diumenge, 18 de juny de 2017

CUANDO LA VIDA TE DA UN MARTILLO. Kate Tempest

Cuando la vida te da un martillo
Kate Tempest
Sexto Piso ed.
2017
357 pàgs
Traducció de Daniel Ramos.


La Kate Tempest és una hiphopera anglesa i blanca, de 32 anys, que també té un recull de poesia publicat aquí per l'editorial La bella Varsovia i que destaca per tenir unes lletres molt potents i plenes de ràbia, des dels barris treballadors de Londres, però alhora plens de vida. És com si unís el rap amb la poesia. Als seus concerts és normal que els músics deixin de tocar els instruments i ella segueixi recitant i que només quedi la seva veu flotant sola i alta. El seu speech...
És com una barreja màgica la Janis Joplin, una fada i en Billy Bragg.
Molt humana, molt social. Amb molta vida però molt enrabiada.
(Imagineu tot de coses bones i després multipliqueu per molt)

Aquí tenim una novel·la. 350 pàgines. Novel·lot!! Que no és cap caprici de popstar perquè no té errors ni baixades de ritme. Com si l'hagués escrita una escriptora de les de tota la vida. Compacta, amb força i dura.

2 noies protagonistes i els altres personatges que giren al seu voltant, dins de destins que se'ls mengen però que volen corregir... Pubs, barris treballadors, working class... Cels grisos que sempre ploren...

Però el millor de tot és la Kate Tempest que escriu com canta. Com si tingués 60 anys i hagués tingut totes aquestes vides i les hagués viscut. Com escriu i ho explica, de cop amb frases que semblen electricitat. Aquestes noies i l'argument que t'agafa i no et deixa. Ple d'electricitat que enrampa. D'aquelles novel·les que tens ganes d'arribar a casa per seguir llegint, d'aquelles que et criden 2 o 3 vegades perquè el sopar ja està a punt i segueixes llegint i llegint sense fer-ne cas perquè tot s'embala i va cap a una penúltima escena memorable que és com una explosió nuclear, dramàtica i divertida alhora.

"El corazón de ella resbala en aceite. Becky es un cuadro de Francis Bacon que gime en silencio con los ojos desorbitados."

"Contemplan las tristes cadenas de papel y la pancarta que pone "CUMPLEAÑOS!" en mayúsculas doradas.
-Perdimos el "FELIZ" -dice Goria.
-Bueno, anda. Así hay menos presión encima. -Charlotte se toma su vino, se apoya sobre la barra-. Suena menos a orden. Ahora parece más una afirmación."

"...soltó tantos tacos que hasta el teléfono se sonrojó..."

Per aquesta novel·la hauria de guanyar tots els discos d'or disponibles!!!!!!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada