un cuadro de Francis Bacon que gime en silencio con los ojos desorbitados."

"Contemplan las tristes cadenas de papel y la pancarta que pone "CUMPLEAÑOS!" en mayúsculas doradas.
-Perdimos el "FELIZ" -dice Goria.
-Bueno, anda. Así hay menos presión encima. -Charlotte se toma su vino, se apoya sobre la barra-. Suena menos a orden. Ahora parece más una afirmación."

"...soltó tantos tacos que hasta el teléfono se sonrojó..."

Per aquesta novel·la hauria de guanyar tots els discos d'or disponibles!!!!!!!

dimecres, 14 de juny de 2017

HISTÒRIA D'UN MATRIMONI. Geir Gulliksen

Història d'un matrimoni
Geir Gulliksen
Les hores ed.
2017
159 pàgs
Traducció d'Alexandra Pujol Skjønhug

Té moltes coses bones aquest llibre:
És el primer títol d'una editorial nova!!! Ull!!!
(I ja els hem de felicitar i donar la benvinguda per aquesta potent presentació!!)

La portada i tot el disseny és molt macu.

A l'autor no el coneixíem però a partir d'ara l'haurem de posar en majúscules al costat de paisans seus com en Knausgard!!

És un tros de novel·lot!!

"Història d'un matrimoni" és la cartografia del declivi a ulls del marit de la vida en comú d'una parella.
Com ella que treballa al Ministeri de Salut noruec es va allunyant d'ell a la vegada que coneix a un veí amb qui cada cop passa més temps.
El què ell està diposat a permetre per amor a ella, la gelosia no li deixarà.

Però el més inolvidable i molt impactant d'aquest relat és com Geir Gulliksen ens ho explica.
És una tercera persona (el marit) que l'explica com una primera (l'esposa) i com això permet explicar les escenes des del centre.
I això permet elevar el nivell emocional i literari d'aquesta història.

"Què era el que deien les nostres mirades? Que estàvem satisfets l'un amb l'altre, amb la nostra vida, que havia anat bé? Ens havíem trobat l'un a l'altre, havíem construït una vida plegats, i a ella li agradava qui era amb mi."

És molt molt bona!!!
Potentíssima!!
I costa molts dies oblidar aquelles carreres pels camins del bosc, d'una vida que s'allarga...

dilluns, 29 de maig de 2017

SALIENDO DE LA ESTACIÓN DE ATOCHA. Ben Lerner

Saliendo de la estación de Atocha
Ben Lerner
Random House ed.
2013
193 pàgs.
Traducció de Cruz Rodríguez Juiz


Un jove estudiant americà de poesia, arriba becat a Madrid per realitzar un treball sobre poesia i poetes espanyols.

Viurà en una petita buhardilla al barri de Santa Ana on passa els dies plàcidament i va descobrint els petits vicis de la vida peninsular: la siesta, fumar porros...
I de mica en mica anirà entrant en una petita vida social on coneixerà dues noies i les anirà alternant mentre decideix quina li agrada més enmig de malentesos pel poc coneixement de l'idioma castellà que té ell.
El to del relat és el millor, amb una primera persona que es mou entre l'humor i la tragèdia (sobretot en les pàgines on coincideix amb l'explosició dels trens d'Atocha...) amb un protagonista que s'està construïnt una identitat i realitzant el seu projecte poètic mentre busca el seu lloc dins la ciutat.
També són molt bones les pàgines dels dies després de l'explosió (com veu i viu un estranger aquests esdeveniments i els dies posteriors i les manifestacions mentre el govern central ens explicava altres coses...) i el viatge que fa a Barcelona per veure la Sagrada Familia ("el edificio más feo que he visto en la vida") i menjar ("pan blanco frotado con aceite y cubierto de puré de tomate") i on es perdrà després pel barri gòtic...

El relat funciona bé en aquesta búsqueda interior que ha de fer el protagonista i en la doble personalitat i problemes amb l'idioma que li apareix en alguns moments i que provoquen situacions divertides.

Ben Lerner, nascut el 1979, és un dels autors joves americans que hem de tenir anotats a l'agenda perquè sembla que vulguin crear (o millor dit, que estan creant) una nova narrativa americana, d'històries senzilles sense gaires estridències però amb resolució i resultats positius.
Atenció, per exemple, a la seva posterior "10:04" on també es pot apreciar això.

dijous, 25 de maig de 2017

ROPA MÚSICA CHICOS. Viv Albertine

Ropa música chicos
Viv Albertine
Anagrama ed.
2017
513 pàgs
Traducció de Cecilia Ceriani

La Viv Albertine va formar part del grup de música punk The Slits.
Amb el temps es convertirien en una banda de culte, molt influent i recordada.
En part perquè van ser un dels primers grups exclusivament femenins.

"Ropa música chicos... ¡Sólo piensas en eso!" es el que sempre li cridava la seva mare, quan arribava de l'escola.

Aquí hi tenim dos relats que, realment és un de sol.
El primer és la infància, joventut i els 15 minuts de fama que aconsegueix amb les Slits.
El segon relat és el després, just quan es separa el grup i el retorn vertiginiós a l'anonimat i la normalitat quan encara no tens ni 25 anys però ja has travessat l'Atlàntic 2 o 3 vegades i has fet gires i omplert estadis per actuar-hi...
I per això aquest llibre és boníssim i molt inoblidable. Per aquesta segona part (la primera ja l'hem llegit i vist moltes vegades amb altres noms i cognoms...) on hi ha molts sentiments, desig de construïr una nova vida, superar les discriminacions per ser dona, estudiar una carrera amb molt bona nota, superar una llarga malaltia, casar-se, aconseguir ser mare, la incomprensió del marit i el divorci... Tornar a tocar i cantar després de 20 anys...
La lectura és apassionant. Si la primera part pot ser explícita i dura a estones, aquesta segona part atrapa i conmou perquè és molt emocionant i està plena de vida amb pàgines molt divertides que són una lliçó igual que ho són les pàgines quan les coses no van bé. Aquest no rendir-se mai passi el que passi.

"...una eternidad. Me encanta que la eternidad no exista pero que tengamos una palabra para designarla y que la usemos todo el tiempo. Es algo hermoso y condenado al fracaso."

I a més està super ben escrit. Com si portés tota la vida sent escriptora. Com els grans. Ple de pujades i baixades. És arrollador i potent com una carrera de fòrmula1...

"Mantengo la esperanza. Pero eso es lo que te mata: la esperanza."

diumenge, 21 de maig de 2017

Feminisme de butxaca.- Bel Olid




Bel Olid
Feminisme de butxaca
Kit de supervivència
Angle Editorial, 2017


«La meva fantasia és una metralleta.
Quan vaig pel carrer i un desconegut em crida alguna cosa: metralleta. Quan el polític de torn fa el comentari masclista de torn: metralleta. Quan el bisbe explica als diaris que com volem que no ens violin, si demanem l’avortament lliure i gratuït: metralleta. Quan a l’escola es valora fins a l’infinit que el pare de les criatures vagi a la reunió, però es donen per descomptat les mares que hi van: metralleta. Quan em fan fora de la feina perquè estic embarassada: metralleta. Quan em diuen que no m’exalti, que no n’hi ha per a tant: metralleta.
Podria semblar una fantasia violenta, però no ho és; és una fantasia d’autodefensa.»
 «Les persones que veuen la seva visió del món atacada per la idea feminista de la igualtat de drets i oportunitats efectives recorren a un mecanisme de defensa tan antic com injust: la fal·làcia ad hominem. Hi ha més ironíes, a banda que s'utilitzi una fal·làcia que es diu literalment «contra l'home» com a arma per deslegitimar el feminisme. Per començar, que els primers insults que els vinguin al cap siguin lletja, malfollada i puta, tots tres mostres de les exigències del patriarcat cap a les dones (ser atractives i desitjables per als homes però restictives amb la pràctica de la seva sexualitat). La majoria d'insults que es dediquen a les feministes justifiquen per si mateixos l'existència del feminisme.»

No sé com recomanar aquest llibre imprescindible.

Diu Heide de Sidecar Libros que parlar d'un mateix no és fer mansplaining, però tot el que se m'ocorre dir del llibre no li afegeix gens interessant (a la fitxa del llibre hi ha un bon grapat d'opinions d'altres).

Penso en molta gent que hauria de llegir el llibre de la Bel Olid. Jo he regalat un exemplar per tal d'iniciar una cadena de lectures, demanant la seva màxima difusió.

No m'agraden les llistes de vendes, però avui he sentit que es ven molt bé. Publicar aquesta #microressenya, potser, en sigui la meva celebració.

Gràcies, Bel Olid, per ajudar-me a crèixer..


Es pot llegir online el capítol de la metralleta aquí.

dimarts, 16 de maig de 2017

Enviada especial | Jean Echenoz


Enviada especial
Jean Echenoz
Traducció d'Anna Casassas
Raig Verd editorial, 2017

Tens les peces del puzle escampades a sobre la taula, però no tens la guia, l'original que has de construir. Echenoz t'ajudarà, a poc a poc, a formar-lo. L'autor torna a la novel·la "negra", amb un relat d'aventures, d'espies internacionals, una novel·la que va de París a l'obscuritat de Corea del Nord.
Echenoz ha augmentat el nombre de pàgines de les seua novel·les (Ravel, Córrer, Llampecs, 14 -tan depurades-) i et condueix per una trama rocambolesca, irònica, amena i, per damunt de tot, divertida (molt). És per això que al principi he entrecomillat l'adjectiu "negra", perquè la novel·la té tots els ingredients d'aquest gènere, però no és ben bé això, i no n'és tampoc una simple paròdia; i trobe que ací rau la singularitat d'aquesta nova entrega de l'escriptor francès.
Si voleu assistir a unes situacions hilarants, a uns personatges més propis d'un film dels germans Cohen, de viatjar a la dictadura de Corea del Nord (com totes, estrambòtica i absurda), de reaccions que us deixaran bocabadats, amb un ritme trepidant, no ho dubteu i submergiu-vos en aquesta novel·la (per altra banda, tan ben escrita com totes les seues) i ho passareu molt rebé.

divendres, 12 de maig de 2017

Buena alumna.- Paula Porroni



Paula Porroni
Buena alumna
Tour de force, 13
Editorial minúscula, 2016

El llibre al blog de editorial minúscula.



És una primera novel·la, però no es nota.

És breu, però remou els fonaments del desenvolupament, de la societat del triomf, de les relacions humanes, de la supervivència.

Colpeja com saben fer les novel·les de Tour de force de l'Editorial minúscula (recordem Siempre hemos vivido en el castillo de Shirley Jackson, El tiempo es un canalla de Jennifer Egan, Verd aigua de Marisa Madieri -publicada també en castella en Tour de force- ...).

Podria semblar una novel·la d'iniciació, però la protagonista ja és granadeta, llicenciada fins i tot en l'estranger i cercant formació post-grau...

Problemes d'habitatge, de treball, de relacions afectives i sexuals, també intergeneracionals, d'acceptació de si mateixa i dels altres, por al fracàs, autoestima destrossada...

Tot escrit amb un mestratge impressionant.

Per a pensar (retro-gust una mica amarg, potser).

dimarts, 9 de maig de 2017

Vivències lectores: Costums i altres manies

Federico Faruffini, “La Lectora”

Ets d'aquells que...

- T'és impossible tenir ordenats els llibres. Casa està plena de llibres amuntegats pertot?

- Ets un comprador compulsiu de llibres, i ja no saps on ficar-los?

- T'agrada l'olor que desprenen els llibres, i creus que cada editorial té una olor pròpia?

- T'encanta grapejar, palpar una i altra vegada, una novel·la abans de començar a llegir-la?

- No t'agraden gens les franges de publicitat o promoció dels llibres, i si el llibre té sobrecoberta has de llevar-la per llegir-lo, i has de llevar també les etiquetes del preu o qualsevol indicació del nombre d'exemplars venuts o altra cosa?

- Quan estàs decidint de comprar un llibre o no perquè no en tens referències, has de mirar necessàriament l'íncipit, les frases del començament?

- Últimament no t'agrada mirar la sinopsi de la contraportada. Ara hi ha molt d'spoiler solt per les editorials?

- T'encanta xafardejar què està llegint la gent. Procures acostar-te, a la persona que està llegint, i fer tot el possible per veure el títol. I, fins i tot, ets capaç de fer-li un comentari si coneixes el llibre?

- Odies els llibres que tenen paràgrafs subratllats, o amb un cantó de la fulla doblegat?

- No pots llegir amb música de fons, sobretot si la coneixes, la música?

- Abans, si un llibre t'avorria, t'era impossible deixar-lo sense acabar. Ara després d'alguns intents, el deixes estar, encara que et costa, clar?

- T'agrada més llegir de nit que de dia?

- Si un llibre t'agrada molt, frises per arribar al final, i després et fa molta ràbia que s'haja acabat?

- Odies quan estàs a punt d'acabar un llibre que t'encanta, perquè després no sabràs què llegir, penses que cap altre estarà a l'altura, i així els llibres posteriors a aquest acaben agradant-te molt menys. No pots evitar-ho?

- En acabar un llibre que t'ha agradat amb totes les forces, pots passar-te dies i dies amb la depressió post lectora (és a dir, buscant-ne un altre que penses que estarà també molt bé, incapaç de començar-ne un altre)?

- En acabar un llibre, si t'ha agradat, vas a Internet i busques tota la informació relacionada amb ell. Això t'ajuda a assimilar que el llibre s'ha acabat...?

- Quan un llibre t'entusiasma molt moltíssim sents la imperiosa necessitat de comentar-lo... amb qui se't pose pel davant!?

- Pots llegir dos llibres alhora, sempre que tinguin arguments diferents, o millor, si pertanyen a gèneres diferents?

- No t'agrada llegir un llibre en qualsevol lloc; sí que ho fas, però prefereixes mil vegades estar a casa amb una manteta i el llibre?

- No ets d'aquestes persones que han d'acabar un capítol per deixar el llibre. És a dir podries deixar-lo a la meitat del capítol (tret que estiga molt interessant, és clar)?

- No t'agrada que t'interrompen quan estàs llegint, només tu decideixes quan deixar de llegir?

- No t'importa deixar prestats els llibres, és més t'agrada i molt; però si no te'ls tornen, encara que els hages llegit, és suficient per a perdre una amistat?


...doncs ens ho haurem de fer mirar, no?

diumenge, 7 de maig de 2017

DUES LÍNIES TERRIBLEMENT PARAL·LELES. Francesc Grau Viader

Dues línies terriblement paral·leles
Francesc Grau Viader
Club Editor ed.
2016
227 pàg.




Això és un relat en primera persona, escrit en forma de diaris, d'un jove soldat protagonista que podria ser el mateix autor.
Francesc Grau amb 17 anys va haver de participar a la Guerra Civil. Llavors acabaria presoner de l'exèrcit franquista. Història que tambè reflectirà al "Rua de captius" (també publicat per Club Editor ed.).

A "Dues línies terriblement paral·leles" (quin títol més macu) que són les trinxeres interminables, ens explica els dies d'aquest jove soldat, la seva rutina, els records, l'absurditat de la guerra, moltes escenes entranyables enmig de moments brutals vistos i pels ulls adolescents d'un jove que no mereixia una guerra sinó un futur. Arrencat de la seva vida i col·locat, de cop, enmig d'un camp de batalla.

És una novel·la d'iniciació on el protagonista va entenent algunes de les veritats de la guerra i de la vida, mentre es fa gran de cop.

"He matat un home i jo no puc enganyar-me a mi mateix."

És part de la nostra història i s'hauria de llegir als instituts. Tant per la forma que té, com pel contingut...

dimarts, 2 de maig de 2017

FORA DE CLASSE. Marina Garcés

Fora de classe. Textos de filosofia de guerrilla
Marina Garcés
Arcàdia ed.
2016
188 pàgs.


"Pensar és aprendre a respirar."

És tota una lliçó de filosofia això que fa Marina Garcés en aquest recull de columnes que ja havia publicat al diari Ara des del 2014.

Garcés ens fa pensar amb conceptes habituals de la filosofia. Els presenta, els obre i deixa que les idees banyin al lector.

"La filosofia només és possible allà on algú ha deixat alguna cosa per pensar i algú altre la reprèn i la desplaça."

Però segons com va avançant el llibre és com si cada tema surti d'una realitat més propera, la nostra que també connecta en algun lloc amb la filosofia o que fa servir la filosofia per entendre o afrontar aquesta realitat que moltes vegades enrampa.

Ull amb aquest llibre (i a tots el de l'editorial Arcàdia, que molen molt!!!), a la Marina Garcés, que abans ja havia publicat el "Filosofía inacabada" a Galaxia-Gutenberg ed. i que actualment és professora de filosofia a la Universitat de Saragossa.

"Som vides polítiques quan treballem i ens resistim que ens maltractin, som vides polítiques quan triem bé amb quines paraules i actituds parlem als nostres fills i els eduquem o ens adrecem a les persones que ens envolten, som vides polítiques quan decidim o deixem que decideixin per nosaltres com consumir, som vides polítiques quan callem i som vides polítiques quan ens rebel·lem..."

El Merlí de la tele, professor de filosofia, potser està bé però aquesta filosofia de la Marina Garcés, així ben explicada, realista i entenedora encara és millor perquè ens fa plantejar i pensar-ho tot amb arguments i un pensament que ho és tot. Personal i col·lectiu. Íntim i públic. Singular i plural. Sense rendir-se...

dissabte, 29 d’abril de 2017

Querido Diego, te abraza Quiela.- Elena Poniatowska




Elena Poniatowska
Querido Diego, te abraza Quiela
Impedimenta, 2014
Fitxa del llibre i primeres planes.


Llegir cartes com les que aquesta dona enamorada i abandonada dirigeix al seu company fugitiu després de deu anys i un fill mort té un vessant una miqueta agre. Resulta quasi morbós, i sona, o ressona, a tafaneria de perruqueria o de programa "d'alta televisió". Que hagin passat noranta-cinc anys des que es van escriure no li lleva la pudor a aquesta desvergonya de ficar-se en la vida d'uns altres.

Excepte una, sembla ser, són cartes escrites per una altra persona que no és la protagonista, sinó una reconeguda escriptora culpable de proporcionar estones memorables de lectura.

Afegint a la meva memòria de peix el fet de llegir aquest llibre en sessions d'autobús (dos o tres, tan sols, però amb diversos dies de distància entre elles), l'efecte del llibre és desassossegador: el relat de l'abandó és cruent, l'absència i el menyspreu són realment ben transmesos, el dolor s'enganxa a la gola.

En acabar el llibre he pensat que ocupava anys el relat. Però es limita només a uns mesos: nou. Encara que les cartes van de la meitat d'octubre al dos de febrer, hi ha una última, de finals de juliol, que allarga el termini i que sembla ser, diuen, l'única escrita efectivament per Quiela. És un dol raonable, per tant. Injust, dolorós i amarg, com tots els del voler.

Aquesta noia sap escriure, la Poniatowska, i Impedimenta ha tornat a fer una edició preciosa.

Jo em quedo amb la peripècia de tornar Quiela a pintar després de ser anegada en el corrent del "geni" del Rivera, amb la supervivència, amb el refer-se. I amb les ganes que els mites de l'amor romàntic, dels perversos efectes de la dominació dels forts i les llàgrimes dels penediments a posteriori vagin sent reemplaçats... Però ja!

dilluns, 3 d’abril de 2017

NOSALTRES EN LA NIT. Kent Haruf

Nosaltres en la nit
Kent Haruf
Angle ed.
2017
151 pàgs.
Traducció d'Anna Turró

Una senyora vídua va un dia a casa del seu veí (també vidu des de fa anys) i li demana si vol dormir amb ella.
Després de pensar-s'ho, el senyor hi va.

És una novel·la curta però emocionalment molt potent. Sembla poca cosa però no es descontrola en cap moment en una història sobre la soletat i l'esperança.
De personatges que busquen reconstruir el seu destí.

Molt inoblidable aquesta història i els seus dos protagonistes; tant, que pots posar-la igualment al costat de "Els ponts de Madison", "84 Charing Cross"... Amb aquells personatges que sembla que s'elevin de les seves vides.

És molt bona, molt maca i hauria de ser un dels (millors) llibres del Sant Jordi i de tot l'any sencer!

diumenge, 2 d’abril de 2017

Letras en los cordones.- Cristina Falcón / Marina Marcolin



Cristina Falcón Maldonado (text)
Marina Marcolin (il·lustració)
Letras en los cordones
Kalandraka, 2012


Fitxa del llibre
Més de l'autora a casa nostra


Flor és la gran de set germans. Té set anys i s'estima les lletres. Ajuda en casa perque la mamama (la iaia) s'aprima cada dia una mica més i la mama només torna a casa els diumenges. S'estima les històries, i la seva mestra li deixa revistes i llibres on llegir-les.

La col·lecció es diu "Llibres per a somniar". Kalandraka ha enllestit una edició amb paper gruixut i suau com llençols antics molt llavats.

A les il·lustracions de Marina Marcolin predomina el color que tenen els llibres vells, malgrat que en algunes el blanc dels llençols esclata al vestit de la mama, als llibrells d'aigua que ha de carregar la iaia, als budells dels llibres...
També al camí que recorren les gents del conte.

Que una poeta et conte un conte és tenir la paella pel mànec i l'èxit assegurat.
Si a més a més és Cristina qui ho fa, no cal dir res més.

Ja tenia jo el llibre, en portugués, regalat i dedicat per Cristina en una sobretaula memorable. Ja els seus dibuixos i els seu tacte i les lletres i les sabates m'havien seduït.

Avui he reunit tot: els sets i la set, els somnis, la màgia dels llibres vells i les lletres sempre noves, la dolça música del castellà de Veneçuela de la Cristina, la vida que no és fàcil per a molts i el coratge de deixar la teva llar per a pagar el futur dels teus...

Un llibre per a nens. Una tasca pels adults.

Lleveu-vos les sabates, orfes, i llegiu-lo.

dilluns, 20 de març de 2017

L'ART DE LA FICCIÓ. James Salter

L'art de la ficció
James Salter
L'altra ed.
2017
127 pàgs.
Traducció d'Albert Torrescasana

Deixeu-m'ho dir d'entrada: És massa llarg el pròleg d'Eduard Márquez.
Quasi 50 pàgines (petites) en aquest llibret de 130.
I és que si poses a la portada el nom de l'autor a 60 punts, l'interior també ha d'anar en consonància...
I no és que el pròleg de l'Eduard Márquez sigui dolent, però és que sent una mica més curt no hauria passat res i tindríem en Salter abans, que de fet és el que volíem i per això vam comprar aquest llibret.

Perquè quan llegeixes en Salter t'adones que és un autor superior als altres, per senzill i elegant, però sobretot delicat.
La seva part són tres petites conferències que va donar a la Universitat de Virginia, als 89 anys, poc abans de morir. Sobre la ficció, l'escriptura i la vida creadora.
Fins i tot en aquests temes, consegueix superar-los i portar el què explica més lluny sense esforç ni cops d'efecte.
A les seves novel·les ja era així, i ara en aquest deliciós llibret que ens arriba a manera de testament es reafirma com qui va ser un dels millors escriptors nordamericans dels últims 30 i 40 anys...

"Encara atribueixo una gran importància a l'estil. Em sembla que l'estil és el que perdura."

"Sempre hi ha massa opcions, o bé no n'hi ha cap, cap via possible. Al començament pots escriure a qualsevol lloc, però per escriure has de fer servir el teu temps real, has d'escriure en comptes de viure. Has de donar moltes coses per rebre'n alguna a canvi. Només et tornen una part molt minsa del que dónes, però com a mínim és alguna cosa..."

"La matèria primera de què disposes són totes les coses que has vist, escoltat o sentit, i has de remenar en aquest pila d'enderrocs fumejants que és l'experiència, mig sufocada pels gasos i la pols, gratant i furgant fins que hi trobes alguns objectes de valor que hi havien llençat. I llavors has d'ajuntar aquests fragments dellustrats i abonyegats, polir-los, ordenar-los i mirar de presentar-los d'una manera coherent i rellevant. No és una qüestió d'omplir una paperera a la babalà i de tornar-la a buidar..."

És un llibret que és un carmelet!
Com d'uns temes que podrien ser aburridots i només per aficionats o especialistes, acaben sent una lliço de viure i fer de la creativitat i la passió per escriure el motiu més gran per viure...


MAC Y SU CONTRATIEMPO. Enrique Vila-Matas

Mac y su contratiempo
Enrique Vila-Matas
Seix Barral ed.
2017
303 pàg.


"Acabo de acordarme, por ejemplo, de las coca-colas de cereza."


Torna en Vila-Matas.
Arriba després d'haver esgotat el camí de l'art contemporani en les seves últimes "Kassel no invita a la lógica" i "Marienbad eléctrico".
Amb "Mac y su contratiempo" torna més gran i millor.
El millor Vila-Matas. Trapella, erudit, juganer, rar, vanguardista...

Copiant-se a ell mateix per multiplicar-se.
Un escriptor novell que havia sigut constructor però que la crisi el va obligar a jubilar-se i ara vol ser escriptor de diaris, vol reescriure una novel·la d'un escriptor d'èxit que és veï seu.

Hi ha literatura dins literatura en els capítols on va explicant les parts d'aquest text que hauria d'acabar sent nou amb un ventríloc i el seu fill; reescrivint via aquests autors que ja s'han convertit en habituals seus i per això, paradoxalment, en vilamatians: Walser, Borges, Cheever, Hemingway, Djuna Barnes, Faulkner, Pessoa...
Ple de cites i molt fragmentat, és un text que va en moltes direccions i que podria ser moltes coses però que escapa a totes. Fins i tot a tenir un desenllaç clàssic en una novel·la que a vegades sembla un assaig interior escrit en primera persona.

"El domingo crea un vacío que es siempre nuestra ruina."

"Los monstruos éramos nosotros mismos."

Si us agrada en Vila-Matas, "Mac y su contratiempo" us agradarà molt i si ja el coneixíeu però no podeu amb aquest estil tant particular i fred, aquest no us farà pas canviar d'opinió encara que sigui una de les seves millors "novel·les" de posem, per exemple, els últims 10 anys.


dimecres, 15 de març de 2017

GERMÀ DE GEL, d'Alícia Kopf


Germà de gel 
ALÍCIA KOPF
L'altra editorial, 2016
244 pàgines 

Alícia Kopf no és Knausgard malgrat que coincideixin en l'editora catalana, els paisatges glaçats, la infància reinterpretada i la ficció autobiogràfica, potser fins i tot una certa banda sonora. Tampoc no fa cap falta. 
D'entrada resulta curiós que una autora que treballa sobre el propi record romangui oculta rere un pseudònim evocador, un que tampoc no acaba d'amagar la identitat real, noms i els cognoms que el text sí escapça.
Un dietari, un quadern d'artista, una novel·la. En realitat, una obra d'art. Perquè, sí, és tot plegat. A partir d'uns apunts es construeix aquesta història que convida tota l'estona a continuar llegint. Mostra sense obscenitat l'esventrament però la distància esdevé un empar per uns i altres. No cau en una sola categorització, no és pedant ni quan podria. Desgrana, convida, interpreta, confessa sense cap penitència. 
L'obra sap convertir en natural una estructura inventada però no en fa ostentació, no la caricaturitza. Hi trobem referents i citacions que mai resulten estirades ni embafoses. 
Al final, a un li queda la sensació que és possible escriure des de la joventut i una posició (més o menys) aburgesada sense ensopegar amb un tòpic rere l'altre.
Una veu. Una veu nova que val molt la pena de retenir.

I els tastets:
"L'amor indulgent d'un pare o una mare pot ser també una forma de negligència"
"El món em tancava la porta als nassos i jo pensava: us diré pel vostre nom i riuré. No ploraré ni em queixaré. Seguiré dibuixant i escrivint."
"Farta de representar un diàleg amb mi mateixa, decideixo buscar un interlocutor."
"Els primers anys de facultat descobreixo l'art conceptual, encara que em sembla alguna cosa que no puc permetre'm tan aviat. Em dedico a aprendre l'ofici de pintora, confonent la tècnica amb l'art."
"Encara que intenten donar un caire optimista a la situació, no semblen contents."

dilluns, 13 de març de 2017

Una canción de Bod Dylan en la agenda de mi madre - Sergio Galarza


Una canción de Bob Dylan en la agenda de mi madre
SERGIO GALARZA
Editorial Candaya, 2017
157 pàgines



 “Una canción de Bob Dylan en la agenda de mi madre”  és un emotiu i honest homenatge a la mare de l’autor, Doris Puente. Un retrat ple d’admiració y respecte a una dona valenta, valenta com a mare, com a advocada, com a persona que no va voler viure a mitges i que va cantar a la vida fins al darrer dels seus sospirs.

Podria semblar una novel·la, però el mateix autor diu que és una biografia,  també  una autobiografia. Li  vaig preguntar quines diferències trobaria amb els seus llibres anteriors, i em va dir que sobretot l’ús del seu idioma matern, el castellà de Lima, les expressions, les paraules...  em falta llegir la seva afamada trilogia, però imagino que també l’emotivitat.

Sergio Galarza administra l’emoció a través del ritme, ens transporta de Madrid a Lima i allà, sota un cel ben blau, obre les comportes i elimina distàncies  emocionals, entre ell i la seva mare, entre nosaltres, lectors, i ells. Ens mostra una agenda amb xifres, anotacions i una cançó escrita que  ens ofereix  al vent i les seves respostes.

Un llibre farcit de literatura, la de l’autor, la de la seva mare.  Farcit de creixement, de distància, de futbol com a element cohesionador, d’amor  i de dol, que al cap i a la fi és també una de les vessants de l’amor i amb una escriptura diàfana, gens pretensiosa, excel·lent.

Nou encert dels de Candaya, i  em reservo per ben aviat la lectura de la trilogia publicada per la mateixa editorial (Paseador de perros, JFK i La librería quemada)

"Mi vieja se ocupó de nuestra educación sentimental creyendo que el arte moldearía nuestro carácter y nos haría permeables en un buen sentido (...)"

"Dylan es folk, como las camisas a cuadros que mi madre me compraba de pequeño, como esos campos de colores que empezaban  a aparecer después de pasar Ticlio en los viajes de mi infancia, como el queso fresco y el pan serrano que corríamos a comprar con mis hermanos en Acobamba (...) Aunque quisiéramos, los hijos no podemos negar que estamos marcados por la huella de nuestros padres."

"Ella me crió para soportar el dolor y levantarme con más ganas si la tristeza me anulaba"

diumenge, 12 de març de 2017

Cada hombre es una raza | Mia Couto



Cada hombre es una raza
Mia Couto
Traducció al castellà de Mario i Mario Merlino
Alfaguara, 2002

Primerament tenim el títol: Cada hombre és una raza. El venedor d'ocells, en ser interrogat  per la policia perquè està molestant en un barri de blancs, contesta que "Mi raza soy yo mismo. La persona es una humanidad individual. Cada hombre es una raza, señor policía."
Un llibre màgic de contes, amb títols tan suggeridors: Rosalinda, la ninguna; El baobab que soñaba pájaros; El ex futuro padre y su previuda; Mujer en mí; Sidney Poitier en la barbería de Firipe Beruberu, etc.
He de dir que no vaig conèixer Mia Couto (Beira, Moçambic, 1955) fins que, fa pocs anys, una amiga em va regalar la novel·la "Un riu que es diu temps, unacasa que es diu terra". Em va captivar el llibre, i immediatament vaig investigar qui era aquest autor moçambiquès i què havia escrit. I van arribar altres escrits, entre ells "La confessió de la lleona". Ara m'ha arribat a les mans aquest llibre de contes.
Per tractar-se d'una col·lecció de contes, aquest llibre fa més viva i palesa la naturalesa de mil cares de la societat que protagonitza la literatura de Couto. Cada relat és un prodigi, pels temes, per la manera de contar-los, per les descripcions de les persones, de la naturalesa, per la màgia de la societat africana... I per sobre de tot, pel llenguatge i la prosa en que estan narrats.
Els temes: amor; tendresa; passió; prejudicis masclistes; relacions entre els vius i els morts, entre l'aldea i la resta del món; humor; el passat colonial i el present independent, però amb les classes socials tan marcades entre blanc rics i negres pobres; venjança; cultura africana front al racionalisme occidental, la connexió humana amb la natura i el paisatge (sobretot la terra)...
Cada conte porta, al començament una petita entrada (De vegades, una sola frase), la qual fuig del sentit literal. Ens adonarem de la importància que té conforme anem llegint el conte, i una volta acabat el relat, és quan cobrarà tota la potència i la riquesa que conté:
"Sólo  queremos un mundo nuevo: que tenga todo de nuevo y nada de mundo", diu una de elles.
El seu estil està fet amb frases curtes, plenes de significats. Ja he dit que la seua prosa és pura poesia?:
" Nunca se había visto agua tan copiosa: el paisaje llevaba diecisiete días goteando. El agua lastimaba la tierra, que apenas sabía nadar. Sobre el tejado de zinc, se estrellaban gruesas gotas, embarazadas de cielo."
"¿ Muerta Jauharia? Nyambi se trastornó en los matorrales, buscando señales de su amada. Vagó, perdido, por días y llantos."
"No seguían una marcha solitaria sino junto a otros de femenino desliz, a la manera de las horas que, esa noche, me recorrieron con insomnes manecillas".
"Y ahora, el novio le negaba la fantasía. Se deshizo de sus lágrimas, ¿para qué otra cosa sirve el dorso de las manos?"
"Ese hombre será siempre sombra: no habrá memoria suficiente para salvarlo de la oscuridad. En verdad, su astro no era el Sol. Ni su país era la vida. Tal vez por ello vivía con la prevenciones de un extraño."

Mia Couto també rescata mots d'arrels lingüístiques de les diverses cultures de Moçambic i, al mateix temps, crea nombroses paraules i expressions (que no són gratuïtes sinó necessàries polisèmies):
"Después, ella se entortugó, disponiéndose, quién sabe, a dormir."
"recordaba todo con benevalentía"
"En todos lados se propagaban los asaltos, conspirateos, animaldades."
"En los sueños todos nos encontramos en un mismo recinto, allí donde el tiempo se reduce a omniausencia."
"Ella siempre anhelaba acrobacias, distractividades."
"Mientras danzaba, su cuerpo se iba convirtiendo en sudor, ella transpiexpiraba."
Un món dur, ple de misteri, màgia, cultura africana, una altra visió del món completament diferent a la nostra... literatura viva, feta en portuguès, sí però des de l'Àfrica més autèntica!

dimarts, 7 de març de 2017

Argelagues | Gemma Ruiz


Argelagues
Gemma Ruiz
Proa, 2016
(Sisena edició, gener del 2017)


Com sabem els que som de poble i no hem perdut tots els noms de les plantes, l'argelaga és un arbust que creix als llocs no cultivats i que, a banda de la seua capacitat per ressistir, té una particularitat: tot són punxes punxes. Però també quan floreix s'omple de unes petites flors grogues que són una preciositat. Comparem aquelles dones, que des de principis del s. XX fins als anys 60, van patir vida, guerra, masclisme, dictadura..., amb les argelaques i ja tenim el perquè d'aquest títol tan ben triat per la Gemma Ruiz.

L'autora ens conta la història (en aparença, minúscula, intrascendent) de tres dones de la seua família. Dones que pensen que no han fet res! (Si nosaltres no valem res!, diu la Gemma que li deia la besàvia quan li agafava notes per escriute aquesta història.) Dones que passen de viure a pagès a anar a la ciutat. Unes vides de sacrifici, de dedicació a la família, d'obediència, de treball duríssim, de "servir" en cases dels rics, de l'estraperlo, de passar gana, de defensar els seus per damunt de tot...
En la presentació a València del seu llibre, la Gemma contava que mentre estava escrivint la novel·la sobre les dones de la seus família, la gent li preguntava que què havien fet aquestes dones per merèixer ser-hi les protagonistes; ella sempre contestava que res que no hagueren fet les avantpassades del que preguntava. I ací rau un de les principals virtuts d'questa novel·la: tots ens podem identificar amb la Gemma i mirar cap a darrere, cap a les nostres dones. Com deia ella, dones que han fet que jo siga el que sóc i estiga ací.
Una història familiar (estàndar, com diu ella), que "té tot el que m'interessava explicar: una família de poble, de pagès, que la misèria empeny a les fàbriques, que perd la guerra i pateix una post-guerra cruel..." I ella se sent una privilegiada per no haver patit tot el que van viure elles, i se sent en la obligació d'explicar-ho.

I ho explica en un monument a l'oralitat, amb un català que ens deixa bocabadats; un parlar que no és al que estem acostumats, però que ens agafa des del primer moment. La Gemma ens diu que ha defensat amb ungles i dents (amb punxes, com una argelaga) cadascun dels fragments de la novel·la; que no estava conforme si una volta estava escrit no complia amb els desitjos d'una lectora inflexible, com és ella. Tenia molt clar que no escriuria res que no estiguera escrit tal i com parla ella o les dones de la seua família. I utilitzarà expressions de la parla d'allà que no seran normatives, però que són les seues! Una oralitat, que els que no som d'allà, ens costarà, al principi, una miqueta d'acostumar-nos-hi, però que de seguida ens subjuga i la fem nostra. Una delícia!

dijous, 2 de març de 2017

El dol és aquella cosa amb ales - Max Porter




Un home a qui se li ha mort la dona
Uns fills a qui se’ls hi ha mort la mare
Un pare a qui se li ha mort la mare dels seus fills
Uns fills a qui se‘ls hi ha mort la dona del seu pare
Un dolor intens que comparteixen
Un DOLor que esdevé un corb
Un corb que els ajuda a sobreviure
Un autor que va perdre el seu pare
Un autor que va patir i compartir l’absència del seu pare amb el seu germà.
Un autor que és editor i estima la poesia
Emily Dickinson
Ted Hughes
Amor i mort – AMORT-
Amor i dolor
Amor i absència
Un corb molt llest
Una novel·la poètica
Un poema novel·lat
No ens calen les etiquetes
Llegim dolor, llegim patiment, llegin absència, llegim amor, molt d’amor
La tristesa també pot ser molt bella,
la bellesa molt trista. 

Una meravella de llibre



Max Porter
El dol és aquella cosa amb ales
Traducció magnífica de Víctor Obiols

:Rata, 2016


#microressenya



dimecres, 1 de març de 2017

Sortir a robar cavalls | Per Petterson


Sortir a robar cavalls
Per Petterson
Traducció de Carolina Moreno Tena
Club Editor
Barcelona, 2016

Sovint no ens adonem de la importàcia que té per a la Literatura la traducció d'altres llengües: la quantitat de obres que perdríem, de les quals no gaudiríem, sobretot de llengües tan allunyades de la nostra com ara el noruec. Per això, crec, que no es dóna la consideració que es mereixen els bons traductors. En una entrevista que li van fer en televisió a aquest autor, va llegir-nos un fragment de La plaça del diamant de la Rodoreda, que segons ell, l'havia impressionat tant, i ho fa fer en noruec. Parlava de la fluïdesa de la seua prosa, del molt que li havia influit la nostra autora (Va ser molt curiós, sentir-lo en una llengua tan estranya per nosaltres).

Tot això em ve al cap, en llegir aquesta novel·la: la prosa sòbria, sense artificis, fluïda i calmada que l'autor empra i que la traductora ha sabut traslladar-nos. Una prosa que flueix com el riu que ens acompanya durant tota la narració, com la neu que cau, abundosa però calmada... Una escriptura, plena d'elipsis i silencis i moments no presents, capaç de contar-nos tota una vida a partir de dos moments puntuals del protagonista. En tot moment, la natura, els records, ens fan pensar en que tot té un significat ocult (moltes vegades ha de ser el lector qui ha de completar el que s'hi insinua).

L'argument no pot ser més senzill: Trond, narrador i protagonista, en jubilar-se, abandona la ciutat d'Oslo (en el moment que la seua vida estava parada, en silenci), per tal de passar els últims anys de vida en una cabana aïllada, en un bosc de Noruega en la frontera amb Suècia. Aquest bosc ja el coneixia de la seua adolescència, sobretot d'aquell estiu de 1948 (quan tenia 15 anys), en què va madurar i es va fer home.
En la cabana del bosc, només en companyia de la seua gossa i d'un veí molt especial, rememorarà què va viure aquell estiu, les relacions amb la seua família (per damunt de tots, el seu pare) i amb un amic i els seus pares i germans. Tota una vida, en aquests dos moments, passarà per davant d'ell i de nosaltres els lectors que l'acompanyem en el seu monòleg.

És una novel·la de creixement personal, d'aprenentatge de l'adolescent però també de l'home que ha d'aprendre a fer-se vell. Tota la novel·la està feta d'una mescla entre present i passat, entre memòria i vida quotidiana; evocadora i subtil. Un goig!

Llegeix-ne un fragment

diumenge, 19 de febrer de 2017

QUE ME QUIERAS

Que me quieras
Merrit Tierce
Blackie Books ed.
2017
192 pàg.
Traducció al castellà de Zulema Couso


"...todos cargábamos con lo nuestro. Estábamos rotos. Todos íbamos cuesta abajo..."


És una novel·la tant al·lucinantment bona, però tan
devastadora com una bomba atòmica, aquesta "Que me quieras" de la jove autora americana Merrit Tierce.

Una jove cambrera i mare soltera que treballa llargs torns, per oblidar la seva soletat s'aboca al sexe i les drogues.
Però hi ha molta humanitat en aquesta història amb un personatge principal molt inovidable, que porta una vida devastadora buscant el dolor per combatre un altre tipus de dolor.

"Que me quieras" és turbadora alhora que rara i dura. I segurament és la novel·la que millor descriu la vida dins un restaurant. L'abans, la tempesta d'un torn ple de taules i el després... Les vides d'aquestes persones (també tenen sentiments) que et serveixen durant una estona i llavors ja no els tornes a veure mai més, però amb vides que segueixen quan acaben els torns.

És una novel·la que funciona perquè amb el sexe com element tant important de la trama; el sexe és explícit, però no és exhibicionista ni gratuït. A estones t'encogeix però també està plena de llum (per exemple la filla és sempre com un àngel...) o l'escena delirant i molt tronxant de la màquina de fotos...

Un descobriment aquesta autora. Té llum, electricitat i vida.
"Que me quieras" és tant bona i necessària, que fa mal!! No la llegiu perquè no podreu parar de recomanar-la!

"El cumplimiento de la Ley de Murphy me enseñó a ser supersticiosa, Nunca decía Parece que va a ser una noche tranquila, seguro que cerramos pronto porque la sección de fumadores se llenaba de repente. Los fumadores tardaban una eternidad. No había manera de despachar esas mesas porque no tenían prisa. Fumaban antes de pedir. Siempre tomaban entrantes y copas. Fumaban tras los entrantes. Siempre pedían postre. Su cuenta también era mayor pero no compensaba porque se quedaban tanto rato que podrías haber atendido a tres mesas de veinticinco dolares en lugar de una de cuarenta, aunque los fumadores dejaban mejores propinas..."

dilluns, 6 de febrer de 2017

Nefando - Mónica Ojeda

Mónica Ojeda
NEFANDO
Candaya, 2016


Una novel·la profunda, literàriament i temàtica.

L’autora, joveníssima,  escriu com els àngels, anoteu el seu nom MÓNICA OJEDA, perquè en sentirem a parlar,  i és valenta, molt valenta. 

Una immersió en el submón virtual – deep web – per explicar-nos,   que existeix i és molt més proper del què imaginem, molt més real del què ens pugui semblar. La foscor existeix, la crueltat existeix, la maldat existeix, l’horror existeix, la pederàstia, l’abús... existeixen... les víctimes també. 

Però no ho explica, així, linealment, no, ella ens col·loca, com a lectors, davant de fotogrames, de testimonis, d’entrevistes, de fragments d’una novel·la, de cròniques de joc, fins i tot de dibuixos. Ens obliga a traçar una línia que veiem que ens porta directe al precipici, una línia poètica que permet que puguem continuar passant les pàgines, una línia asèptica, que permet guardar les distàncies emocionals,  malgrat el relat ens convulsioni.

El mal existeix i les víctimes també, molt més a prop del què pensem. L’autora ens sacseja, ens diu estigueu amatents, això passa, arreu, i no som capaços de veure-ho, i ho fa des d’una escriptura tan bella que el contrast fa feredat.

“Yo quería escribir la historia de una mujer cuyo único propósito en la vida fuera el de encaranar el dolor de todas las mujeres del mundo”

“Los poemas no són agradables, al menos no los que son Buenos. La poesía que verdaderamente vale la pena es la que te deja caer. Imposible no salir quebrado de eso.”

“Solo los gemidos eran más importantes que el silencio: los gemidos fuertes como su respiración. Abrió las piernas y llevó su mano hacia su eje narrativo”

Aquí trobareu més informació de la darrera gran proposta de Candaya 


#Microressenya

divendres, 3 de febrer de 2017

Em dic Lucy Barton | Elizabeth Strout


Em dic Lucy Barton
Elizabeth Strout
Traducció d'Esther Tallada
Edicions de 1984


Després de l'enlluernadora Olive Kitteridge i d'Els germans Burgess (més redona com a novel·la), ens arriba aquesta Em dic Lucy Barton, més lleugera i curta.
Primerament hauríem d'explicar per a comprendre bé els llibres de l'Strout quin és el seu mètode d'escriptura: Ella mateixa explica que primer de tot tria un tema o fil conductor, després cada dia escriu un capítol, un fragment sobre el tema, tot utilitzant els personatges que primerament ha predefinit; una vegada ha acabat d'escriure aquests petits fragments, intenta ensamblar-ho tot en una història. És per això que, de vegades els seus llibres semblen contes units per un fil conductor; i en aquesta novel·la tot està una mica descompensat i sense un final clar, que remata amb una frase final que pot servir per a qualsevol història: "Tot el que és la vida em fascina".

La trama és molt senzilla: una dona que està hospitalitzada durant uns dies, als anya 80 (l'època de la sida més virulenta) rep la visita de sa mare, qui li contarà històries de persones, relacions i episodis de la infantesa; sa mare que havia estat vint anys sense veure's i sense comunicació mútua. A partir d'ací, la Lucy també repassarà la seua vida i els seus sentiments. I ja està, senzillesa i simplicitat.s

Tanmateix, sense ser un gran llibre, a mi, m'ha despertat molts sentiments, i ha tret de mi records de la meua infantesa que estaven ocults.

diumenge, 29 de gener de 2017

LA FEROCITAT. Nicola Lagioia

La ferocitat
Nicolia Lagioia
Bromera ed.
2016
414 pàgs.
Traducció d'Albert Pejó


No sóc un expert ni un lector habitual de novel·la negra, o sigui que no sé si aquesta història té deutes amb relats d'altres autors anteriors...
Però llegint-la m'ha semblat una versió hardcore (i molt millor) que el Harry Quebert...
Més mediterrània, que vol dir millor perquè és més propera i molt italiana, d'un autor italià amb tot el què això suposa: Molt caràcter. Fugosa i plena de rampells.

També hi ha una filla (d'un magnat immobiliari) assassinada. Anirem veient la corrupció que impera al sud de la Itàlia. I una familia que de tant bruta pels sentiments està espatllada.

Nicola Lagioia escriu com el vent. Sembla que ho faci a fuetades. Amb força. I quan arriben aquests cops és impressionant pels moments genials i antològics on la prosa de Lagioia sembla que s'elevi del fang d'aquestes vides tant brutes i lletges.
D'una història dura que l'anirem veient de manera coral, amb moltes i molts narradors que van passant per aquestes pàgines i una víctima que s'hagués merescut més pàgines pel seu caràcter misteriós i ambigu; i un personatge secundari que esdevindrà principal per tossut.

"Als divuit, es podia assemblar a determinades actrius de cine posteriors a l'època dels pits grossos. Corbes generoses però sense excessos, una Natalie Wood sense la capa de pintura final."

"Com quan, després d'una disputa en què ens hem deixat emportar, ens preguntem com és possible que ens hàgim descontrolat d'aquella manera. I ens sap greu. I valorem les conseqüències del que hem dit. Amb el cap fred ens adonem que l'error ha consistit a dir malament el que pensàvem de debò. I d'aquesta manera -un cop fora del remolí místic de l'enrabiada-, no pensem prou en el fet que potser hem deixat escapar alguna informació que hauria valgut més retenir per a nosaltres."

Novel·la fosca més que negra que envolta al lector de manera perillosa i addictiva!

diumenge, 22 de gener de 2017

També el vertigen.- Vicent Almela i Artíguez




Vicent Almela i Artíguez
També el vertigen
Viena Edicions, 2016
Premi Betúlia de Poesia Memorial Carme Guasch 2016 de Badalona





  

També el vertigen, les darreres paraules del poemari;
altres són de l'avi avesat a oblidar des de ben prompte
i altres de la nena sense ales feta ave clara
que llegeix els arbres...
Hi són també les darreres perles de llet
d'una boca de nen crescut.
I deu o dotze frases carregades de foc
per enllestir poemes nous.
Llegir per aprendre,
per a no poder dir mai més algunes coses.
Una veu potent a tenir en compte.

dijous, 19 de gener de 2017

Vivències lectores: Novel·la policíaca/negra






         De vegades m'he sentit malament per la meua afició incorregible a llegir novel·la negra i policíaca (En tenir-les a les mans, no puc fer més que devorar-les, apassionadament). Actualment n'hi ha molta de novel·la que es diu negra/policíaca/thriller (tota una barreja) i que arriben a ser bet sellers (i no vull citar geografies ni noms propis). Pot ser per això (l'expressió bet seller em fa patir) que m'ha fet buscar legitimació o justificacions per a aquest vici meu.
            La primera és que la novel·la policíaca/negra intenta ser un retrat fidel de la realitat, i aquest reflex és el que impacta en la nostra consciència. Si aquest gènere ens presenta personatges i situacions corruptes i cínics és perquè imita una societat que està dins d'aquests paràmetres. I nosaltres amb ella.
La novel·la policíaca/negra arriba al cim durant la primera meitat i mitjan del segle XX, cobrant força amb els desastres del món de la postguerra, símptoma de decadència, corrupció i marginació en què viu una societat dividida i alienada; rics i pobres poden ser criminals per igual, i la policia no és sinònim de justícia. Els mitjans de comunicació inunden la població amb xafarderies dels famosos, esports, política i propaganda antiesquerrana. (Us sona tot això?) I, de tot això, sorgeixen individus comuns que protagonitzen històries comunes, que en aquest gènere de novel·les no estan idealitzats, i tots, bons o dolents tenen les seues limitacions i atractiu. I sabem que la realitat supera la ficció.
            Una altra justificació seria la gran qualitat dels màxims autors d'aquest gènere: El primer escriptor, Edgar Allan Poe (Els crims del carrer Morge), i Arthur Conan Doyle (i el seu famós Sherlok Holmes). Dashiell Hammet i Raymond Chandler en els inicis; els seus continuadors George Simenon (amb el seu detectiu estrella Maigret), Jim Thomson, Patricia Highsmit (Ripley), Vázquez Montalbán i P. D. James; Leonardo Sciacia, Andrea Camilleri i Hening Mankell; la duríssima novel·la negra de Rubem Fonseca, i els conreadors actuals Benjamin Black, Pierre Lemaitre, Fred Vargas...
            I vaig trobar la tercera: Els grans escriptors que la defensaven. Com ara, Fernando Pessoa, un dels grans poetes i escriptors en llengua portuguesa del segle XX, va ser un lector entusiasta de novel·la negra i policíaca. A la seua fecunda obra com a poeta, assagista i traductor, hem d'incloure la seva faceta d'escriptor de literatura policíaca amb 13 novel·les protagonitzades pel metge i investigador privat Abilio Quaresma. I vaig trobar unes declaracions on afirmava que "un dels pocs divertiments intel·lectuals que persisteixen en el que encara li queda d'intel·lectual a la humanitat és la lectura de novel·les policíaques ...", em vaig quedar satisfet. Ja està, ja ho tenia. Després, investigant, a Pessoa li farien companyia uns altres, però jo amb això ja en tenia prou!

            Últimament he llegit, de novel·la policíaca/negra, i no he publicat al bloc entrades d'ells, les següents:
- El mort de Maigret; George Simenon. Acantilado (De Simenon, i està tot dit.)
- 1.280 almas; Jim Thomson. RBA (Un clàssic genial, brutal!; no n'he trobat traducció al català, sembla exhaurida.)
- Irène. Alex. Camille. Vestido de novia; Pierre Lemaitre. Totes a Alfaguara. (Bestials, sobretot Irène.)
- Órdenes sagradas. La rubia de ojos negros; Benjamin Black. Alfaguara (Com he dit d'altres d'aquest autor, molt bones.)
- Rey de picas. Una novela de suspense; Joyce Carol Oates. Alfaguara (Molt interessant.)
- Así es como se mata; Mirko Zilahy. Alfaguara (Un fenòmen a Itàlia, però no em va agradar tant com prometia.)
- Del otro lado; Michael Connelly. Alianza de Novelas (Pura novel·la policíaca, d'estil clàssic.)

Veieu quin vici?